PER TERRES CÀNTABRES

El Cafè torna a obrir, s’han acabat les vacances d’estiu del personal.

Enrere han quedat paisatges i imatges, llibres i músiques, colors i olors, moments que queden gravats per sempre més en la memòria personal de cadascú. Part d’aquests moments, els hem viscut en un escenari a cavall del mar i la muntanya ja que vam fer una escapada d’uns quants dies per terres càntabres.

Els càntabres eren una tribu celta que va posar les coses molt difícils als romans. Han passat molts anys i gairebé no hi ha restes d’aquella època, en canvi si que n’hi ha de molt anteriors. Això ho podem veure en coves com les del Monte Castillo, de l’època magdelenense (del 15.000 al 10.000 a C.) o les d’Altamira, tancades al públic per evitar el seu deteriorament.

Precisament a Altamira, fa uns anys es va fer una rèplica de la cova original on la gent pot veure les pintures de bisonts i d’altres animals que els artistes del paleolític van fer al sostre de la cova aprofitant cada plec de la roca.

Nosaltres vam visitar la cova de Les Monedes, una de les poques que hi ha obertes al públic, i a banda d’algunes pintures (cavalls i cérvols principalment) vam poder admirar el gran valor geològic de les formacions d’estalactites i estalagmites, testimonis silenciosos dels darrers mil•lennis.

Però Cantàbria també ofereix al visitant passejades per pobles que semblen adormits i pels quals no han passat els anys (Liérganes, Bárcena Mayor), llocs amb gran atractiu turístic per la seva arquitectura tradicional (Santillana del Mar, Comillas, Potes), joies de l’art romànic (Col•legiates de Santillana o Castañeda), el modernisme de Gaudí o Domènech i Montaner, i per descomptat el seu major atractiu: el paisatge.

Fer una ruta per valls com les del Pas, del Miera o d’Asón, és una experiència sensacional sobretot per als que estem acostumats a les presses i a l’aire contaminat de les grans urbs.

Feia més de vint anys que no havíem estat per aquelles terres i el rencontre no ha pogut estar més positiu perquè hem carregat les bateries (cosa imprescindible) i hem pogut tastar in situ sobaos i quesadas, unes meravelloses delícies que el paladar agraeix.

estiu 2009

FINAL DE TEMPORADA AL LICEU

Ahir divendres 31 de juliol es va tancar la temporada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb la representació del darrer Turandot programat.

Com que nosaltres l’havíem anat a veure dilluns i ens va quedar un cert mal regust del que havíem escoltat i tenint en compte que Turandot és l’òpera preferida de la Glòria, vam decidir que si trobàvem entrades, repetiríem. I efectivament, la Glòria en va trobar i vam poder tornar a gaudir de la música de Puccini. Això sí, amb un altre repartiment i amb un resultat final força més positiu que el de dilluns passat.

D’entrada cal dir que la funció va començar amb 20 minuts de retard per una indisposició, sense especificar, de la soprano Daniela Dessi, que no obstant això va fer la Liú. Aquesta interpretació, tot i ser força correcta, va estar per sota de la que va fer l’Ainoha Arteta el dilluns, no sabem si a causa de la misteriosa indisposició o perquè la veu de la Daniela Dessi no està en el seu millor moment.

Pel que fa als altres protagonistes, dir que l’Anna Shafajinskaia va fer una Turandot molt correcta (sense tirar coets), amb uns inicis dubitatius i un final del tercer acte molt millor.

El Timur de Giorgio Giuseppini em va semblar esplèndid en tot moment, amb una veu potent, clara i plena de sentiment.

Finalment el Calaf del Fabio Armiliato va millorar, i molt el de Marco Berti. L’Armiliato va començar un pel fluix, però tal i com va anar avançant l’òpera es va anar creixent fins arribar al Nessun Dorma del tercer acte en plena forma. La interpretació d’aquesta famosa ària no va ser excepcional, però sí molt bona, allargant l’agut final tal i com al públic li agrada. A més, va demostrar posseir uns grans recursos teatrals.

Els cors van tornar a ser magnífics i l’orquestra dirigida per Giuliano Carella força irregular. El director ahir no va ser xiulat com ha succeït en altres representacions, però va seguir amb el costum d’una orquestració excessivament alta, el que feia que en algunes ocasions s’ofegués la veu dels cantants.

En general vam poder gaudir d’una vetllada millor que la del darrer dilluns, i que a més, ens va permetre retrobar-nos amb vells amics.

Plácido Domingo, un dels millors Calaf del segle XX amb la interpretació de l’ària més famosa de Turandot.