dimarts 28 de juliol de 2009

TURANDOT

Jo no sóc precisament un verista, però l’audició de Turandot sempre m’ha semblat una autèntica delícia. Per a mi és l’òpera més grandiosa (en tots els aspectes) de Puccini, amb una força i musicalitat que en molts moments et fa posar la pell de gallina. A més, és una d’aquelles obres que conté àries conegudíssimes i per tant, apta per a tots els públics i molt especialment per a aquells que es vulguin iniciar en aquest meravellós món de l’òpera. Però ja dic, per els que ja n’hem escoltat unes quantes d’òperes, sempre és una experiència inoblidable tornar a traslladar-se a la mil·lenària Xina i gaudir d’aquest conte.

Nosaltres teníem les entrades per a la sessió d’ahir dilluns, des de feia ja uns quants mesos, però tot i així vam seguir en directe la retransmissió televisiva que es va fer el passat divendres.

La veritat és que la interpretació em va decebre una mica. La Guleghina em va semblar lluny dels seus millors registres, el Berti molt fluixet i la sorpresa agradable va ser l’Ainhoa Arteta, que acostumats a veure-la en situacions que poc tenen a veure amb el cant, sembla que quan s’hi posa ha de ser una mica bluff, però res més lluny d’això.

Per tant, amb aquestes sensacions poc positives vam afrontar ahir la funció al Liceu, això si, amb l’esperança que la cosa millorés respecte al que vam veure per televisió.

D’entrada vull dir que l’escenografia de la Núria Espert és magnífica i tot i tenir ja uns anys de rodatge, segueix tan fresca i espectacular com el primer dia.

Pel que fa als intèrprets, crec que la Maria Guleghina va millorar respecte a la funció del divendres. Tot i no allargar excessivament les notes, se la va notar més fresca i amb més convicció per afrontar un personatge tan exigent com el de la princesa Turandot. La seva In questa reggia no va ser excepcional, però sí que va sonar més potent i segura.

L’Ainhoa Arteta va tornar a ser la triomfadora de la nit, i per golejada. Va vestir la seva Liú de tendresa, de patiment i de sensibilitat. Esperem amb ganes les seves futures intervencions al Liceu, si no estic mal informat, amb la Bohéme i Carmen en les properes temporades.

El Calaf del Marco Berti no em va agradar el divendres i ahir va tornar a no agradar-me gens. Trobo que té veu, però li flueix amb poca fixació i sovint a un pas de la desafinació. A les notes més altes hi arriba bé, però les escurça, com va fer tant divendres com ahir al final de l’esperat Nessun Dorma. Potser és que estic acostumat a escoltar grans Calaf i poso el llistó molt alt, però crec que Berti va estar molt per sota, al menys, del que jo esperava. I no vull parlar del seu notori i desesperant estaticisme escènic.

La resta del repartiment, em va semblar molt correcte i eficient. Menció especial per als cors del Gran Teatre del Liceu, sensacionals i espectaculars, amb l’extraordinària col·laboració de la Polifònica de Puig-reig i del Cor Infantil de l’Escola de Música Municipal de Nou Barris.

En resum, una gran vetllada en la que una vegada més vam poder gaudir d’aquesta joia de Puccini anomenada Turandot.

Aquí us deixo una de les millors intèrprets de Liú de sempre.
La Montserrat Caballé va interpretar aquest Signore ascolta
en un Concert Puccini l’any 1975 al Liceu.

-

diumenge 26 de juliol de 2009

RAP AMB SALSA D’ANXOVES

Després d’uns quants dies (mal) adaptats a la cuina britànica, tornem a les nostres receptes i per començar, aquesta de rap que em va passar la Montse, de la parada Peixos Martí, del mercat d’Hostafrancs. Ella me la va explicar per fer amb rodanxes de rap, però jo tenia unes cuetes sense l’espina central i amb els lloms oberts, així que els he fet servir i també han anat força bé. És una recepta d’aquelles que es fan en un tres i no res, i això ja va bé, ara que amb aquesta calor no tenim massa ganes de cuinar.



Ingredients per a 4 persones:

- Rap tallat a rodanxes
- 2 anxoves de bacallaner o 6 filets d’anxoves en conserva de bona qualitat
- Una picada d’ametlles, avellanes, pinyons i una llesqueta de pa fregit
- 1 tomàquet madur
- 1 gra d’all
- 2 ó 3 brins de safrà
- ½ gotet de xerès sec
- ½ gotet d’oli d’oliva
- Julivert

Preparació:

Netejar el rap, salar-lo lleugerament i reservar-lo.

Posar la resta d’ingredients, tot en cru, al got de la batedora i triturar-los fins que quedi una salsa fina. Encara que la salsa quedi espessa, no afegir-hi aigua, perquè el rap ja en desprèn una mica.

Posar la meitat de la salsa al fons de la cassola, posar el rap a sobre, sense enfarinar, i cobrir-lo amb la resta de la salsa. Deixar coure el rap amb la cassola tapada, sacsejant-la de tant en tant per evitar que s’enganxi, durant cinc o sis minuts, fins que estigui cuit (es fa molt aviat).
.

dijous 23 de juliol de 2009

LONDRES

Londres és una d’aquelles ciutats en què pots trobar tot o gairebé tot el que desitges. Passejar pels seus carrers, places o parcs és un autèntic plaer ja que al costat del bullici més ensordidor pots trobar el racó més tranquil que et puguis imaginar i només separat per unes quantes passes.

Edificis victorians amb grans i llustrosos rellotges penjats conviuen (o malviuen segons es miri) amb l’arquitectura més avançada i atrevida. Els museus, la història, els teatres, l’òpera i la música al carrer es donen la mà.

Noms com Picadilly, Portobello, Covent Garden o Big Ben, s’associen ràpidament amb la capital britànica, però altres noms com Shakespeare, Händel, Dickens, Darwin o Holmes també en formen part i han fet gran aquesta ciutat.

Veient els daurats de les seves reixes o la majestuositat dels centenars d’estàtues (que podem trobar per tots els racons) de grans personatges als quals la ciutat ret reconeixement, les botigues i pubs de Chelsea, Kensington, Westminster o l’Eastend, escoltant l’univers de llengües que es parlen, veient els colors vius dels taxis o els clàssics autobusos de dos pisos o el brogit de gent que s’afanya i corre, es comprèn perfectament allò que Samuel Johnson va dir: “Quan un home està cansat de Londres, està cansat de la vida”.


Intentar resumir tot això en poques imatges és impossible, aquí en teniu, però, unes quantes d’imatges que testimonien la diversitat de la cosmopolita ciutat.


dimarts 21 de juliol de 2009

UN “BARBIERE” INOBLIDABLE

Va ser el passat 15 de juliol que vam anar a la representació de Il Barbiere di Siviglia al ROH del Covent Garden.

Va ser un “Barbiere” inoblidable, no solament pel repartiment sinó per les circumstàncies tan especials que envoltaven la funció. D’una banda, el Figaro originalment previst, Simon Keenlyside va haver de ser substituït poques setmanes abans de l’estrena per problemes en la veu. Tot seguit, el dia de l’estrena, la Joyce DiDonato cau en escena i es fractura la cama. No obstant això, la Joyce decideix seguir les representacions en cadira de rodes, la qual cosa demostra el nivell professional de la gran mezzosoprano de Kansas.

Malgrat tots els entrebancs the show must go on, i per començar, l’escenografia va ser magnífica (algú n’hauria d’aprendre), senzilla però original i plenament identificable amb el que s’estava representant.

La direcció d’Antonio Pappano, sòbria com de costum i controlant perfectament fins el darrer detall.

Pel que fa a la interpretació, tant el Doctor Bartolo d’Alessandro Corbelli com la Berta de la Jennifer Rhys-Davies van ser molt bones i plenes de gràcia en tot moment.

El Don Basilio de Ferruccio Furlanetto ja s’ha d’escriure en majúscules, va ser realment extraordinari amb una interpretació vocal i teatral que va arrencar aplaudiments entusiastes.

El Figaro del Pietro Spagnoli em va sorprendre agradablement (molt millor que en la gravació del Real). En tot moment va dominar el personatge i tant la interpretació del Largo al factotum com el duet del primer acte amb l’Almaviva van ser boníssims.

El Juan Diego Flórez no va començar massa fi (és humà!!) i el seu Ecco ridente no serà dels que passi a la història ja que se li notava la veu incòmoda i un pel forçada. Això va canviar ràpidament però, ja que amb el duet amb Figaro va estar extraordinari i amb el Cessa di più resistire va fer posar la pell de gallina a tothom. A més, Flórez ha millorat força en l’aspecte teatral, cada vegada es desenvolupa millor a l’escenari. De totes maneres s’agraeix més la contenció que la “sobreactuació” i Flórez está en el terme mig perfecte per a aquest paper d’Almaviva.

Deixo per al final la Joyce DiDonato ja que es fa molt difícil descriure la seva actuació. Meravellosa, extraordinària,... potser falten les paraules. Jo no veia clar això que la Rossina anés en cadira de rodes, però per sorpresa general resulta que la composició del personatge gairebé no desmereix gens de l’original. Suposo que hi va haver un treball d’escenografia important per adaptar-se a la nova situació, tant per part de la direcció d’escena com de la cantant, però el cas és que el resultat va ser increïble. Vocalment la Joyce està en un moment extraordinari i la seva interpretació plena de gràcia i desimboltura (malgrat la cadira) va ser premiada amb un allau d’aplaudiments, ja que la gent a més de l’extraordinària interpretació, va agrair la professionalitat de la mezzo en no cancel·lar les representacions (cosa totalment infreqüent en aquest món de l’òpera) i seguir dalt de l’escenari malgrat les molèsties i incomoditats.


A més hem de dir que després de la representació vam tenir l’oportunitat de saludar i felicitar personalment tant el Juan Diego Flórez com la Joyce DiDonato. Volem deixar constància de l’amabilitat, la calidesa i l’atenció que ens va dispensar la Joyce tant aquell dia com dos dies més tard, quan ens va signar discos a la botiga del ROH i recordar perfectament que haviem anat a veure-la des de Barcelona.

En resum, el que deia al principi: “un Barbiere inoblidable”.



-

dimecres 8 de juliol de 2009

DIANA KRALL - QUIET NIGHTS

Avui vull recomanar el darrer treball de la Diana Krall, Quiet nights, que va sortir aquesta primavera passada al mercat.

Es tracta d’un recull de temes que ja són uns clàssics, passats pel particular filtre de la Diana Krall. Al mateix temps s’ha editat un DVD amb l’actuació que va fer a Rio el novembre del 2008.

Entre les cançons que formen part d’aquest disc hi trobem versions de la bossa nova més tradicional com So nice, Este seu olhar, Quiet nights o The girl of Ipanema que la Diana converteix en un divertit The boy of Ipanema. També s’inclouen temes tan coneguts com Where or when, Walk on by o I’ve grown accustomed to his face.


Amb una orquestració molt acurada, la veu de la Diana Krall sona tan sensual i vellutada com de costum. A banda de l’orquestra, el grup de músics que envolten la cantant canadenca en aquesta gravació són Anthony Wilson a la guitarra, John Clayton al contrabaix i Jeff Hamilton a la bateria mentre que la Diana, al piano, demostra una vegada més la seva qualitat i tècnica musical.

El resultat final és un autèntic plaer per als sentits i l’audició del disc un exercici de relaxació sensacional.



Aquí teniu una petita mostra en directe de l’actuació a Rio de Janeiro interpretant So nice.





Amb aquest post tanquem per uns dies (no massa) el nostre cafè de nit ja que fem un primer tram de vacances i marxem uns dies fora.
La tercera setmana de juliol però, tornarem a obrir, tot i que a mig gas, ja que les calors de l’estiu recomanen prendre’s les coses amb més tranquil•litat.
.

CURS DE CUINA FÀCIL I RÀPIDA D'ESTIU

Aquest mes de juliol el David Lienas torna a oferir el curs de cuina fàcil i ràpida d'estiu, a l'Escola Bell-Art que ell dirigeix, a tres blocaires o seguidors de blocs.

El cafè de nit juntament amb la cuina de casa i la cuina vermella, fem difusió de la proposta i si voleu participar en el sorteig, podeu deixar un comentari al bloc la cuina vermella.

Teniu temps fins el proper diumenge dia 12 de juliol a les 21h. El sorteig es farà directament a l'escola el dilluns dia 13 i el mateix dia els amics de la cuina vermella publicaran el resultat.

Animeu-vos a participar, val la pena!.

Que tingueu sort!.
-

diumenge 5 de juliol de 2009

LASSANYA AMB GAMBES, MATÓ I VERDURES

Una recepta de la Carme Ruscalleda, del seu llibre Cuinar per ser feliç. Tal com diu ella, és una lassanya de festa, marinera, saborosa i lleugera que segur que farà feliç a tothom a qui li agradi la pasta.

Ingredients per a 4 persones:

- 10 plaques de lassanya
- 20 gambes mitjanes
- 2 porros
- 1 ceba
- 2 grans d’all i julivert
- 1 carbassó
- 1 pastanaga
- 150 g de mató
- Unes quantes fulles d’alfàbrega
- 4 escalunyes
- 1 gra d’all
- 1 kg i ½ de tomàquets madurs
- 100 ml de Porto
- Oli d’oliva, sal i pebre
- 50 g de parmesà ratllat

Preparació:

Separar els caps de les cues de les gambes. Les cues han de quedar ben netes d’escloves i de l’intestí que està situat a l’esquena de cada cua, tallar-les a daus i reservar-les a la nevera. Reservar a part els caps per la salsa.

Picar ben petits els porros, la ceba, l’all i el julivert. El carbassó i la pastanaga, fer-los a daus petits i regulars. Mesclar el mató amb les fulles d’alfàbrega picades. Picar molt fines les escalunyes i el gra d’all. Ratllar el tomàquet, traient-ne les granes.

Per fer la salsa, posar a sofregir ben rossos els caps de gamba en una paella fonda o cassola, salpebrar-los i aafegir-hi les escalunyes i l’all picat, deixar enrossir sense parar de remenar, tirar-hi el Porto, deixar-lo reduir i tirar-hi el tomàquet ratllat, deixar que la salsa vagi coent durant uns 20 minuts, afinar de sal i pebre, passar-ho pel colador xinès i reservar.

Per al farcit, sofregir lleugerament els porros i la ceba, uns 8 minuts, afegir-hi l’all i julivert, continuar el sofregit suau durant 2 minuts més, tirar-hi les cues de gamba pelades i fetes a daus, salpebrar, deixar-ho coure tot junt només 1 minut i apartar-ho del foc i reservar.

També per al farcit, escaldar en aigua bullent i amb sal els dauets de pastanaga i carbassó durant 1 minut, escórrer i afegir-los al sofregit anterior amb les cues de gamba i mesclar-ho sense coure-ho més.

Afegir al farcit, quan sigui tebi, la mescla de mató i fulles d’alfàbrega.

Bullir les plaques de lasanya al dente, escórrer, refrescar i estendre-les sobre un drap per restar-los humitat. Partir cada placa pel mig, disposarem de 20 quadrats de pasta.

En una plàtera per anar al forn, muntar les lasanyes individuals, 5 plaques per persona, seran 4 pisos de farcit.

Repartir la salsa de tomàquet i el formatge ratllat i posar-ho al forn a 180º, just que quedi suaument gratinat.
.

dijous 2 de juliol de 2009

UNA TRAVIATA “DE CINE”

Renée Fleming
El passat dimarts al vespre vam assistir a la retransmissió en directe de la representació de La Traviata de Giuseppe Verdi des de la Royal Opera House al Covent Garden de Londres.

En primer lloc, dir que La Traviata va ser estrenada a Venècia el 6 de març de 1853 amb llibret de F. M. Piave basat en La damme aux camélias d’Alexandre Dumas fill. El muntatge escenogràfic que vam poder veure ahir té un llarg rodatge, ja que l’havíem vist a Barcelona l’any 2001.

L’estel·lar repartiment era encapçalat per una extraordinària Renée Fleming. El paper de Violetta és un dels rols més complicats del món de l’òpera ja que durant els tres actes, la protagonista ha de canviar totalment el registre. En el primer acte s’ha de mostrar vital i apassionada, en el segon turmentada i sensible i en el darrer solitària, trista i greument malalta. La Renée va enamorar en el primer acte, va commoure en el segon i va emocionar en el tercer. Per tant, sota el meu punt de vista, una interpretació rodona i plena de matisos, tal i com demana el paper. La soprano nord americana sempre m’ha agradat molt, però ahir em va encantar.

Joseph CallejaLa rèplica que li va donar l’Alfredo de Joseph Calleja va ser molt bona, amb moments excepcionals com en l’ària Lunge da lei a l’inici del segon acte. Potser va començar un pel “tímid”, cosa que ja porta el personatge, però tal i com va anar avançant la representació, la seva veu clara i segura va anar creixent i va acabar triomfant davant d’un públic entregat.

Pel que fa al Giorgio Germont del Thomas Hampson, em va semblar perfecte, lluint els seus recursos vocals quan havia de fer-ho i fent creïble un personatge força complex. Amb una veu en molt bona forma (millor del que m’esperava) i un “saber estar”, producte de la seva llarga experiència als escenaris.

Thomas HampsonLa resta del repartiment, molt correcte, exceptuant el ballet de la segona part del segon acte, un pel fluix per al meu gust i amb una coreografia tronadeta, tòpica i poc original.

La direcció d’Antonio Pappano, excel·lent en tot moment, portant l’orquestra amb autoritat sense cap tipus de gesticulació gratuïta.

Per acabar només dir que La Traviata és una d’aquelles òperes que encara que la vegi mil vegades seguirà emocionant-me i no només per la trista història que presenta sinó bàsicament per la música que Giuseppe Verdi va saber fer casar perfectament en tota la trama que es representa. També vull esmentar que la primera escena del segon acte, per a mi és una autèntica joia. I és que hi ha magnífics fragments musicals en moltes obres, però una de tan perfecte en la que ni sobra ni falta cap nota, molt poques.