NOVA CLASSE AMB LA MIREIA CARBÓ

El dijous, un grup de blocaires varem tenir ocasió d’assistir a una altra classe amb la Mireia Carbó, al Club Social Eroski – Caprabo. Aquesta vegada hi havia moltes cares noves, però com que jo vaig arribar una mica justa de temps, no vaig poder conèixer les noves incorporacions. Segur que hi haurà una nova ocasió.


En aquesta classe, la Mireia ens va ensenyar a fer les receptes següents: pasta amb verduretes orientals, timbal d’espinacs amb tres formatges i “turment” de xocolata.

Tot sovint la Mireia ens ensenya receptes polivalents, i en cas, la recepta de les verduretes ho és al 100%. Es tracta d’unes verduretes cuites a dauets en una salseta de soja i un cop llestes, s’hi pot afegir pasta, arròs, cous cous, llegums, menjar-les soles... Fins i tot ens va donar l’opció de congelar-les en petits recipients per tenir-les sempre a punt per quan es necessitin.

La segona recepta era un pastisset amb un resultat molt vistós i espectacular, es tractava de folrar un motlle amb pebrots del piquillo i a dins disposar una crema feta amb els espinacs i els formatges. Ben segur que ha de ser deliciós, perquè la presentació ja és força atractiva.

I com a tercera recepta, una dedicada als xocoaddictes. La Mireia ens va fer la broma que es diu “turment” no per la dificultat de preparar-la, que no n’hi ha, sinó perquè es fa difícil no menjar-s’ho. Es tracta d’una capa de pa de pessic de xocolata, que queda amb una textura una mica humida, i a sobre una “quenelle” de mousse de xocolata. Varem tastar el pa de pessic i era senzillament deliciós.

Com que bona part de les persones assistents a la classe érem blocaires, la Mireia, amb el seu sentit de l’humor i amb la seva complicitat, en alguna ocasió deia: “Ai, això no ho dic, perquè si no, després, algú escriurà: “la Mireia ha dit...”.

En resum, varem compartir un parell llarg d’hores amb la Mireia, ens ho varem passar molt bé, varem fer la foto corresponent (gràcies Patrícia una vegada més per la teva paciència) i ja estem disposats a tornar-hi!

SPAGHETTI ALLA NORMA

Avui us proposo una recepta de la cuina siciliana que relaciona dues de les meves passions, l’òpera i la gastronomia. Hi ha diferents versions per explicar l’origen d’aquest plat, inspirat en l’òpera Norma, de Vincenzo Bellini, compositor nascut a Catania, Sicília, l’any 1801.

Una versió diu que un cuiner, en tornar entusiasmat d’una representació de l’òpera, va decidir crear aquest plat. D’altres diuen que un comediògraf compatriota de Bellini, va usar l’expressió vera Norma com a sinònim d’excel·lent i la va aplicar al plat.

En qualsevol cas, una recepta amb ingredients típicament mediterranis que fa les delícies dels amants de la pasta italiana, entre els quals m’hi compto!.

Ingredients per a 2 persones:

- 200 g de spaghetti
- 250 cl de brou vegetal
- 2 tomàquets grans i madurs
- 2 grans d’all petits
- 1 culleradeta de pebre vermell
- 1 albergínia
- 200 g de formatge ricotta
- Oli
- Sal
- Alfàbrega fresca

Preparació:

Tallar les albergínies en rodanxes molt fines i tallar-les per la meitat, posar-les en una escorredora, espolsades amb sal, perquè deixin anar aigua i no agafin massa oli quan les fregim.

Escalfar oli en una paella i fregir les albergínies, afegir-hi els grans d’all, el pebre vermell i els tomàquets tallats a dauets, deixar que tot s’espesseixi una mica i salar la salsa.

Coure la pasta al dente amb el brou vegetal i quan estigui cuita, treure-la del foc, escórrer-la, afegir-hi la salsa, el formatge ricotta i l’alfàbrega picada.

.

PER MOLTS ANYS FIGARO!

Fa uns dies, exactament el 20 de febrer, va fer anys que es va estrenar l’òpera més famosa de Rossini, Il Barbiere di Siviglia, al Teatro Argentina de Roma. Va ser l’any 1816, amb un llibret de Cesare Starbini basat en la comèdia del mateix nom (Le Barbier de Séville) de Pierre Augustin de Beaumarchais.

Beaumarchais era un personatge força peculiar, que havia escrit també Le Mariage de Figaro, que Mozart havia convertit en òpera uns anys abans, amb el títol de Le Nozze di Figaro.

Un petit parèntesi, el Teatre Argentina de Roma, es troba situat enfront mateix de les restes del Teatre de Pompeu, on l’any 44 a.C. va ser assassinat Juli Cèsar.

Però tornem a l’estrena de Il Barbiere..., els papers principals, escollits pel mateix Rossini, van ser la contralt Gertrude Righetti com Rossina i el gran tenor español Manuel del Pópulo Vicente Garcia en el paper d’Almaviva.

Sembla ser que Rossini va escriure l’òpera en un temps rècord (ell deia que 13 dies), tot i que el més probable és que molts dels fragments ja els tingués escrits anteriorment.

L’acció se situa a la Sevilla del segle XVII, on una noia (Rossina) bonica, rica i orfe està tancada a casa per ordre del seu tutor (Don Bartolo) que té l’esperança de casar-se amb ella algun dia. Però Rossina està enamorada del jove Comte Almaviva, que ajudat per Figaro (barber i mil coses més) es disfressa de soldat amb dispensa d’allotjament per entrar a casa de Don Bartolo. Però aquest té diversos privilegis, entre ells la no obligació d’hostejar soldats a casa seva. Després de mil i un embolics, Almaviva és expulsat i, ja en el segon acte, sempre amb l’ajut de Figaro, torna a la càrrega, aquesta vegada disfressat de clergue que vol donar classes de cant a Rossina en substitució del seu mestre Don Basilio que està malalt. Però la mala sort fa que Don Basilio es presenti de sobte. Tot i això, Figaro, home de mil recursos, posa una bossa de monedes a la ma de Don Basilio, que el vell corrupte accepta a canvi del silenci. D’aquesta manera Almaviva i Rossina acorden casar-se en secret. Don Bartolo se n’adona i avisa el notari per formalitzar el seu casament, però novament Figaro s’avança a tots i fa que Almaviva i Rossina es casin abans.

El dia de l’estrena, l’obra no va ser ben acceptada pel públic, ja que van succeir tota una sèrie de petits accidents: un dels cantants sembla ser que va caure a terra, a un dels músics se li va trencar una corda de l’instrument i un gat va saltar a l’escenari. Tot en mig del rebombori general.

No obstant això, l’obra va triomfar i no només és l’obra de Rossini més popular sinó que és una de les òperes que s’han representat en més ocasions al llarg de tota la història.

Il Barbiere és una òpera en dos actes, plens de bona música i de divertides situacions que fan que sigui perfecte per a tots aquells que no estan acostumats a veure representacions operístiques. Ja des de l’obertura, alegre i desenfadada, passant per fragments tan coneguts com el Largo al Factotum de Figaro, l'Ecco ridente d’Almaviva, l'Una voce poco fa de Rossina, o la Callunnia de Don Basilio.

Per il•lustrar una mica aquesta meravellosa òpera, he triat uns quants fragments que sempre m’han agradat molt.

En primer lloc, el vídeo del duet entre Almaviva i Figaro, (All'idea di quel metallo), on Figaro explica al Comte les seves idees per tal de fer-lo entrar a la casa de Rossina disfressat de soldat. Gino Quilico com Figaro i David Kuebler com Almaviva en fan una molt bona interpretació, amb unes veus fresques, brillants i compenetrades.


El segon tall, aquest d’audio, es el fragment final del primer acte (Ma signor... ma un dottor) en què podem apreciar la meravellosa conjunció de veus que Rossini exigia sempre als seus cantants. És una gravació molt bona de l’any 1963 en la qual podem escoltar entre d’altres, les veus de Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini.


Finalment us proposo un altra petita joia, és el duet entre Rossina i Figaro (Dunque io son), magníficament interpretat per Joyce DiDonato i Peter Mattei.

-

RAP AL PERFUM D’ALFÀBREGA AMB CRUIXENT DE PARMESÀ

Aquesta és una recepta de la Laia, de Cuinetes. Així que la vaig veure, em va agradar a primera vista i ara que l’he tastada, puc afirmar que val molt la pena i, una altra cosa a favor, no es tarda gaire en preparar-la, cosa que també és interessant. Jo us poso la recepta tal com la va escriure ella, encara que jo he fet una variació, que és coure el peix només amb oli, sense mantega.

Ingredients per a 2 persones:

- Una cua de rap sense l’espina central, és a dir, en dos lloms
- 100 g de parmesà ratllat
- Mantega
- Oli

Salsa pesto:

- 100 cc d’oli
- 50 g de parmesà ratllat
- 50 g de pinyons
- 1 gra d’all
- 1 manat d’alfàbrega

Preparació:

Per fer el pesto, posar els ingredients al got de la batedora i triturar-ho amb el minipimer. Queda una salsa bastant espessa però si es vol més líquida, es pot afegir una mica més d’oli.

Per fer els cruixents de formatge, escalfar el forn amb l’escalfor del gratinador, posar rodones de parmesà ratllat a sobre de la silpat, amb una separació suficient perquè creixen quan es couen, i posar-les al forn fins que quedin daurats. Cal vigilar-ho perquè es fan ràpid i es poden cremar.

Posar mantega i oli (jo només he posat oli) en una paella i coure els lloms de rap, mirant que quedin una mica torradets per fora. Reservar.

Tallar els lloms de rap en talls gruixuts, napar-los amb la salsa pesto i posar-hi entremig el cruixents de formatge. Posar la resta de salsa en una salsera, perquè els comensals se serveixin al seu gust.

Es pot acompanyar el plat amb rodanxes de patates cuites al forn o amb quadradets de tomàquet escaldat.
.

ELS SECRETS DE LA REINA

L’escriptor, traductor i artista plàstic Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, A Coruña, 1959) ha publicat una desena de novel•les, com ara La desaparició d'Evelyn (Planeta, 1995) o Després de l'oblit (Proa, 2005) i llibres de poesia com Lectures d'un segle (Columna, 1993), Far de llum grisa (Edicions 62, 1997) o La veritat cansa (Bromera, 2005). Aquests treballs li han valgut diversos premis com l’Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal, o el Joanot Martorell entre d’altres.

També ha treballat en diversos mitjans de comunicació com El Temps, Diari de Barcelona, El Periódico o La Vanguardia i ha fet traduccions d’obres d’escriptors gallecs i portuguesos al català.

Fa pocs dies que he llegit el seu darrer llibre Els secrets de la Reina (Columna,2008) que situa l’acció al recinte del Monestir de Poblet l’any 1348, en mig de l’epidèmia de pesta negra més devastadora de la història.

Gairebé set segles més tard, el recinte del Monestir amaga encara un secret: el manuscrit del mestre escultor Aloi de Montbrai que amenaça de capgirar la història tal com la coneixem.

Dos joves historiadors de la Universitat de Barcelona tractaran de treure a la llum aquesta informació. Però per fer-ho, hauran de lluitar contra tots aquells als quals no interessa que la història canviï.

Els secrets de la Reina, és una novel•la de lectura molt entretinguda, on l’autor juga amb hipòtesis sobre les causes de la mort de la reina Elionor de Portugal, esposa de Pere III el Cerimoniós. La narració, amb tot un seguit de flash-backs, ens porta del segle XIV al XXI, amb un dinamisme que enganxa des de les primeres pàgines.

És un llibre recomanable per als seguidors de la narració històrica, però que encara agradarà més als amants de les novel•les d’intriga i d’acció.
-

PLUM – CAKE

Aquesta és una recepta que fa temps que tenia ganes de posar al bloc. A casa ens agrada molt el plum-cake però sempre que en feia em passava allò típic que les fruites confitades quedaven a baix de tot, fins que la Conxita, del Casal d’Hostafrancs, em va donar aquesta recepta que, us ho puc assegurar, surt perfecta.

El truc consisteix en fer una massa que sigui suficientment espessa per poder aguantar les fruites i evitar que se’n vagin al fons. Si us agrada el plum – cake, proveu-ho i ja m’ho direu!.

Ingredients:

- 3 ous
- 250 g de farina
- 180 g de mantega
- 150 g de sucre
- 50 g de panses de Corint
- 250 g de fruites confitades
- 1 culleradeta de llevat en pols


Preparació:

Escalfar el forn a 180º.

Fondre la mantega i deixar-la refredar, després, amb una espàtula de fusta, treballar-la amb el sucre i afegir-hi els ous, un a un.

Barrejar la farina amb el llevat i afegir-la en tres o quatre vegades a la preparació anterior.

Quan tota la farina està ben incorporada (queda una massa bastant espessa), afegir-hi la fruita confitada tallada a bocins i les panses.

Untar un motlle de plum – cake amb mantega, folrar-lo amb paper de forn, untar també el paper i abocar-hi la massa.

Coure el plum – cake amb el forn no gaire fort (180º) entre 45 i 60 minuts. Si el forn té aire, es pot coure només amb l’aire i llavors el temps de cocció es redueix a 35 o 40 minuts.

Quan el plum – cake ja ha pujat i s’esberla de sobre, vol dir que pràcticament ja està cuit. Es pot punxar per comprovar-ne la cocció.

-

JOSEP BROS, NASCUT PER AL BEL CANTO

No fa gaire parlava en un post dels cantants que no havien aconseguit un premi important al concurs de cant Francesc Viñas i en canvi havien triomfat. Doncs avui vull parlar d’en Josep Bros, un gran tenor que només va aconseguir un premi secundari l’any 86 (una borsa d’estudis de la Diputació de Barcelona) i en canvi ha triomfat arreu del món. Però la cosa encara és més sorprenent perquè aquell mateix any, també va aconseguir només un premi minoritari (una altra bossa d’estudis) ni més ni menys que la Maria Bayo!.

Al Josep Bros, tot i això, se li van obrir moltes portes, i va saber aprofitar les oportunitats que li van anar sortint. El Duc de Mantua de Rigoletto a Mallorca i l’Ernesto del Don Pasquale i el Don Ottavio del Don Giovanni a Sabadell, van permetre veure que érem davant d’un gran cantant que de mica en mica es va anar especialitzant en el belcantisme. Així l’any 92 debutà al Liceu (fent una substitució, com sol ser habitual), en el Percy d'Anna Bolena de Donizetti acompanyant l’Edita Gruberova i va aconseguir un gran èxit. El suport posterior de la gran soprano txeca va ser decisiu i en el anys següents van encapçalar plegats diverses produccions.

Avui en dia el Josep Bros, està considerat un dels grans intèrprets del belcantisme. Fa un parell de mesos va presentar el seu darrer disc (el primer en solitari) on hi ha l’enregistrament en directe del concert que va fer al Teatro Real de Madrid el 5 d’octubre del 2007 amb l’orquestra del mateix teatre dirigida per Friedrich Haider.

El fet de ser una gravació en directe li afegeix valor, ja que les gravacions d’estudi ja se sap que es poden repetir tantes vegades com calgui fins que surtin bé, en canvi un enregistrament en directe mostra les virtuts i defectes del intèrpret.

A mi m’agrada força tot el disc, però molt especialment el fragment Fu celeste quel contento... de Il Giuramento de Saverio Mercadante, un compositor poc conegut nascut a Altamura l’any 1795. Mercadante va estudiar a Nàpols i encoratjat per Rossini va enfocar la seva carrera musical vers l’òpera; en va composar 60, sent Il Giuramento , estrenada a la Scala de Milà l’any 1837, la més coneguda. La seva carrera, no obstant això, va ser eclipsada per l’emergent nou ídol de l’òpera italiana, Giuseppe Verdi, amb qui havia col·laborat durant alguns anys.


Tornant al disc del Josep Bros, dir que està format per fragments de Bellini (Il pirata, I Puritani), Donizetti (Anna Bolena, Il Duca d’Alba, Roberto Devereux) i també s’inclouen els dos “bisos” que va fer aquella nit a Madrid, la Mattinata de Leoncavallo i finalment Ah, mes amis, de La Fille du Regiment de Donizetti, amb els seus nou “do de pit”.

Aquest disc és una bona oportunitat d’escoltar una de les grans veus de l’òpera actual, d’un cantant que coneix molt bé la música que millor li escau a les seves característiques, cosa que no tothom pot dir, i per descomptat, de gaudir amb un grapat d’àries belcantistes.

XOCO RECEPTES

Quan us explico una recepta, m’agrada haver-la fet abans a casa, però en aquest cas, encara que jo no les hagi fet, com que sé que les esteu esperant, us deixo les dues receptes que ens van ensenyar al taller del Museu de la Xocolata, perquè les pugueu fer tant aviat com vulgueu. Les fotos que veieu són dels pastissets amb què ens van obsequiar. Us puc assegurar que eren boníssims!.

BROWNIE

Ingredients:

- 190 g de mantega
- 115 g de cobertura negra del 70%
- 3 ous
- 165 g de sucre
- 100 g de farina fluixa
- 115 g de nous trencades

Preparació:

Fondre la mantega i la xocolata en el microones per separat (recordeu: la xocolata a tandes de pocs segons, perquè no es cremi) i després barrejar els dos ingredients amb un batedor de mà. S’han de batre els ous, que han d’estar a temperatura ambient, i afegir-hi el sucre. Posteriorment, es barregen amb la farina prèviament tamisada. S’afegeixen les nous i finalment es barreja tot amb la pomada de mantega i xocolata. Coure a 180º durant 20 o 30 minuts.

Nosaltres varem fer brownies individuals, amb 150 g de massa per a cadascuna. Si féssim una brownie gran, el temps de cocció hauria de ser uns 15 minuts més.

SACHER

Per fer aquest Sacher, prèviament s’ha de preparar una planxa de biscuit, que tallarem a la mida que vulguem, per muntar el Sacher a capes. En aquest cas, varem fer servir tres trossos de planxa de biscuit.

PAS 1

Ingredients per a la planxa de biscuit:

- 226 g de clares d’ou
- 250 g de sucre
- 160 g de rovells d’ou
- 73 g de cacau amarg en pols
- 33 g d’ametlla en pols
- melmelada de gerds

Muntar les clares a punt de neu juntament amb el sucre. Afegir els rovells a la barreja de les clares. Tamisar el cacau amarg i l’ametlla i afegir-ho poc a poc a la barreja anterior. Distribuir la barreja en una llauna de forn procurant que tota la superfície quedi coberta i que no passi el centímetre d’alt. Cocció a 220º durant 7 minuts.

Una vegada la planxa sigui freda, tallar-la a la mida desitjada.

Per muntar el Sacher, posar un tros de planxa de biscuit, distribuir melmelada de gerds per sobre, cobrir amb un altre tros de planxa, tornar a cobrir amb melmelada i cobrir amb un altre tros de planxa.

PAS 2

Ingredients per a la glassa de cobertura:

- 66 g d’aigua mineral
- 480 g de sucre
- 320 g de nata
- 100 g de cacau amarg
- 6 unitats i mitja de fulles de gelatina

Preparació:

Amb aigua freda, hidratar les fulles de gelatina. Canviar l’aigua tres vegades.

En una cassola, portar a ebullició l’aigua mineral, el sucre i la nata. Quan aquesta barreja bulli, apartar-la del foc i afegir el cacau amarg, tot remenant amb un batedor de mà. Homogeneïtzar la barreja amb un turmix.

Escórrer les fulles de gelatina i dissoldre-les en la barreja anterior, calenta. Passar la barreja pel colador xinès per eliminar qualsevol grumoll que pugui haver quedat.

Quan la barreja sigui freda, cobrir-la amb paper film tocant la superfície de la glassa, posar-la a la nevera i deixar que la gelatina actuï al menys 12 hores.

A l’hora de fer-la servir, com que la glassa s’haurà solidificat, la recuperarem al microones o al bany maria, amb poca temperatura, fins arribar a 38º. Si escalféssim molt la glassa, ens fondria la preparació que volem cobrir.

TALLER AL MUSEU DE LA XOCOLATA

Ahir, l’Eva, la Gemma, la Laia, la Xaro, la Sílvia, el Josep i jo varem tenir la sort de poder assistir a un taller de pastisseria en miniatura organitzat pel Museu de la Xocolata, de Barcelona. I dic que varem tenir sort perquè aquests tallers tenen tant èxit que ja no hi ha places lliures per tot el que resta d’any. Caldrà esperar a veure si organitzen alguna edició especial, tenint en compte que hi ha molta demanda.

Era un dia plujós, d’aquells que conviden a fer alguna activitat portes endins i què millor que un taller amb xocolata?. Aquesta vegada va ser una barreja de teoria i pràctica, sí, sí, ens varem col•locar un davantal i un barret de cuiner (en aquest cas de pastisser) i au!, a remenar!.

De la ma del cuiner Andrés Vidri, varem aprendre a fer una brownie i un sacher. Cadascú de nosaltres va preparar una brownie i un sacher individual, que varem degustar en acabar el taller, tot acompanyat d’una copeta de cava.

Per posar la massa de la brownie en el motlle, ens van donar una màniga pastissera i ens van ensenyar com fer-la servir correctament, és a dir, omplir-la, acumular la massa a la part de baix i anar enrotllant la part que queda buida al voltant del dit polze, per tal d’anar fent tota la força possible. Ho enteneu, oi?.

Per a mi, l’estrella del taller va ser aprendre com fer la glassa per cobrir el sacher. Era una glassa tan lluent, que l’Andrés ens va dir que si estava ben feta, un cop posada a sobre el sacher, quedaria com un mirall i podem donar fe que era així.

Una altra cosa curiosa va ser poder veure el fruit del cacau, unes baines a dins de les quals hi ha les llavors del cacau o faves del cacau, que s’utilitzen per fer la xocolata. Durant el procés de trituració de les llavors del cacau, s’obté també la mantega de cacau.

Com és habitual, no paràvem de fer fotos i fins i tot una noia del Museu ens va preguntar si fèiem un reportatge fotogràfic. Llavors li varem explicar que teníem blocs a internet i oh, sorpresa!, ella segueix els blocs i ens va confessar que copia algunes receptes.

En resum, una trobada blocaire, aquesta vegada en petit comitè, que ens va donar l’oportunitat d’acostar-nos al món de la xocolata, un aliment amb un gran poder de seducció.