TORNEM A LES CLASSES DEL DAVID LIENAS

Ahir divendres vam reprendre les classes amb el David Lienas, a l’Espai Consum, dels Supermercats Bonpreu. En aquesta ocasió, els amics de Fem un mos es van afegir al grup de blocaires que ja ens coneixíem personalment. Benvinguts, va ser un plaer conèixer-vos!.

Les receptes que el David va preparar estan pensades per utilitzar uns bons embotits com a un dels seus ingredients. Són aquestes: caramels de bull, fets amb pasta philo i un farcit de bull de castanyes i bolets, bull de nous i melmelada de figues; patates emmascarades del Berguedà amb bolets saltejats, fetes amb botifarres blanca i negra, cansalada i camagrocs, i magret d’ànec farcit amb bull i pinya en almívar.

Sempre que anem a una classe del David Lienas, comentem la seva capacitat d’explicar trucs, anècdotes, maneres de fer, suggeriments, alternatives, etc., mentre va cuinant, però jo crec que en aquesta ocasió es va superar!. Ens va explicar tantes coses... i a mi que m’agrada escriure-ho tot, us puc assegurar que no vaig parar!.

Aquí van uns quants exemples:

Els caramels consistien en embolicar amb pasta philo un farcit fet amb els bulls picats i la melmelada de figues, que també podria ser de taronja, o de cireretes d’arboç casolana, o de tomàquet o...

Doncs una altra opció per fer amb la pasta philo: fer glaçons de crema espessa de carbassa, o de pèsols, o de pebrots escalivats, embolicar-los amb la pasta, congelar-ho i en el moment de fer servir, fregir-los. Amb l’escalfor, el glaçó es desfa i el líquid esclata a la boca. Es podria fer el mateix amb glaçons de crema catalana o de xocolata.

Sabíeu que en el món hi ha unes 2000 varietats de patata?. Una mica difícil poder tastar-les totes, oi?.

Les patates s’han de posar a coure en aigua freda, perquè si no, els cuiners diuen que “s’encallen”, és a dir, queden una mica dures encara que estiguin cuites.

Per acompanyar el magret, el David va fer una truita de patates tallades en juliana, sense ou, que es van anar coent només amb l’aigua que desprenien i la fècula, que feia que quedessin enganxades.

I parlant de truites, ens va recomanar fer truita de pa amb tomàquet i botifarres blanca i negra. Cal tallar a dauets el pa sucat amb tomàquet, sense crosta, i les botifarres, posar-ho tot junt a dins de l’ou i quallar-ho a la paella. Original!.

Igualment per al magret, va fer una salsa amb mel, suc de taronja, o de llima, o de mandarina i brou, millor casolà i si el pollastre i les verdures s’han daurat prèviament, millor que millor, el brou resultarà més potent.

Bé, ara només queda posar en pràctica les receptes. Segur que ens animarem a fer-les!.

Una vegada més, gràcies David, i gràcies als supermercats Bonpreu i fins la propera!.

.

CREMA DE CARXOFES I CLOÏSSES

Aquesta és una recepta que vaig descobrir en el blog de l’Eva, El cullerot festuc. L’any passat ja l’havia fet i ara que ja hi ha carxofes al mercat, és l’hora de recuperar-la. És una crema boníssima i original, que fa quedar molt bé.

INGREDIENTS:

- 9 carxofes
- 16 cloïsses
- 1 ceba de figueres
- 1 got de nata
- 2 cullerades de farina
- Julivert
- 1 llauna d'ous de truita

PREPARACIÓ:

Netejar les carxofes (reservar-ne una), retirant les fulles exteriors i la part superior.

Tallar-les en quatre trossos i posar-les a coure en una olla amb abundant aigua, la nata, el julivert i una mica de sal. Coure-les 35 o 40 minuts i triturar-les fins aconseguir un puré molt fi. Colar-ho.

Picar la ceba i daurar-la en una paella amb oli. Afegir la farina i deixar coure uns segons. Abocar a sobre de la crema, barrejar bé i donar un bull.

Pelar la carxofa reservada, tallar-la a làmines fines i fregir-les.

Posar les cloïsses en una paella amb una mica d'aigua fins que s'obrin.

Col•locar els ous de truita en la petxina que no té carn.

Servir la crema en plats individuals i decorar amb les cloïsses i les làmines de carxofa.
.

SANTS DE NOU

Hi ha diades que passen a la història col•lectiva d’una colla castellera. La d’avui a Terrassa ho ha estat per als Castellers de Sants. Una colla nascuda al barri barceloní l’any 1993 i que en tan sols 16 anys ha assolit tota una àmplia gamma de castells fins arribar al tres de nou amb folre. El d'avui a Terrassa ha estat el tercer que la Colla ha descarregat.

Els castells de nou pisos no tenen secret per a colles de la zona tradicionalment castellera com Valls, Vilafranca o Tarragona. Els Minyons de Terrassa han estat l’única colla capaç de competir amb elles.

Per tant, assolir un castell de nou pisos per a una colla castellera que no és de les anomenades “grans”, és tot un èxit i una demostració de la il•lusió i el treball de tots els membres del grup. Naturalment, tot això ha d’anar acompanyat d’un nivell tècnic i una constància en la feina que només s’aconsegueix amb el pas dels anys, és a dir amb l’experiència. En podria posar molts d’exemples de tot això, però només en posaré un. Quan jo vaig entrar a la Colla de Sants, fa dotze anys, castellers que avui han estat enmig del tronc en el tres de nou, eren els anxenetes de la Colla. Això vol dir que aquells nanos de fa dotze anys han crescut i han seguit fent castells, han guanyat experiència i han adquirit un nivell tècnic extraordinari. Al mateix temps s’ha anat produint un relleu generacional que ha fet que molta gent que va estar en primera línia durant molts anys hagi pogut enretirar-se (què no retirar-se) a una segona línia. I és que una colla castellera sempre ha de créixer, i ho ha de fer per la part de dalt, és a dir, cada any o cada dos anys s’ha d’anar renovant la canalla que és l’autèntica pedrera dels castells.

A Sants sempre hem cuidat molt la canalla, i una manera de fer-ho és assajant molt els castells i no portar a plaça construccions impossibles (malauradament no tothom ho fa) per tal d’evitar caigudes i lesions. Una prova de tot això és que dels gairebé 200 castells que els Castellers de Sants han intentat aquest any, només n’han caigut dos. També cal recordar que la Colla de Sants va ser la precursora del casc per a la canalla. Però aquesta és una altra història, avui el que toca és celebrar la millor actuació dels nostres 16 anys i que per segona temporada consecutiva, hem estat l’única colla de la ciutat de Barcelona que pot lluir castells de nou pisos. I és que a banda de les colles del Camp de Tarragona i del Penedès, només a Mataró i a Terrassa s’han fet castells de nou.

Força Borinots

.

EL SOMNI DE TÀRRACO

Avui vull recomanar un llibre que he acabat de llegir gfa només un parell de dies i que m’ha agradat força.

Es tracta de “El somni de Tàrraco” de Xulio Ricardo Trigo, una novel•la amb tots els components clàssics, assassinats, amors, traïcions, conspiracions, abusos i ànsies de poder, etc, que la fan especialment atractiva i engrescadora per al lector.

Partint d’un fet històric, l’estada de l’emperador Octavi August a Tàrraco entre els anys 25 i 27 a.C., l’autor munta una trama amb una colla de personatges, uns reals i d’altres ficticis, tots ells, però, representatius de la societat romana de l’època. Es tracta d’una obra coral on cap dels personatges és el protagonista absolut, sinó que cadascun té el seu espai perfectament estructurat en la història.

El fil conductor de la novel•la el porta el metge Perthus, nascut a les muntanyes d’Ausa (Vic) que l’any 44 d.C. explica els fets que van succeir 60 anys enrere quan l’emperador Octavi governava l’imperi des de Tàrraco, on hi va anar per controlar in situ la lluita contra les tribus rebels del nord de la península ibèrica. A més, el clima mediterrani ajudava la malmesa salut de l’emperador
Octavi, durant el temps que va ser a Tàrraco, també va dissenyar l’urbanisme d’una ciutat que aspirava ser una de les més grans de l’imperi. Tot i qué la figura de l'emperador apareix constantment, la seva persona gairebé no apareix en la trama. Si que ho fa, en canvi, i amb molt protagonisma, la seva esposa Lívia Drusil·la.

Ahir vaig tenir ocasió d’anar a la presentació de “El somni de Tàrraco” a La Casa del Llibre de Barcelona i això em va donar l’oportunitat de conèixer millor tant l’autor com tot el que es relaciona amb aquest llibre, fets, anècdotes i personatges. Per cert, el mateix autor va confessar l'especial fascinació que va sentir per algun dels personatges, com Lívia o Perthus, durant el periode d'elaboració de la novel·la.

Finalment voldria dir, que com que l’anterior llibre de Xulio RicardoTrigo, “Els secrets de la reina”, m’havia agradat molt, en tenir notícia de la publicació de “El somni de Tàrraco”, no m’ho vaig pensar gens ni mica alhora de llegir-lo. A més, jo sóc un entusiasta de la història antiga i m’alegra comprovar que després d’un llibre com “Barcino”, de la Maria Carme Roca, que va tenir molt bona sortida, Edicions 62 aposta per una altra novel•la ambientada a la Catalunya romana.

.

TRINXAT DE LA CERDANYA

En la darrera classe de la Mireia Carbó, dedicada a la cuina catalana, ens va ensenyar a fer el trinxat de la Cerdanya, un plat de muntanya que tot i tenir el seu origen en aquesta comarca, és ben conegut a tot Catalunya. Els ingredients bàsics són la col, millor si és col d’hivern o col de paperina, i la patata.

La forma típica de presentar aquest plat és en forma de truita, però per què no donar-li un aire diferent i presentar-lo amb una anella d’emplatar?.

Ingredients:

- 1 col
- 4 patates
- 4 llesques de cansalada
- 4 grans d’all
- Oli d’oliva
- Sal

Preparació:

Bullir la col i les patates. Escórrer-les, xafar-les amb una forquilla i reservar-les.

En una paella, escalfar un raig d’oli d’oliva i sofregir-hi els alls. Retirar-los. En el mateix oli, daurar la cansalada.

Afegir-hi la col i la patata i coure-ho tot junt. Donar-li forma de truita, si es vol presentar d’aquesta manera.

Jo, avui, per fer-ho diferent, me n’he sortit de la tradició i l’he presentat amb una anella d’emplatar.

Servir el trinxat acompanyat d’un tros de cansalada.

.

RIGOLETTO al cinema

Dins la temporada d’òpera al cinema, dijous passat vam anar a veure la representació de Rigoletto. La gravació corresponia al festival Verdi del 2008 al Teatro Regio de Parma.

Amb Rigoletto, Verdi va trencar amb les seves composicions anteriors i va iniciar la posada en escena de tres de les òperes més famoses i populars que el músic italià va composar. Rigoletto, es va estrenar l’any 1851, i les dues òperes següents van ser Il Trovatore i La Traviata, les dues l’any 1853.

Quan la Glòria em va proposar anar a veure Rigoletto, vaig pensar, “un altre Rigoletto!”, però al acabar la representació, vaig reconèixer que no només no m’havia sabut greu haver presenciat “un altre Rigoletto” sinó que vaig sortir molt satisfet d’haver gaudit d'una gran interpretació. Podríem dir allò tan gastat “d’un espectacle dels que fan afició”, i sonaria a tòpic, però realment no ho va ser gens ni mica de tòpic, va ser un espectacle magnífic.

L’escenografia d’aquesta versió de Parma va ser sòbria i s’adequava perfectament a l’obra, cosa difícil de veure avui dia. La direcció de Massimo Zanetti va ser en tot moment molt correcta i al servei dels cantants i per descomptat de la magnífica partitura de Verdi.

Pel que fa als intèrprets, hi va haver de tot. En la meva opinió, els cors van estar molt correctes. També em van agradar força la Maddalena de l’Stafanie Iranyi i l’Sparafucile de Marco Spotti, ambdós ficats en la pell dels seus respectius personatges. On la cosa va anar una mica més fluixa va ser en el rol del Duc de Mantua del Francesco Demuro que per a mi només va estar correcte. Però correcte i prou, en alguns moments va donar una mica l’impressió d’ofec, i molt probablement si al costat no haguessin estat la Machaidze i el Nucci, amb un nivell tan alt no ho hauria notat tant.

En canvi la Nino Machaidze com a Gilda es va mostrar als seus 26 anys com una veterana. Va estar en tot moment esplèndida de veu i amb una teatralitat envejable, cosa que ja havíem comprovat en anteriors interpretacions com en I Puritani o Romeo et Juliette. Finalment arribem al gran Leo Nucci (Rigoletto) que amb 66 anys (la gravació d’aquest Rigoletto és del 2008) va fer una autèntica exhibició de recursos vocals i gestuals. Amb una veu encara molt ben timbrada i potent va arrencar fins i tot aplaudiments del públic del cinema, ja no parlem dels assistents al Regio de Parma. Per cert, Leo Nucci, seguint amb el costum de les darreres representacions de Rigoletto en diferents teatres, va repetir amb la Nino Machaidze l’ària de la vendetta del final del tercer acte. Va ser una autèntica delícia gaudir d’aquestes dues veus.

Aquí us deixo l’àudio d’aquesta escena amb el Leo Nucci (Rigoletto) i la Nino Machaidze (Gilda)

.

PASTÍS-MOUSSE DE XOCOLATA

Ara feia temps que no posava cap recepta de xocolata al bloc, així que ja tocava!. Aquesta recepta me la va passar una amiga i el resultat és tant i tant bo, que jo faig el mateix, us la passo perquè la poseu en pràctica i ja m’ho direu!. És una combinació de mousse sobre una base de pa de pessic amb ametlles, deliciosa!.

Ingredients per a la base:

- 100 g de xocolata de cobertura
- 100 g de sucre
- 100 g d’ametlles moltes
- 3 ous
- Mantega i farina per al motlle

Ingredients per a la mousse:

- 100 g de xocolata de cobertura
- 200 g de nata muntada
- 100 g de sucre
- 3 ous
- 3 fulles de gelatina
- Cacau en pols

Preparació de la base:

Batre els rovells amb el sucre fins aconseguir una mescla cremosa, afegir-hi la xocolata fosa, les ametlles moltes i les clares muntades. Posar la mescla en un motlle untat amb mantega i enfarinat i coure-la al forn a 180º uns 25 minuts aproximadament, fins que sigui ferma al tacte i deixar-la refredar.

Preparació de la mousse:

Batre els rovells amb el sucre i mesclar amb la xocolata fosa.

Posar les fulles de gelatina a hidratar en aigua freda, escalfar-les amb molt poca aigua fins que es dissolguin i afegir-les a la mescla anterior. Incorporar-hi les clares i la nata muntades, remenant amb compte per evitar que s’abaixin.

Posar la mousse sobre la base freda i deixar el pastís al frigorífic 3 ó 4 hores abans de treure’l del motlle.

Abans de servir el pastís, posar-hi cacau en pols per sobre. Això no s’ha de fer molta estona abans, si no, la humitat de la mousse absorbiria el cacau.

Aquest pastís es pot fer d’un dia per l’altre fins a fer la mousse, i i cobrir-lo amb el cacau en el moment de servir-lo.
-

MAGDALENA KOZENÁ canta VIVALDI

El divendres passat vam tenir la sort de presenciar l’extraordinari Concert Vivaldi al Gran Teatre del Liceu, on a banda de l’obra del gran músic venecià, els protagonistes van ser els intèrprets. En primer lloc la mezzo-soprano txeca Magdalena Kozená (Brno 1973), una de les veus actuals més prestigioses en el món de la música barroca, després l’Orquestra Barroca de Venècia dirigida per Andrea Marcon, i per acabar l’Anna Fusek (Praga 1981), violinista i flautista de l’orquestra, que va fer una autèntica exhibició en el Concert en DO major per a flauta de bec


Un concert preciós, d’aquells que voldries que no s’acabés i que ens va permetre retrobar-nos amb amics i amigues.

Com a record d’aquest concert, us deixo el magnífic vídeo promocional que la Deutstche Grammophon va fer el mes de juny passat amb motiu del llançament del darrer treball de Magdalena Kozená interpretant àries de Vivaldi.

.

COMPARTINT TAULA AMB L’ANNA MARIA I L’ENRIC

Ens agrada compartir taula. Però és clar que aquesta expressió va molt més enllà del fet d’entaular-se i menjar plegats. Això potser és l’excusa, però el significat ple del fet és la complicitat que s’estableix amb els amics amb qui seus a taula.

Això és el que ens va succeir el cap de setmana passat quan per fi, després de força temps de no coincidir en les dates, vam tenir el plaer de compartir taula amb dos amics com l’Anna Maria i l’Enric.

Amb l’Enric ens coneixem des de que vam iniciar-nos en el tema blocaire, ell ens va ajudar a posar en marxa el nostre bloc i des d’aleshores hi ha hagut una relació continuada que fa molt de temps va esdevenir amistat. A l’Anna Maria la vam conèixer uns mesos més tard, concretament a la trobada de blocaires al Museu Egipci de Barcelona.

Durant les hores que vam compartir el cap de setmana passat, a banda d’entaular-nos, vam xerrar i molt de moltes coses, de blocs, de música, de cuina, de política, de viatges, de genealogia, de llibres.... i això ens va permetre aprofundir en totes aquelles coses que ens agraden.

Aquests són els plats que vam compartir:



CULLERETA DE MANDARINA I PERNIL D'ÀNEC

Aquest aperitiu el vaig veure al bloc La vella carmanyola, de l’Anna i és tan senzill com deliciós. Es tracta de posar a cada cullereta un grill de mandarina, sense pell, acompanyat de pernil d’ànec tallat a tiretes.





XUPITO DE CREMA DE CARBASSA AMB TEULA D’AVELLANA

Aquest altre, el vaig veure al bloc El cullerot festuc, de l’Eva. Té la gràcia d’acompanyar la crema de carbassa amb una teula d’avellana, boníssima!.

Ingredients per a la crema de carbassa:

- 2 cebes
- 1 porro
- 900 g de carbassa
- 150 g de patates
- ¾ l de brou fluix

Ingredients per a les teules d’avellana:

- 50 g de mantega fosa
- 35 g de clara d’ou
- 15 g de farina
- 50 g d’avellanes torrades picades
- 20 g de pa ratllat
- sal Maldon

Preparació de la crema de carbassa:

Sofregir les cebes i el porro amb mantega i oli. Afegir la carbassa tallada a trossos i donar unes voltes. Abocar el brou i quan comenci a bullir, les patates tallades a quadrets. Coure lentament durant 30 minuts. Triturar i colar.

Preparació de les teules d’avellana:

Barrejar la mantega fosa amb les clares d’ou. Afegir la farina i mesclar delicadament. Deixar reposar la mescla una hora. Estendre la pasta a tires ben fines damunt de la silpat, empolvorar amb la mescla de pa ratllat, avellanes i sal. Enfornar a 190º fins que les teules agafin un bonic color daurat.

Servir la crema en gotets i decorar amb la teula d’avellana.


TARTALETES DE CONFIT DE CEBA AMB FOIE

Aquesta és una recepta de la Conxita, del Casal Artesà d’Hostafrancs, de qui ja us he parlat en altres ocasions. Tasteu aquestes tartaletes, tenen un contrast de sabors deliciós!.

Ingredients:

- 3 cebes
- 100 g de mantega
- 2 cullerades de mel
- Sal
- Pebre
- 100 g de mi-cuit
- Tartaletes de pasta brisa

Preparació:

Pelar i tallar les cebes, coure-les amb mantega a foc lent, fins que quedin ben estofadetes. Afegir dues cullerades de mel i deixar que la ceba es confiti.

Omplir les tartaletes amb la ceba confitada i posar a sobre un quadradet de mi-cuit.


BOLETES DE FORMATGE DE CABRA


Aquestes boletes les vaig veure al Blog de cuina de la Dolorss. No se’n pot menjar només una!.

Ingredients per a 16 boletes:

- 130 g de formatge de cabra de rul•lo
- 70 g de formatge d’untar
- 6 talls de pernil
- 6 nous

Preparació:

Treure la crosta del formatge de cabra i barrejar-lo bé amb el formatge d’untar, fins a aconseguir una massa fina, fer boletes petites i posar-les una hora al congelador.

Posar els talls de pernil entre dos papers de cuina, introduir-los en el microones fins que queden ben secs i cruixents.

Triturar les nous amb el pernil i arrebossar les boletes de formatge. Posar-hi un escuradents i reservar-les a la nevera fins al moment de servir-les.


FARCELLETS DE FILO DE RAP I LLAGOSTINS

Les preparacions amb pasta filo m’agraden molt i quan vaig veure aquesta recepta al blog Webos Fritos, de la Su, vaig pensar que l’havia de fer!. L’única diferència és que ella la prepara fent un pastís sencer i jo vaig preferir fer els farcellets individuals. Proveu de fer-la, és boníííííííssima !.


Ingredients:

- 500 g de rap
- 500 g de llagostins
- 3 porros
- 1 gra d’all
- 100 ml de brandy
- 2 cullerades de tomàquet fregit
- Un brick petit de nata per cuinar
- 1 cullerada de Maizena (si cal)
- Oli
- Sal
- Pebre
- 1 paquet de pasta filo
- Mantega fosa
- 1 ou batut

Preparació:

Rentar i tallar els porros a rodanxes fines. Pelar i picar l’all. Estofar-ho tot junt en una cassola, fins que quedin transparents. Afegir el tomàquet fregit i el brandy. Deixar evaporar i incorporar la nata. Bullir fins que la nata s’espesseixi lleugerament.

A la mescla anterior, afegir-hi el rap tallat a cubs i els llagostins pelats i tallats en dos trossos. Coure-ho tot junt 3 minuts més a foc fort. Si fos necessari, espessir amb la Maizena, prèviament dissolta en aigua freda. Salar i deixar refredar.

Per fer els farcellets, pintar amb la mantega fosa els fulls de pasta filo, i enganxar-ne tres. A la base dels farcellets, posar dues o tres capes més de pasta, perquè tinguin més consistència.

Col•locar el farcit a sobre de la massa (si el farcit està a temperatura ambient, la pasta filo respon millor) i lligar-los amb un fil de porro. Pintar els farcellets amb mantega fosa o amb l’ou batut.

Posar els farcellets al forn preescalfat a 200º, amb l’escalfor de dalt i de baix, fins que quedin daurats.

Servir els farcellets ben calents i decorats al gust.


RELLOMILLOS AL PORTO


Una altra proposta de la Conxita, del Casal. Una recepta que fa festa!.

Ingredients per a 4 persones:

- 2 rellomillos
- 6 escalunyes
- Oli
- Una cullerada i mitja de farina
- 100 cc de vi de Porto
- Brou de carn
- Bolets frescos al gust o 50 g de barreja de bolets secs
- Sal
- Pebre

Preparació:

En una cassola que pugui anar al forn, saltejar una mica els rellomillos, salar-los i empebrar-los. Continuar la cocció al forn ja calent, a 200º, durant 13 minuts, amb la cassola destapada. Si el forn disposa d’aire, coure’ls només amb el turbo, si no, amb l’escalfor de baix del forn. És convenient no coure massa els rellomillos, perquè després, quan s’escalfin amb la salsa, no quedin secs.

Per fer la salsa, picar les escalunyes i coure-les amb una mica d’oli. Quan estiguin daurades, afegir-hi la farina i torrar-la, regar amb el vi de Porto i deixar reduir una mica. Incorporar el brou i coure 8 minuts. Passar la salsa pel colador xinès i reservar.

Si es fan servir bolets frescos, netejar-los i saltejar-los en una paella amb oli. Si es fan servir bolets secs, posar-los en un cassó amb aigua freda al foc, fins que arrenqui el bull, d’aquesta manera es rehidraten més ràpidament. Incorporar els bolets a la salsa.

Tallar els rellomillos en fred, afegir-los a la salsa i escalfar-ho tot junt en el moment de servir.


SEMI-FRED DE NOUS AMB SALSA DE XOCOLATA


I per postres, una recepta de l’Escola de Cuina Montserrat Seguí que em va passar una amiga. Realment deliciós!.

Ingredients per al semi-fred de nous:

- ¼ l de llet
- 1 beina de vainilla
- 3 rovells d’ou
- 125 g de sucre
- 3 fulles de gelatina, de 2 g cadascuna
- 250 g de nata semimuntada
- 50 g de nous

Ingredients per a la salsa de xocolata:

- 100 g de xocolata de cobertura negra
- 100 g d’aigua

Preparació del semi-fred de nous:

Perfumar la llet amb la vainilla, posar els dos ingredients en un cassó al foc i deixar que arrenquin el bull tres vegades. Retirar del foc i deixar tapat en infusió durant 15 minuts.

En un cassó, blanquejar els rovells d’ou amb el sucre remenant amb una espàtula de fusta. Abocar-hi la llet perfumada amb la vainilla i colada i remenar amb un batedor de mà. Posar la mescla al foc sense deixar de remenar fins que arrenqui el bull.

Retirar el cassó del foc i afegir-hi les fulles de gelatina, prèviament remullades en aigua freda i escorregudes. Deixar refredar la crema (es pot accelerar el procés posant-la dins d’un bol rodejat d’aigua i glaçons).

Quan la crema comenci a espessir-se, agregar-hi la nata semimuntada i les nous ratllades grosses.

Omplir motlles individuals amb la preparació anterior i deixar quallar completament en el frigorífic o en el congelador, tot i que aquestes postres no se serveixen congelades.

Va molt bé fer servir motlles de silicona i congelar-los i el dia de consumir-los, desemmotllar-los congelats i deixar que es descongelin a la nevera, unes quatre o cinc hores abans de servir.

Preparació de la salsa de xocolata:

Posar en un cassó al bany maria la cobertura de xocolata i l’aigua. Remenar amb un batedor de mà perquè quedi tot ben dissolt.

Servir el semi-fred acompanyat de la salsa de xocolata i decorat al gust.

.

IL PIRATA

L’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell ha inaugurat el 22è cicle d’Òpera a Catalunya amb la posada en escena d’una obra que no es representava a Catalunya des de l’any 1971. Es tracta de Il Pirata de Vincenzo Bellini, una òpera amb llibret de Felice Romani que va ser estrenada amb gran èxit al teatre Alla Scala de Milà l’any 1827, interpretada per Giovanni Rubini, el tenor més famós de l’època.

L’acció està ambientada en la Sicília del segle XIII, on Gualtiero, seguidor de Frederic II està enfrontat amb Ernesto partidari de Carles d’Anjou. Gualtiero i els seus seguidors han de fugir i convertits en pirates inicien una lluita per recuperar el poder. L’obra comença quan després d’un naufragi del vaixell pirata, Gualtiero arriba al castell de Cadalora on s’enfrontarà a Ernesto, senyor del castell i actual marit d’Imogene. Gualtiero donarà mort a Ernesto, ja que aquest va obligar la seva estimada Imogene a casar-se amb ell sota l’amenaça de matar el seu pare, seguidor com Gualtiero, de Frederic II.
Gualtiero posteriorment serà jutjat i condemnat a mort mentre Imogene embogeix de dolor. En aquesta versió de Il Pirata s’inclou una escena final (sembla ser que l’original), on es veu la mort de Gualtiero.

Il Pirata està estructurada en només dos actes, però tot i això és una de les òperes més llargues de Bellini i es caracteritza, com és habitual en el compositor sicilià, per una música extraordinàriament melòdica no exempta del romanticisme dramàtic de l’època. No obstant això, ha estat una obra poc representada, segurament per la dificultat vocal, tal i com va explicar en roda de premsa Mirna Lacambra, presidenta de l’AAOS i per aquest motiu se’ls ha d’agrair la seva posada en escena després de tants anys.

Nosaltres ja fa uns quants anys que assistim a representacions de l’AAOS, habitualment a Sabadell o Sant Cugat, però aquesta vegada ho vam fer per primera vegada a l’ Atrium de Viladecans.

L’escenografia, amb una escalinata de rigorós vermell, per la qual circulaven tots els cantants, no em va desagradar, és més, la prefereixo a molts del muntatges que amb molts més mitjans econòmics es fan en altres teatres i que em fan pensar que no saben què fer-ne amb els diners de què disposen. L'únic problema és que els cantants anaven molt (massa) en compte de no ensopegar, cosa que hauria estat molt fàcil amb l'innecesàriament feixuc vestuari que duien.

L’orquestra no em va acabar de convèncer, tot i que llegint cròniques del dia de l’estrena, sembla que s’han corregit errors, igual que la interpretació del cor que em va semblar molt acceptable.

Pel que fa als cantants, crec que el nivell general va ser correcte, però voldria destacar en primer lloc Ismael Pons, molt solvent en el paper d’Ernesto, sabent en tot moment el què i el com ho ha de fer. El barceloní Albert Casals amb un timbre de veu preciós, va anar de menys a més en el paper de Gualtiero, un rol prou complicat, que va resoldre sense prendre riscos però transmetent bones sensacions cara al futur. I finalment, Saioa Hernández, a la que ja coneixíem del concurs de cant Manuel Ausensi que va guanyar fa uns mesos precisament amb l’ària final de Il Pirata. Va ser una Imogene amb veu potent i segura que va transmetre emocions en molts moments. No oblidem que el paper d’Imogene és molt complicat i no està a l’abast de moltes veus. La Saioa se’n va sortir perfectament i, tal i com estava escrit, va ser la triomfadora de la nit. L’única “pega” que hi posaria, és que en general la teatralitat de tothom va ser mol “asèptica”, no sé si per imposició de la direcció escènica o perquè aquesta mateixa direcció no va saber trobar la vena dramàtica als protagonistes.

Finalment només cal felicitar a l’AAOS per aquest 22è cicle d’Òpera a Catalunya, per portar l’òpera a diferents comarques catalanes i per muntar espectacles tan dignes amb pressupostos ajustats. Tot un exemple.

.