BON ANY

Com cada any quan arriben aquestes dates, ens fem propòsits per al nou any. A El Cafè de Nit, aprofitant aquesta fal•lera que tothom té de fer o deixar de fer coses quan arriba el 31 de desembre, també volem incorporar al nostre bloc alguna novetat.

Com que no fumem, ni tenim intenció d’estudiar l’anglès i ja anem al gimnàs (poc, però hi anem), hem decidit que com que ens agrada molt la música, el que farem serà ampliar l’apartat musical a altres tipus de música dels quals hem parlat molt poc fins ara. Es tracta d’aquelles músiques que també han estat la banda sonora de la nostra vida, les que ens han acompanyat en el nostre dia a dia. Això no vol dir, ni molt menys, que deixem de parlar d’òpera, que seguirà sonant preferentment al nostre cafè, sinó que també ens dedicarem a parlar una mica d’aquelles cançons que s’han fet durant les darreres dècades i que també han esdevingut uns clàssics.

Per tant, a partir d’ara les amanides, peixos i pastissos, els llibres i el teatre, Rossini i Mozart, compartiran posts amb noms com Springsteen, Ellington o U2, per la senzilla raó que també ens agraden i perquè en els nostres mp3 tenim gravades moltes hores de música i molt variada.

Naturalment esperem seguir llegint i gaudint de totes les receptes i trobades amb els amics blocaires de la secció gastronòmica i de tota la música i els concerts amb els amics blocaires de l’apartat musical.

Així doncs, ja només ens resta desitjar-vos una molt bona nit de cap d’any i que a la segona dècada del segle XXI que ara encetem, hi trobem menys violència i molta més tolerància en tots els aspectes.

Una abraçada i fins aviat

Glòria i Josep

.

L’OCÀS DELS DÉUS

Malgrat el títol, avui no toca Wagner, malauradament parlaré, però poc, del recital “Montserrat Caballé i les seves veus” que acabem de presenciar al Liceu.

No sabria per on començar, bé sí, jo ja imaginava que la veu de la Montserrat Caballé no estaria massa fina, però no podia pensar que la cosa estigués tan malament.

La primera pregunta que m’he fet quan he escoltat les primeres notes que han sortit de la gola de la soprano ha estat: qui la pot haver enredat d’aquesta manera?.

Prefereixo no entrar en detalls, només dir que la veu ha sonat clarament escanyada i sense potència, per no dir fora de to en molts moments.

És realment molt trist veure com una de les veus més grans de la segona meitat del segle vint s’apaga d’aquesta manera i públicament.

El públic però, ha respost carinyosament, vull pensar que ha estat així, ja que creure que ha estat una gran nit seria auto-enganyar-se.

No vull dir gaire coses més perquè tot plegat ha estat força trist. Només que la Montserrat Martí no ha pogut cantar a causa d’una hèrnia discal. Sí que ho han fet el baix ucraïnès Serghiy Mahera i el tenor rus Nikolai Baskov, ambdós amb una veu molt bonica, acompanyats al piano per l’argentí Manuel Brugueras.

Com que no vull acabar amb mal sabor de boca, aquí us deixo una de les millors Casta Diva que he escoltat. Va ser a Orange el 1974, la protagonista : la millor Montserrat Caballé.


Video de Oneguin 65

.

DOS “POLIS” MOLT MEDITERRANIS

Com ja sabeu, al nostre Cafè llegim força novel•la negra, segurament no tanta com voldríem, ja que la manca de temps ens impedeix arribar a tot arreu.

Avui vull recomanar dos dels darrers llibres que he llegit. Els protagonistes, dos policies amb unes característiques especials i que tenen una forma de portar i resoldre els casos que tenen entre mans d’una manera totalment mediterrània, és a dir, amb imaginació, improvisació, i sentit del humor.

D’una banda, “Les ales de l’Sfinx”, una nova història del Comissario Montalbano, personatge creat pel guionista, director teatral i escriptor sicilià Andrea Camilleri. En aquesta ocasió el comissari es veurà embolicat en un cas d’immigració il•legal, barrejat amb problemes personals i les ja clàssiques pressions que rep dels seus caps per tal que abandoni la investigació o que procuri deixar-ne al marge institucions que, tot i estar-hi involucrades, tenen gran poder a les altes esferes.

D’altra banda, “Mort a Istanbul”, una altra novel•la protagonitzada pel comissari grec Kostas Kharitos, fruit de la imaginació del escriptor Petros Màrkaris, que a més d’escriure és guionista televisiu i autor teatral.

En aquesta ocasió el comissari grec s’ha d’enfrontar a una sèrie d’assassinats que es produeixen a Istambul, mentre ell i la seva dona hi són de vacances. Haurà de treballar amb el comissari turc Murat amb qui no començarà bé la relació però que a mida que avança la investigació, la complicitat entre els dos policies anirà augmentant i acabarà amb una franca amistat tot i els trets culturals que els separen i que al principi esdevenien abismals.

Dues novel•les molt entretingudes i amb una gran dosi d’humor propiciat per tot un grapat de personatges secundaris, que fan que la lectura sigui amena i divertida. Per descomptat, a més a més de tots els ingredients i intrigues clàssiques que han de tenir uns arguments d’aquest tipus.

EMBOLCALLS DE PASTA FIL•LO I CREMA

Quan fem alguna preparació amb pasta fil•lo, segur que sempre ens en sobra i l’acabem congelant, com vaig fer jo. Però abans de posar-la al congelador, com que tenia uns glaçons de crema pastissera, vaig fer aquests embolcalls, que van resultar deliciosos. El David Lienas, en una de les seves classes, ens els va suggerir.

Ingredients:

- Pasta fil•lo
- Glaçons de crema pastissera
- Mantega

Preparació:

Tallar quadrats de pasta fil•lo, posar-hi al mig un glaçó de crema pastissera, sense descongelar, i embolicar-lo.

Pintar els embolcalls amb una mica de mantega fosa i posar-los a coure al forn, prèviament escalfat a 180º, durant 8 o 10 minuts, fins que agafin un color daurat, vigilant que no es cremin, perquè agafen color molt ràpidament.

I si no tenim glaçons, en podem fer uns quants, amb la recepta de la crema pastissera, però reduint a la meitat la quantitat dels ingredients si només volem fer els glaçons:

Ingredients per a la crema pastissera:

- ½ l de llet
- 4 rovells d’ou
- 100 g de sucre
- 60 g de maizena
- 1 branca de canyella
- Pell de llimona

Preparació de la crema pastissera:

Treballar els rovells d’ou amb el sucre, afegir-hi la maizena, la llet, la canyella i la llimona i posar-ho al foc fins que arrenqui el bull. Deixar refredar.

-

EL MESSIES

Ahir nit vam anar a Santa Maria del Mar a escoltar l’oratori El Messies de Georg Friedrich Händel. Va ser un magnífic concert en un escenari increïble i amb una basílica plena de gom a gom. Les pedres de Santa Maria del Mar semblen fetes per acollir aquest tipus de concerts i la veritat és que estar assegut escoltant com la música i les veus s’enfilen per les altíssimes parets i ressonen per tots els racons de l’església, és una experiència inoblidable.
El concert d’ahir tenia uns intèrprets excepcionals, la Coral Polifònica de Puig-reig i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. El solistes van ser Carme Oliveres (soprano), Montserrat Garcia (contralt), Aniol Botines (tenor) i Lluís Ramon Sales (baix), tots sota la direcció de Ramon Noguera.

Händel va composar el Messies durant l’estiu de 1741 i va ser estrenat a Dublín el 13 d’abril de 1742, coincidint amb la Pasqua, i és que inicialment aquesta obra va ser pensada per aquesta festivitat. No obstant això, fa molts anys que es representa pels voltants de Nadal i ha esdevingut una de les peces més populars del compositor alemany, del qual hem celebrat enguany el 250è aniversari de la seva mort.

-

TALLARINES AMB CAMAGROCS

Ara que ja s’està acabant la temporada boletaire, una recepta molt senzilla i molt ràpida de fer, però que permet assaborir ben bé el gust dels bolets.

El més entretingut de la recepta és netejar els bolets. Per cert, vosaltres els renteu amb aigua o no?.

Sobre aquest tema, el Mikel, en el seu blog Ondakin, comentava que havia escoltat a la ràdio que una senyora, sembla que molt entesa en la matèria, havia dit que quan plovia, els bolets no treien pas el paraigua, llavors, per què no rentar-los amb aigua?. Potser l’equilibri està en passar-los per aigua si són molt bruts, sense banyar-los... o no?. La polèmica està servida!.

Ingredients per a 4 persones:

- 400 g de pasta fresca d’espinacs (tallarines o spaghettis)
- 600 g de camagrocs
- Oli
- Sal

Preparació:

Netejar els camagrocs i a continuació, saltejar-los en una paella amb oli, el temps just perquè perdin la fermesa, però sense que arribin a quedar tous, és a dir, al dente, com la pasta.

Bullir la pasta al gust, escórrer-la i barrejar-la amb els bolets saltejats.

-

LA REINA TORNA AL PALAU

Dijous al vespre vam tancar una setmana plena de música, assistint a l’extraordinari concert que la Cecilia Bartoli va fer al Palau de la Música, presentant el seu darrer treball Sacrificium.

D’entrada dir que la sufocant temperatura i l’estretor del Palau (també se’n van endur espai?), posava les coses difícils a un públic que l’omplia, però la gran actuació de la Bartoli va compensar amb escreix les incomoditats i el sacrificium dels assistents.

La cantant romana reuneix tots els ingredients que la fan estimadíssima, gran personalitat, simpatia, caràcter i una veu sensacional que fa les delícies dels afortunats que vam gaudir-la in situ. En aquesta actuació va estar acompanyada per Il Giardino Armonico, una prestigiosa formació de músics especialitzats en la interpretació de música històrica. La direcció de Giovanni Antonini va ser magnífica, i no tan sols va dirigir sinó que va ser el solista del concert per a flauta de bec de Giuseppe Sammartini que van interpretar en la segona part del concert. La compenetració entre cantant i orquestra va ser total en tot moment, i és que la col•laboració ve de lluny, ja que amb ells, Cecilia Bartoli va gravar el disc que ahir presentava i anteriorment el dedicat a àries de Vivaldi.

L’entrada de la Cecilia a l’escenari ja va ser “genial”. Vestida a lo D’Artagnan, amb botes altes, capa i barret d’ala ampla inclosos, va saludar al públic amb reverència mosquetera i va llençar el barret fent-lo volar abans de posar-se a cantar. A la part final del concert va canviar el vestuari i va aparèixer amb un look totalment barroc, amb un cos daurat, una llarga cua vermella i plomes al cap.

Va cantar una dotzena d’àries, cinc de Porpora, i una de Broschi, Veracini, Vinci, Leo, Araia, Graun i Caldara, dividides en dues parts. Al final, dues “propines” de Händel i Broschi que van fer que el concert durés gairebé dues hores i mitja, incloent un descans de 35 minuts. Per a mi ha estat un agradable descobriment (ho va ser la primera vegada que vaig escoltar el disc) d’un músic com Nicolò Porpora, mestre de cant napolità i autor de 50 òperes i 12 cantates, composades en la primera meitat del segle XVIII.

La veu de la Bartoli va sonar en tot moment plena, clara i fresca, amb notes inacabables com només ella ho sap fer, que mantenien als espectadors amb un ohhh! contingut que esclatava amb crits i aplaudiments d’admiració al final de la interpretació.

Des de fa uns anys, els treballs discogràfics de Cecilia Bartoli es caracteritzen per la seva originalitat. Però sempre se n’ha sortit i amb nota!. I és que estem parlant d’una autèntica fora de sèrie que ha triomfat arreu del món, tot i la seva aprensió a viatjar en avió.

A la seva energia i expressivitat interpretativa cal afegir la seva simpatia i agraïment envers el públic, ja que va anar recollint les flors que la gent li llençava a l’escenari i no es va cansar d’ajupir-se i donar la mà a tothom que des de la platea se li acostava.

En resum, un autèntic plaer haver assistit a un concert que la immensa majoria dels assistents no voldríem que s’acabés mai.
Ceci, torna aviat, estem necessitats de grans veus com la teva !
.

UNA CARMEN ESPECTACULAR

Ahir a la tarda vam assistir, en directe i al cinema, a un gran espectacle visual i musical. Es tractava de la inauguració de la temporada operística al Teatro Alla Scala de Milà amb la Carmen de Bizet dirigida per Daniel Baremboim.

De entrada dir que va ser un espectacle realment vistós, un autèntic esclat de color i llum dirigit per la polifacètica i controvertida Emma Dante. La direcció escènica em va semblar magnífica, amb un moviment constant i sense treva, de tot el “personal” que intervé en l’obra. Emma Dante va introduir missatges subliminals en contra de l’integrisme religiós o del maltractament animal i vull creure que va ser això el que no va agradar al públic i que va provocar al final de la representació una esbroncada tan sonora com injusta, en la meva opinió. La directora siciliana ho va acusar i se la notava afectada, tot i que Baremboim va donar-li un suport incondicional i va agafar-la de la mà per sortir novament a saludar desafiant l’ira del públic milanès.

En l’apartat musical, Daniel Baremboim per a mi va fer un gran treball i tant l’orquestra com els cors van sonar excel•lents, tot i que li va costar trobar la posició exacta del seient, amb el qual es va barallar en vàries ocasions.

Pel que fa als solistes, dir que tant l’ Adriana Kučerová com la Michèle Losier van composar una Mercedes i una Frasquita que em van agradar molt, tant vocalment com artísticament.

Adriana Damato (Micaela), amb una veu molt bonica, em va agradar més en el primer acte que en el tercer, però crec que se’n va sortir prou bé.

L’Escamillo de l’Erwin Schrott, tot i dominar la situació, el vaig trobar excessivament fatxenda i no em va convèncer cantant el “toreador”.

El gran descobriment de la nit va ser la jove mezzo georgiana Anita Rachvelishvili que va tenir un magnífic i prometedor debut, interpretant una Carmen plena de força i temperament. Tot i això, per al meu gust, molt lluny de la Carmen de l’Anna Caterina Antonacci, la millor del moment.

On sí que hi va haver unanimitat total va ser en el Don José d’un immens i extraordinari Jonas Kaufmann. El tenor alemany va demostrar una vegada més la seva sensibilitat i tècnica vocals, a més d’interpretar amb tots els matisos que exigeix un personatge com aquest, sense caure mai en la sobreactuació.

Les retransmissions de la RAI sé que no agraden a tothom, però a mi em semblen fantàstiques, amb un joc de càmeres que permetien no perdre detall del molt que es movia dalt de l’escenari, amb espectaculars preses zenitals i de primers plans dels intèrprets.

En resum, un gran espectacle que crec que va agradar a la majoria dels que vam tenir l’oportunitat de seguir-lo amb tota la grandiositat que ens ofereix una pantalla de cinema.

Aquí teniu l'ària "la fleur que tu m'avais jettée" interpretada per
Jonas Kaufmann en la Carmen del Covent Garden de Londres.

IL TROVATORE

Aquesta setmana s’ha estrenat al Liceu una tanda de representacions de Il Trovatore de Verdi. Aquesta òpera, amb un llibret de Leone Emmanuelle Bardare i Salvatore Cammarano basada en l’obra teatral El Trobador d’Antonio Garcia Gutierrez, va ser estrenada el 19 de gener de 1853 al Teatro Apollo de Roma.

Nosaltres hem tingut ocasió de veure-la dues vegades en pocs dies, l’estrena per televisió i avui al Gran Teatre de Liceu en directe. Per tant podem comparar dos repartiments completament diferents.

La llàstima és que no sigui diferent ni l‘escenografia ni el vestuari. Per cert, el dia de l’estrena, els responsables van ser fortament xiulats quan van sortir a saludar al final de la representació. I és que l’escenografia és molt pobre, pobríssima!. Tot es redueix a petits canvis de les robes que apareixien al fons d’un escenari completament nu de cap altra element decoratiu, ni mobles ni res que s’assembli.

Pel que fa al vestuari, horrorós!. Uns soldats que semblen clicks de Famobil, amb uns cascs de textura plàstica i color vermell o blau depenent del bàndol i amb unes proteccions (suposadament metàl•liques) que semblaven més aviat llaunes “d’abrefacil” a mig obrir. I per acabar-ho d’adobar, amb una coreografia que semblava un “aurresku” a l’inici del tercer acte quan el cor (en un segon terme) cantava “Squilli echeggi la tromba guerriera”, és a dir, un bunyol darrera l’altre.

Tot plegat una manca d’imaginació que es repeteix massa sovint. I és que avui en dia, els escenògrafs ja no saben què fer, si fan una escenografia clàssica tenen por que se’ls acusi de poc imaginatius i per tant molts (massa) recorren a la provocació barata o, en un intent de ser originals, a una concepció estètica de l’obra que no té absolutament res a veure amb el que diu el text. Qualsevol cosa abans que puguin semblar “conservadors”, i és clar, munten uns nyaps indigeribles que indignen el públic més tradicionalista, tot i que tenen el beneplàcit sincer o fingit d’altres, entre ells la colla que els contracten.
Però indubtablement es pot ser innovador i fugir del classicisme sense caure en les “barrabassades” que sovint hem de patir, només cal tenir imaginació.

Pel que fa al repartiment del dia de l’estrena, crec que les úniques que van estar a l’alçada ven ser les veus femenines. Una Luciana d’Intino sensacional que va brodar el seu paper de la gitana Azucena, i una Fiorenza Cedolins, que va començar un pel “conservadora”, però que en el tercer i quart actes va fer una perfecta demostració de com s’ha d’interpretar el personatge de Leonora. Els homes... totalment oblidables. El baix georgià Paata Barchuladze, va complir i poc més amb el seu paper de Ferrando. El Comte Luna va ser interpretat pel baríton Vittorio Vitelli (en substitució del previst Roberto Frontalli), amb una veu bonica però un pel tova per al personatge. I finalment arribem al protagonista Manrico, interpretat pel tenor Marco Berti. A mi particularment no em va agradar en Turandot del mes de juliol passat, el vaig trobar molt fluix aleshores i les impressions s’han repetit amb aquest Trovatore. Insegur en el primer acte, però amb una notable millora en el segon que feia concebre esperances. Lamentablement però, en el tercer acte va aparèixer novament la pitjor versió de Berti què, tot sigui dit, té una veu força bonica, però què literalment va despatxar maldestrament (i com va poder) el “Ah si ben mio” i “Di quella pira”, en una de les pitjors versions que he escoltat mai. Quina nit!!.

Avui diumenge, la cosa no ha començat massa bé, ja que sense cap avís, s’ha suspès l’explicació que prèviament a les funcions sempre es fa al foyer.

El repartiment però, ha superat amb escreix el de la inauguració. La part femenina amb Maria Pia Piscitelli (Leonora) i Elena Manistina (Azucena) han cantat a un molt bon nivell. Les dues han estat segures, creïbles i amb unes veus clares i potents. La part masculina, ha millorat espectacularment les prestacions que van oferir els teòrics “titulars” dijous passat. D’una banda Stefano Palatchi (Ferrando), esplèndid i eficaç com sempre, d’altra, Juan Jesús Rodríguez (Comte de Luna) amb una veu vigorosa i una teatralitat convincent. Finalment un voluntariós Giuseppe Gipali en el paper de Manrico. Tot i això, no crec que aquest paper sigui el més apropiat per a una veu lleugera com la seva, però com a mínim se n’ha sortit sense fer trencadissa.

Perfecta i acurada feina de Marco Armiliato, dirigint una orquestra i uns cors que van sonar amb força i rotunditat.

Esperem que en properes produccions el nivell escenogràfic millori, però veient el tarannà actual, ho dubto. Demà anem al cinema a veure en directe la Carmen de l’Scala de Milà, i pel que he llegit també pot ser polèmica, ja ho explicarem.

Per cortesia de Serggio 123, aquí teniu el “Ah si ben mio” i “Di quella pira”, amb Franco Corelli, un dels millors Manrico de la història.

RECEPTES DE FESTA AMB LA MIREIA CARBÓ

Ahir un grup de blocaires i amics vam tenir novament la sort de poder assistir a una altra classe de la Mireia Carbó al Club Social Caprabo – Eroski.

Com que s’acosten les festes, aquesta vegada les receptes eren això: receptes de festa. La Mireia ens va ensenyar a fer crema de gambes amb tres textures, canelons d’ànec amb salsa oriental de poma i tiramisú de torró amb estel de Nadal.

Així, d’entrada, la cosa prometia i, com no podia ser d’una altra manera, no ens va decebre gens, ben al contrari!.

La crema de gambes en sí ja és un plat ben elegant però si hi afegim l’atractiu de les gambes en tres textures (amb la crema, en carpaccio al fons del plat i saltejades per decorar), tenim un plat d’estrella Michelin!.

Els canelons eren de pasta fullada, estirada molt primeta (aquí és on es veu que hi ha nivell), farcits de confit d’ànec amb poma i acompanyats d’una salsa polivalent feta amb sucre, suc de poma i salsa de soja, que també pot servir per acompanyar xai, porc, salmó, tonyina o foie.

La tercera proposta, el tiramisú de torró amb un estel de caramel, està pensat per arrodonir els àpats d’aquests dies però sense embafar. La Mireia ens suggereix fer postres, sí, però petites, perquè ens deixin bon sabor de boca i diguem “ja s’ha acabat!” en lloc d’haver de dir “què bo que és però no s’acaba mai!”.

Els que coneixeu la Mireia ja sabeu que és capaç de fer-nos mantenir l’atenció tota l’estona, amb bromes i anècdotes divertides, alhora que ens va donant consells per fer les coses més fàcils. Ahir, el “top ten” dels consells va ser que quan passem una crema pel colador xinès, en lloc d’anar prement amb la mà de fusta, hi fem unes passades amb el batedor elèctric. És sorprenent com va de ràpid i de bé i com que el colador és fondo, no ens esquitxem gens. Jo crec que la Mireia hauria de patentar aquest consell.

Aquesta és la darrera classe de l’any 2009, però ja estem esperant la primera de l’any 2010!. Gràcies una vegada més Mireia, i Patty per les fotos!.

LOUIS ARMSTRONG & HIS ALL STARS

“Historic Barcelona Concerts at the Windsor Palace 1955”

A casa sempre està sonant una música o una altra. Els darrers discos adquirits sempre tenen preferència i els tenim més a la vista per poder-los escoltar més sovint fins que passen a la discoteca per a escoltar-los més esporàdicament.

De tant en tant, però, ve de gust sentir aquell CD que fa temps que no has sentit perquè n’has anat agafant d’altres, i com que et porta bons records, l’agafes i el poses per a gaudir-lo novament.

Un d’aquests casos és aquest disc, editat l’any 2000 pel segell discogràfic Fresh Sound Records amb motiu del centenari del naixement de Louis Armstrong, que recull la gravació en directe dels concerts que el gran músic de New Orleans va fer a Barcelona, els dies 22 i 23 de desembre de 1955. Segons les cròniques, va ser un gran esdeveniment en el qual el mític “Satchmo” va estar acompanyat per un magnífic quintet de músics, a més de la veu de Velma Middleton. Plegats fan un repàs a 31 temes clàssics del jazz de sempre, que posen de relleu la gran tècnica, la força i la imaginació de Louis Armstrong.



Una de les curiositats d’aquest enregistrament és que les cintes magnetofòniques que contenien aquests concerts van estar perdudes durant més de 40 anys. Van aparèixer l’any 1997 als Encants del mercat de Sant Antoni, juntament amb un munt de cintes etiquetades com “no classificades” que contenien altres concerts de jazz i que procedien d’una subhasta de mobles i altres estris d’un antic pis de l’Eixample barceloní.


Sigui com sigui, s’ha d’agrair la recuperació que es va fer d’aquesta històrica gravació, i nosaltres, afortunats, només hem de seure, connectar l’equip de música i gaudir de més de dues hores del millor jazz. El so és força bo, i el doble CD va sortir a la venda en un estoig que contenia un llibret on s’explicaven les moltes anècdotes que van envoltar l’actuació d’Armstrong a Barcelona i el ressò que se’n va fer a la premsa de l’època.

En resum, una joia que m’agrada escoltar de tant en tant i emocionar-me novament amb l’inconfusible so d’un dels meus músics de capçalera: el gran Louis Armstrong.

.