TOCATS PER LA TRAMONTANA

Això deu ser el que ens passa a nosaltres, ja que quan tenim ocasió enfilem cap a l’Empordà.

Com que ara teníem un parell de dies lliures entre Nadal i Any Nou, hem fet una escapadeta que alhora hem aprofitat per anar a sopar al Mas Pau d’Avinyonet de Puigventós, cosa que teníem pendent des de feia temps.

De pujada, vam aturar-nos a Girona, ja que ens agrada molt passejar per la part antiga de la ciutat i molt especialment pel call jueu. Vam reposar forces dinant al restaurant El Pou del Call, que sempre ens ha deixat satisfets per la seva acurada cuina i per la magnífica relació qualitat-preu.

Al vespre vam arribar al Mas Pau, una antiga masia del segle XVI restaurada i decorada amb gran quantitat de peces d’antiquari que ambienten perfectament el menjador i les sales de l’edifici principal. Havíem llegit moltes coses sobre aquest restaurant, gairebé totes positives, per tant, estàvem encuriosits per veure amb què ens sorprendrien el Xavier Sagristà i el Toni Gerez, antics cap de cuina i de sala del Bulli.

El menú degustació de tardor va ser: (la numeració dels plats és la que apareix a les fotos):

1)    Cargolina de pa amb tomàquet i pernil (original)

2)    Cacauets garrapinyats a la mostassa (viciosos)

3)    Magdalena de sobrassada (enigmàtica)

4)    Gominola de vermut negre amb aire d’olives (aromàtica)

5)    Cornet de crema de coliflor amb ous d’arangada (espectacular)

6)    Pasta de foie-gras amb ceps, carxofes i oli de tartufo (esplèndida)

7)    Crespells de bonítol (gustós)

8)    Sopa de bolets amb bou de mar i carbassa (sopa senzilla amb un magnífic acompanyament)

9)    Corball amb suc de rostit i castanyes (contrast de sabors)

10)  Mar i muntanya de rable de conill amb sèpia (correcte)

11)  Teula de castanyes amb escuma de ratafia, gelat de coco i cruixent de  moniato (sensacional)

12)  Lingot a les tres xocolates (deliciós)

13)  Petits-fours (dolcíssims)

Com podreu observar, la presentació va ser impecable i el festival de sabors de què vam gaudir va ser extraordinari. De totes maneres, i després d’àrdues deliberacions, destacaríem per sobre de tots, la cargolina de pa amb tomàquet i pernil, el cornet de crema de coliflor, la pasta de foie-gras amb ceps, la teula de castanyes amb escuma de ratafia i el lingot a les tres xocolates.  Va ser una gran vetllada que va durar més de tres hores.

L’endemà, i després d’un magnífic esmorzar al mateix menjador on hores abans havíem sopat, vam començar un petit recorregut per diversos poblets de la zona. En aquesta escapada empordanesa vam visitar Avinyonet de Puigventós, que té com atractiu principal l’església de Sant Esteve, ubicada dins del recinte del Castell de la Comanda Hospitalera. Després vam aturar-nos a Sant Llorenç de la Muga per admirar i passejar pel seu recinte medieval emmurallat. També vam anar a Cistella, on cal destacar l’església de Santa Maria que conserva una esplèndida portada romànica del segle XII, tot i que l’església va ser reconstruïda el segle XVIII. Vam acabar el nostre recorregut per l’Alt Empordà a Agullana, on cal destacar el magnífic conjunt romànic (segle XIII) de Santa Maria d’Agullana. A més, passejant pel poble es poden observar uns quants edificis modernistes com l’asil Gomis o la casa Estela, fruit d’un passat molt pròsper gràcies a la industria surera. D’Agullana vam posar rumb cap a La Jonquera i des d’allà, carretera i manta fins a Barcelona.

Des de el cafè de nit us desitgem un molt bon any nou ple d’alegries i pau. 

BONES FESTES (la guerra s’ha acabat)

Com a tarjeta de Nadal us deixem una cançó que no és de les que més s’escolten en aquestes dates, ja que John Lennon no era el que avui definiríem com a políticament correcte.

I és que en aquesta cançó entre d’altres coses deia:

Ara és Nadal, i tu que has fet?

Ara comença un  nou any, i esperem que d’una vegada sense cap por.

És Nadal per als febles i els forts, per als rics i els pobres.

El món està molt malament, deixem de banda les lluites.

Ara és Nadal i la guerra s’ha acabat, si voleu, la guerra s’acaba ara.

Per tant, des d’aquest petit racó nostre, desitgem que la pau deixi de ser un desig utòpic i una paraula tan bonica com buida de contingut.

MINI TRUITES

Durant les properes festes segur que farem un àpat o altre a base de pica-pica i aquestes mini truites són una bona opció.

L’únic secret que tenen és que estan fetes amb motlles de silicona i cuites al forn durant uns 10 o 15 minuts, fins que l’ou quedi quallat, però vigilant que no es ressequi. A més de quedar boniques, són més lleugeres.

Es poden fer del que més agradi, aquestes són de d’espàrrecs i gambes, de  carxofa i la clàssica de patates.

Poseu-hi imaginació i que vagi de gust !.

LA SETMANA “V”

Per a nosaltres la passada setmana va estar marcada per la lletra “V”.

Anem a pams, la primera “V” correspon a València, on vam passar quatre dies molt intensos en companyia de bons amics valencians. Vam passejar pel Mercat Central, vam enlluernar-nos (una vegada més) amb la meravella gòtica de la Llotja o amb les tres portes de la catedral, tan diferents d’estil com riques en detalls. Vam passejar pel barri del Carme i vam visitar la seu de la Fundació Sorolla on hi ha exposat actualment l’encantador “Elena a la platja” pintat per Sorolla el 1909. La plaça de la Reina, la plaça Redona, el carrer de Cavallers, les torres de Quart o les de Serrans, l’església de Santa Catalina,  la de Sant Joan de l’Hospital o la Universitat de València també van formar part de la tourné per la capital valenciana. El temps passa volant i més quan estàs en bona companyia, però tot i així, entre xerrades i passejades, també vam tenir temps d’anar a l’Albufera i per descomptat, cruspir-nos un bon arròs a banda i un altra de negre, que no sabria dir quin era més bo.

Aprofitant l’estada valenciana, vam anar també a veure òpera al cinema. En aquesta ocasió, va ser La Valquiria (una altra “V”) de Richard Wagner que inaugurava la temporada de la Scala de Milà. Wagner, tot i no ser un compositor que ens cridi massa, cada dia ens agrada una mica més, i aquesta Valquíria va significar un abans i un després en la nostra valoració del  genial músic alemany. El repartiment femení va ser extraordinari, destacant una Nina Stemme sensacional i una direcció contundent i brillantíssima de Daniel Baremboim, que abans de començar va llegir un encès manifest en contra de les retallades als pressupostos de cultura que s’estan fent “aprofitant” la crisi. A la resta del repartiment hi va haver de tot. Una Waltraud Meier que encara que no és la gran soprano wagneriana de fa uns anys, segueix donant uns resultats extraordinaris fruit de la seva experiència i bona tècnica. El Wotan de Vitalij Kowaljow, per al meu gust va mancar-li teatralitat, tot i que musicalment em va agradar força. Una altra agradable sorpresa va ser la potent Fricka que ens va oferir la jove Ekaterina Gubanova. A l’altra costat de la balança podem situar el veterà John Tomlinson, que va complir justet i Simon O’neill que no va estar gens encertat ni en la veu (especialment en el segon acte) ni molt menys en l’aspecte interpretatiu. A més, la seva “gran” presència física (està massa gras aquest noi) no ajudava a fer creïble el personatge.

AQUÍ PODEU VEURE EL DISCURS DEL MESTRE.BARENBOIM EN DEFENSA DE LA CULTURA, TOT SEGUIT L’HIMNE ITALÍÀ QUE VA SONAR DE MERAVELLA I L’OBERTURA DEL PRIMER ACTE DE LA VALQUIRIA.

La darrera “V” de la setmana correspon a Verdi, ja que dissabte passat, ja a  Barcelona, vam anar a veure una altra “òpera de cine”. En aquesta ocasió es tractava del Don Carlo que es transmetia en directe des del MET de Nova York. 

El repartiment era estel·lar, amb un Roberto Alagna, sens dubte un dels millors per no dir el millor Don Carlo de l’actualitat, que va estar magnífic durant tota la representació, tot i que se’l va notar una mica cansat en el darrer acte. Al seu costat, Marina Poplavskaia (Elisabet de Valois) va estar extraordinària en tot moment, amb un timbre de veu molt agradable i una gran tècnica per “apianar-la”, cosa que no tothom és capaç de fer. Per a mi però, les actuacions de Simon Keenlyside (Rodrigo) i de Ferruccio Furlanetto (Felip II) van ser encara millors, van ratllar la perfecció tant pel que fa a les veus com per la força dramàtica que van donar als seus personatges. La veu de Keenlyside és de les que més m’agraden actualment per la seva brillantor i versatilitat, i el veterà Furlanetto va demostrar un estat de forma fantàstic, fent un retrat totalment creïble del rei Felip II. Molt bé i temperamental l’Anna Smirnova (princesa d’Éboli), i força bo el retrat decrèpit que va fer l’Eric Halfvason (Gran Inquisidor). La Direcció de Yannick Nézet-Séguin va ser ferma i acurada fent que l’orquestra sonés (com de costum) a un altíssim nivell, mentre que l’escenografia, que en general no em va desagradar, va resultar en alguns moments excessivament colorista i llampant.  En resum, una molt bona representació (típicament MET), d’aquelles que se’n parlarà durant força temps i que va posar la cirereta a una setmana viscuda molt intensament.

AQUÍ PODEU VEURE UN PETIT FRAGMENT DE l’ÀRIA DE CARLO I RODRIGO, DEL PRIMER ACTE, AMB ROBERTO ALAGNA I SIMON KEENLYSIDE.

ARRÒS AL FORN A VALÈNCIA

ElEl darrer pont el varem passar a València amb els nostres amics Cristina i Lluís, i per donar-nos la benvinguda, la Cristina ens va preparar un arròs al forn d’aquells de llepar-se’n els dits!. Naturalment, li vaig demanar la recepta, gràcies Cristina!. Aquí la teniu i espero que la gaudiu!

Ingredients per a 4 persones:

-       Quatre tassetes de cafè d’arròs

-       Una patata mitjana

-       Un cap d’alls

-       Un tomàquet gros

-       250 g de costella de porc

-       2 botifarrons de ceba

-       2 xoriços per cuinar

-       Brou de carn

-       Cigrons

-       Oli

-       Sal

Preparació:

Posar els cigrons en remull la nit abans.

Escalfar el forn a 250º amb l’escalfor de dalt i de baix. Tallar la patata a rodanxes i fregir-la. Mentre es fregeix, afegir-hi el cap d’alls sencer perquè quedi com escalivat.

Salar la costella de porc tallada a trossets i fregir-la, juntament amb els botifarrons i els xoriços. Sofregir l’arròs en l’oli d’haver fregit la carn i l’embotit.

En una cassola de fang, disposar l’arròs al fons, posar-hi el cap d’alls al mig. Disposar per sobre el tomàquet tallat a rodanxes, els botifarrons, els xoriços i els cigrons i mullar-lo amb el brou calent, en la proporció de dues tassetes de brou per una d’arròs.

Reduir la temperatura del forn a 180º, posar-hi la cassola i deixar-la fins que l’arròs sigui cuit.

Una vegada l’arròs estigui fet, deixar-lo reposar cinc minuts a dins del forn i cinc minuts fora del forn, perquè acabi d’agafar tot el sabor.

RISOTTO DE CARBASSA I TOMÀQUETS SECS

A casa som uns apassionats dels risottos i alhora m’agrada fer plats amb els productes de temporada, per tant, quan vaig veure aquest risotto que va preparar el Manel, vaig pensar que es reunien les dues condicions: és un risotto i hi ha un producte de temporada, la carbassa, per tant, no ho vaig dubtar ni un moment!. I ja l’he repetit unes quantes vegades!.

Ingredients per a 4 persones:

-      400 g d’arròs arborio

-      Una llesca de carbassa

-      3 tomàquets secs

-      1 ceba

-      100 ml de vi blanc

-      1 l de brou vegetal

-      Oli d’oliva

-      Mantega

-      50 g de parmesà ratllat

-      Làmines de parmesà

-      Ciboulette

Preparació:

Hidratar els tomàquets en oli fins que siguin tous. Picar la ceba ben petita. Tallar la carbassa a daus petits. Escalfar el brou vegetal.

En una cassola, sofregir en oli d’oliva la ceba i la carbassa, fins que la ceba comenci a ser transparent i la carbassa perdi duresa.  Afegir-hi dos tomàquets tallats a trossets i l’arròs i sofregir-ho tot junt. Incorporar el vi blanc i remenar fins que l’alcohol s’evapori. Afegir el brou calent poc a poc a mesura que es vagi consumint i remenar l’arròs tot sovint.

Quan l’arròs sigui cuit, tancar el foc, afegir-hi la mantega i el parmesà ratllat. Deixar reposar l’arròs cinc minuts, tapant la cassola amb un drap de cuina. Emplatar el risotto i decorar amb unes làmines de parmesà, unes tiretes de tomàquet i ciboulette.