El passat cap de setmana vam anar al teatre Goya de Barcelona a la representació de “Un Déu salvatge”, una obra molt recomanable, de les que et fan riure i pensar alhora.
Dues parelles es reuneixen per tractar de solucionar el problema generat pels seus fills. El fill d’una de les parelles ha colpejat al de l’altra parella en una baralla de criatures.
Al principi de la trobada els quatre personatges tenen un comportamenttolerant i comprensiu, però tal i com va avançant la conversa va canviant l’actitud de cadascun d’ells. Una cosa portarà l’altra i la “bola” cada vegada es farà més gran, fins arribar a enfrontaments a quatre bandes en què es posaran de manifest les insatisfaccions i misèries personals de tots ells.
Partint d’una idea bàsica, Yasmina Reza, amb un sentit de l’humor proper i quotidià, dibuixa uns personatges amb unes personalitats completament diferents del que aparenten inicialment. Uns personatges que tal i com va avançant la trama, evolucionen des del diàleg civilitzat a l’enfrontament obert, acabant molt més malparats que els seus fills.
Un treball magnífic i plenament convincent dels quatre actors, Roser Camí, Ramon Madaula, Vicenta Ndongo i Jordi Boixaderassota l’acurada, detallista i perfecta direcció de Tamzin Townsend, fan que l’hora i mitja que dura l’obra passi volant i que surtis del teatre amb un gran somriure però amb l’exercici d’una profunda reflexió sobre la vida i el nostre entorn.
Divendres passat vam anar a un taller de cuina exòtica amb el David Lienas a l’Espai del Consum Bonpreu.
Els plats que va preparar van ser Chow mien de fideus amb llagostins, gambes i pebrots verds, és a dir, uns fideus de cocció ràpida saltejats al wok amb salsa Hoisin (de gust entre dolç, salat i picant) i salsa d’ostres; pollastre al tandoori amb arròs pilav especiat, que és un pollastre macerat durant 3 hores en una mescla de ioghourt, garam masala (una barreja de moltes espècies), gingebre, cúrcuma, coriandre, pebre vermell i suc de llimona, que originàriament es cou en un tandoor o forn de fang, i baklava, uns pastissets de nous i pasta fil•lo.
Una característica de la cuina oriental és el gran ús que fan de les espècies, i alhora que el David anava preparant els plats, nosaltres anàvem olorant i descobrint salses i olors que ens aproximaven a aquest tipus de cuina, com el vinagre d’arròs, la salsa Hoisin, amb una olor de peix molt intensa, la salsa d’ostres, amb una textura espessa i d’aparença perlada, el gingebre, el garam masala...
Aquesta cuina és força desconeguda per a mi, però assistir a un taller així fa que mica en mica ens familiaritzem amb els ingredients i els sabors que no són tan habituals per a nosaltres, tot i que hi havia persones que eren autèntiques expertes.
Al final, els tastets ens van permetre assaborir aquests plats i em van agradar especialment els fideus i el baklava.
En resum, un taller interessant que ens va apropar a la cuina oriental.
En un dels tallers del Pep Nogué dedicats als productes amb denominació d’origen protegida i indicació geogràfica protegida, ens va ensenyar aquesta recepta per fer blinis, una mena de petites crepes de patata.
Si els volem fer “mar”, hi posem un tallet de salmó fumat i si els volem fer “muntanya”, hi posem un tall de botifarra negra o unes làmines de ceps.
Es poden acompanyar amb una salsa de mostassa antiga o amb una amanida. Jo vaig triar aquesta última opció.
Ingredients per a 4 persones:
- 250 g de puré de patata - 4 rovells d’ou - 2 clares d’ou - 50 g de farina - 230 ml de nata líquida, per a la pasta - Sal - Salmó fumat - 25 de mostassa antiga - 200 ml de nata líquida, per a la salsa - 100 ml d’oli d’oliva extra verge - Germinats d’alfals
Preparació:
Barrejar el puré de patata, els rovells, la clara, la farina, els 230 ml de nata i un pols de sal. Triturar amb una batedora fins que quedi una pasta espessa, homogènia i fina. Reservar en fred.
Posar una paella al foc amb un raig d’oli i quan sigui calent, tirar-hi petites cullerades de la pasta de blinis. Posar-hi un tros de salmó, o botifarra o ceps al damunt de cadascun i deixar-ho coure uns segons fins que quedin rossos.
Girar-los i deixar-los coure 10 segons per la part del salmó, la botifarra o els ceps. Reservar-ho en un plat amb paper de cuina.
Per fer la salsa de mostassa, posar al foc els 200 ml de nata, la mostassa antiga i un pols de sal. Deixar-ho coure 1 minut i la salsa estarà llesta.
Per servir, es pot posar un fons de salsa al plat i els blinis al damunt. També es poden servir amb una mica d’amanida i uns germinats d’alfals amanits amb sal gruixuda en escames i un fil d’oli d’oliva extra verge. .
El passat 10 de març va fer 15 anys que l’Ovidi Montllor ens va deixar.
Som molts els que el recordem interpretant dalt d’un escenari aquelles cançons que ens feien vibrar i sentir-nos part d’un mateix país.
Aquelles cançons que només ell sabia vestir amb un sentiment i una personalitat úniques.
Aquelles cançons que parlaven del seu País Valencià i de la seva estimada “terreta”, Alcoi.
Aquells textos seus, d’Espriu, d’Estellés o de Pere Quart, acompanyats gairebé sempre de la guitarra del Toti Soler.
L’Ovidi ens va deixar fa quinze anys, però segueix viu, ben viu a la memòria col·lectiva del poble, i és que l’Ovidi mai va deixar de ser part d’aquest poble.
Tota una declaració de principis : La cançó del cansat
Em va tocar tocant Mediterrani. Per barret Pirineus, i una llesqueta. Per sabata Oriola d'estranquis. I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom, la meua carta de naturalesa. No és miracle, ni és un mal son; m'ha tocat, i és la meua feblesa. m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards, tots els qui obliden les arrels. Seran branca d'empelt en altres prats. I en la mort, rellogats desl estels.
És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Fins ací ens heu fet arribar. De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català. i ho faig a la manera de València. i ho faig a la manera de València.
Em va tocar tocant Mediterrani. Per barret Pirineus, i una llesqueta. Per sabata Oriola d'estranquis. I per cor duc a Alcoi, la terreta. I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Des del moment que varem saber que venien l’Oreto i el Francesc, varem pensar que havien d’assistir a una classe de cuina de la Mireia Carbó, per veure en viu i en directe tot allò que els hem explicat tantes vegades.
Així que la Gemma es va posar en contacte amb la Mireia, que ràpidament es va mostrar disposada a col·laborar amb nosaltres per fer aquest regal a l’Oreto i el Francesc. I val a dir que s’ho van passar de meravella. Els varem reservar la primera fila perquè no es perdessin cap detall i només cal veure’ls a la foto!.
Com que la colla de blocaires ha crescut, es fa difícil fer un repàs de les persones que érem allà i a vegades lliguem caps quan ja hem marxat. Això ens ha passat amb la Marta, del bloc Magnòlia a la cuina. I la Dulce i la Mireia, que fa poquet que han estrenat el seu, que ens posin un comentari, perquè no el trobem!. Uf!, quasi bé hauríem de passar llista per poder conèixer-nos millor!.
Amb el seu estil divertit i desenfadat, i disposada a sotmetre’s a la sessió de fotos habitual, la Mireia ens va preparar galets amb anxoves i espinacs, graten esponjós de bacallà al perfum d’all confitat i carquinyolis, receptes que segur que farem entre tots.
Varem tenir ocasió de tastar els tres plats, deliciosos, i els carquinyolis, acompanyats d’un gotet de moscatell, com ha de ser!. Per tant, l’Oreto i el Francesc es van endur la teoria i van tastar la pràctica!
Gràcies per tot, Mireia!.
I sortint de la classe, uns quants blocaires varem anar a sopar al restaurant Piazze d’Italia, al carrer Casanova 94. El Nicola i el Francesco ens van preparar un menú amb un pica-pica d’entrants, tres segons plats per triar i postres.
El pica-pica va consistir en uns plats d’amanida, espàrrecs a la brasa, porchetta (embotit típic de Roma) i mortadel·la de Bologna, acompanyats d'una saborosa focaccina. Com a segon plat, quasi hi va va haver unanimitat, un plat que en diuen bis, que era un plat amb una combinació de risotto al gorgonzolai uns raviolis de carbassa amb una salsa de mantega i parmesà, només hi va haver una pizza. I les postres casolanes que varem triar van ser tarta de nutella, tarta de formatge, tiramisú, panna cotta. Tot acompanyat d’un bon vi.
Si no coneixeu aquest restaurant, us el recomanem, a més de fer uns plats deliciosos, el tracte és molt agradable, el Nicola es passeja per les taules per veure que tot vagi bé i en el més pur estil de les trattories italianes, fa conversa amb els clients, en un català més que correcte.
Hem fet dos anys i som molt feliços d’haver trobat, en aquest temps, tants i tants bons amics que ens han acompanyat i que ens ajuden a seguir explicant les coses que ens agraden. Aquelles coses petites que ens agrada compartir i que ens serveixen de vàlvula d’escapament de la rutina diària.
Les trobades culinàries a Can Carbó (inici de tot plegat), que amb el temps s’han anat ampliant, les sortides, els dinars i sopars en bloc, els cafès compartits abans d’un concert o a l’entreacte d’una òpera, tot, absolutament tot ha contribuït a fer que avui sigui un dia de festa.
Quan vam començar, mai vam imaginar que en dos anys poguéssim publicar 260 posts, ni rebre més de 93.000 visites, o que ens deixéssiu més de 4.000 comentaris.
A casa nostra ja sabeu que ens agraden moltes coses, però potser les que més han omplert l’espai d’aquest cafè han estat la cuina i la música. En un dia tan important per a nosaltres, volem deixar-vos dues de les coses que més ens agraden per acompanyar un bon cafè: una bona música i una bona temptació de xocolata. Per tant, i aprofitant que encara tenim els pitets assecant-se després d’assistir a les representacions de la Fille du Régiment, us deixem amb el Juan Diego Flórez. Per descomptat, acompanyarem l’audició amb un deliciós coulant de xocolata.
Gràcies per ser-hi !
Glòria i Josep
COULANT DE XOCOLATA
El meu primer contacte amb el món dels blocs va ser precisament buscant aquesta recepta. Vaig anar a parar al bloc de la Gemma, bcnmonamour, i allò que passa, que d’un bloc vas a l’altre, i a l’altre i a l’altre... i així va ser com us vaig conèixer a molts de vosaltres, primer virtualment i després personalment en una classe de cuina de la Mireia Carbó. Allà se’m va despertar el cuquet de fer un bloc i fixeu-vos!, ja fa dos anys!.
Per tant, quina millor manera de celebrar el segon aniversari del Cafè de Nit que fent la recepta que va ser l’inici d’aquesta aventura?. I de qui hauria de ser?. Doncs és clar que sí!, de la Mireia Carbó, publicada en el seu llibre La cuina salvavides.
Amb aquestes quantitats d’ingredients i fent servir motlles de paper d’alumini d’una mida regular de flam, poden sortir de 8 a 10 coulants, però si us en surten més, no hi ha problema, perquè s’han de congelar i per coure’s van directament del congelador al forn.
Ingredients:
- 250 g de xocolata per a postres o negra de rajola
- 50 g de mantega
- 50 g de sucre
- 30 g de farina
- 6 clares d’ou
- 2 rovells
Per al farcit:
- Daus de xocolata per a postres o de rajola
Per als motlles:
- Mantega a temperatura ambient
- Farina
Preparació:
Untar els motlles amb la mantega a temperatura ambient i empolvorar-los amb farina.
Escalfar el forn a 220º amb l’escalfor de baix.
Separar les clares dels rovells. Fondre la xocolata al bany maria. Un cop la xocolata sigui desfeta, i ja fora del bany maria, afegir-hi la mantega trossejada i els rovells i remenar-ho. La mantega es desfarà amb l’escalfor de la xocolata.
Amb l’ajut de la batedora elèctrica de varetes, muntar les clares a punt de neu i anar-hi afegint el sucre en forma de pluja a poc a poc quan comencin a agafar cos.
Afegir la meitat de les clares muntades a la preparació de la xocolata, barrejant de dalt a baix. Afegir-hi la farina i la resta de les clares, amb cura.
Omplir els motllos fins a la meitat i posar-hi al centre un dau de xocolata d’uns 2 cm, d’una sola peça, perquè es desfaci millor en servir-lo calent. Cobrir-ho amb una cullerada de la preparació anterior, deixant 1 cm fins a acabar d’omplir el motllo, perquè després no vessi. Posar els motlles al congelador.
Per coure els coulants, treure’ls del congelador i posar-los al forn calent durant uns 10 o 15 minuts.
Desemmotllar-los i servir-los ràpidament. Es mengen calents, acabats de sortir del forn.
Hi ha grans òperes que amb un muntatge dolent o una mala interpretació fan que les representacions siguin nefastes. Per contra, hi ha obres erròniament qualificades de “menors”, que gràcies a una encertada posada en escena i a una gran interpretació, esdevenen inoblidables. Això darrer és el que ha passat amb La fille du regiment de Gaetano Donizetti, que aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu.
Anem a pams, ahir dissabte vam ser uns dels privilegiats que vam poder gaudir del primer repartiment i avui diumenge ho hem fet amb el segon.
La representació d’ahir dissabte va ser sens dubte excepcional, cosa difícil de veure darrerament. L’escenografia de Chantal Pelly, conegudíssima ja que porta un bon rodatge, i la fenomenal direcció d’escena de Laurent Pilly tenen una part molt important d’aquest èxit. Tant costa fer coses originals, imaginatives, amb bon gust i amb una direcció encertada?. Sembla que sí, ja que Bieitos, Deflos i d’altres així ho confirmen.
Però centrem-nos amb aquesta Fille du regiment. D’una banda els cors i l’orquestra dirigida per Yves Abel van sonar magnífics. Els personatges secundaris de l’obra també van estar molt bé en el seu rol, fins i tot l’Àngel Pavlowsky (em feia una mica de por) va estar molt bé dins la pell de la Duquesa de Crakentorp. La Victòria Livengood va mostrar la seva bis més divertida sense oblidar el seu bon saber fer en la part cantada, i el Pietro Spagnoli va tornar a demostrar la seva teatralitat i bona qualitat vocal.
Arribem als protagonistes. El Juan Diego Flórez és un autèntic luxe. Sense cap discussió el número 1 mundial en aquest tipus de repertori. Difícil trobar algú com ell que faci aixecar el públic del seient i arrencar aplaudiments fins que fa el gest per tal de tornar a repetir els 9 do de pit de Pour mon âme, és a dir un total de 18 en pocs minuts. Extraordinari!!. A més, ha millorat molt en l’aspecte teatral, que amb una bona direcció, funciona molt bé. Escoltar el Juan Diego Flórez és un autèntic plaer, el públic ho agraeix i ell hi correspon donant el millor de sí mateix, que és molt.
I que dir de la Patrizia Ciofi?. Sensacional. Si no hagués vist moltes vegades la versió original de la Dessay, per a qui es va fer a mida aquesta producció, hauria dit que l’actuació de la Ciofi és simplement insuperable. Va estar extraordinària en tot moment, cantant, bellugant-se, transmetent sensacions... i el públic la va ovacionar, com a mínim tant com el Flórez. I és que la gran soprano italiana estava realment emocionada després de l’enorme injustícia que es va cometre amb ella en aquelles Lucias del 2006.
I ara acabem d’arribar de veure la representació del “segon repartiment”. Si dic que aquest repartiment, en qualsevol gran teatre d’òpera del món estaria al màxim nivell, ja ho hauria dit tot. Però vull puntualitzar una mica l’actuació dels tres protagonistes diferents de l’altra representació.
El madrileny Carlos Bergasa, molt bé, cap diferència amb el Pietro Spagnoli.
El crevillentí Antonio Gandia era la nostra gran incògnita. Però, renoi amb el Gandia. Els 9 do de pit els ha clavat amb absoluta solvència, i en el segon acte ha fet una Pour me rapprocher de Marie, realment excepcional i d’un nivell altíssim que ha emocionat tothom, amb una veu fresca i potent.
Pel que fa a la Nino Machaidze, absolutament magnífica. Ni millor ni pitjor que la Ciofi, això sí, diferent. A les parts més còmiques se la veia un pel més incòmoda, però ho ha resolt meravellosament. La veritat és que després de veure-la sempre en papers dramàtics, em costava de creure la grandiosa creació que fa d’aquest personatge en aquesta producció.
El backstage
Tant ahir com avui, hem tingut l’ocasió de poder-nos “infiltrar” als camerinos i xerrar un moment amb els cantants. Un Flórez molt més comunicatiu de l’habitual atenia tothom, el Pietro Spagnoli ens va explicar que la propera temporada participarà en el Liceu en la Linda de Chamounix i la següent en Il Turco in Italia. La Ciofi, encantadora, exultant i emocionada agraïa la gran acollida del públic i ens va explicar que les informacions que la situaven en el proper repartiment de la Linda de Chamounix no són certes. Avui hem tingut ocasió de saludar un Carlos Bergasa atent, complaent i agraït, una Nino Machaidze simpatiquíssima i encantadora amb la que “hem quedat” per veuren’s a Munic al juliol en l’Elissir d’Amore, un agradabilíssima Victòria Livengood a la que hem felicitat per la seva Rosor i un Antonio Gandia pletòric que ens ha confessat els nervis normals de l’inici però que l’ària realment difícil és la del segon acte, i a més ara se'n va a Nova York a fer l'estrena d'una òpera d'un autor de Crevillent, el seu poble.
En resum, un cap de setmana sensacional en el que hem gaudit a tope de Donizetti, del bel canto i d’uns intèrprets excepcionals. Cal assaborir, per tant, el que possiblement és el millor muntatge de la temporada.
Tenia ganes d’estrenar uns motlles per fer tulipes que em va regalar la Mercè i els he fet servir per fer aquestes de pasta philo amb hortalisses i gambes. A més de vistoses i molt acolorides, han quedat delicioses!.
Ingredients per a dues tulipes:
- 4 fulls de pasta philo - 2 pastanagues - 1 carbassó - Un manat d’espàrrecs - 200 g de cues de gamba pelades - Sal - Oli - Mantega
Preparació:
Escalfar el forn a 200º.
Saltejar les cues de gamba en una paella amb una mica d’oli i reservar.
Tallar les pastanagues, els espàrrecs i els carbassons a bastonets i saltejar-los en una paella amb oli, començant per les pastanagues, que costen una mica més de coure, sense parar de remenar-les perquè no es cremin. Al cap d’una mica, afegir els espàrrecs i a continuació els carbassons. Salar al gust. Quan les hortalisses estiguin quasi cuites, afegir-hi les gambes i deixar que s’acabi de coure tot junt.
Folrar els motlles per fer les tulipes amb dos fulls de pasta philo cadascun, pintar-los amb mantega líquida i posar-los al forn 3 o 4 minuts fins que estiguin daurats, vigilant que no es cremin, ja que la pasta philo es torra molt ràpidament.
Omplir les tulipes amb les hortalisses i les gambes saltejades i servir.
De cap manera!. Bryn Terfel té fama de ser un tipus agradable i simpàtic. No obstant això, s’ha posat en la pell de molts personatges dolents perquè tradicionalment als barítons i baixos se’ls ha assignat els papers de malvats, perversos o aprofitats en les òperes, i d’aquí el títol del darrer disc que ha gravat, Bad Boys que va sortir al mercat fa poques setmanes.
D’entrada dir que és un disc que m’ha agradat força. Terfel interpreta un grapat de rols que ha representat en moltes ocasions al teatre. Des de l’Scarpia de Tosca, fins el Iago d’Otello, passant pel Dulcamara de l’Elissir, el Don Basilio d’Il Barbiere o el Mefistopheles de Faust entre molts d’altres. Com a dada curiosa, en el track 15 del disc podem escoltar a Terfel interpretant tres personatges (Don Giovanni, Il Comendatore i Leporello) del Don Giovanni de Mozart-
Terfel és, a més, un especialista en musicals, i en aquest disc en tenim diversos exemples, interpretant “dolents” com Mackie Messer de l’Opera de tres centaus, el Javert dels Miserables o Swenney Todd.
Bryn Terfel va nàixer a Pantglas, al nord de Gales, el 9 de novembre de 1965. Fill d’un granger, va estudiar música de molt petit i va començar cantant cançons tradicionals gal•leses. L’any 1984 es va traslladar a Londres per seguir els estudis musicals, i després de l’obtenció de diversos premis, va debutar professionalment l’any 1990 amb el Guglielmo de Così fan tutte. En els seus inicis, es va especialitzar en papers mozartians, però poc a poc va anar ampliant el ventall a papers molt més pesants de Wagner, Strauss o Puccini, però tal i com hem comentat, és també un gran especialista en el repertori popular i la comèdia musical.
Aquest disc és un bon exemple del que pot oferir una de les millors veus del panorama operístic d’avui en dia.
Una recepta del llibre “La paella pel mànec”, de la Dolors Gómez, de qui ja us n’he parlat alguna vegada. El pollastre és una carn que es deixa acompanyar de moltes maneres i amb aquesta crema de llimona, queda un contrast molt bo, amb el gust de la llimona suavitzat per la crema de llet.
Ingredients per a 5 persones:
-10 pernilets de pollastre
-1 got de vi blanc
-50 g de mantega
-100 ml de nata líquida
-1 ceba
-Suc d’una llimona
-300 ml d’oli
-150 g de cintes de pasta
-Sal pebre i nou moscada
Preparació:
Salpebreu el pollastre i daureu-lo en una cassola amb mantega i oli. Reserveu-lo.
Ofegueu la ceba trinxada a regueu-la amb el suc de llimona. Coeu-la a foc lent i afegiu-hi el vi blanc. Incorporeu-hi el pollastre i deixeu-lo coure 30 minuts.
Poseu la nata en una cassó, afegiu-hi sal, pebre i nou moscada, i coeu-la a foc suau durant 5 minuts; remeneu de tant en tant.
Retireu el pollastre de la cassola i deixeu reduir el suc de la cocció. Passeu-lo per la batedora elèctrica i barregeu-lo amb la nata i amb pell de llimona ratllada. Aboqueu aquesta salsa sobre el pollastre i serviu-ho acompanyat de cintes de pasta.
També es pot acompanyar de patates fregides o verdures.
El passat 26 de gener va fer 40 anys que es va posar a la venda (aleshores els discos es venien!) un dels clàssics de la música del segle XX. Es tracta del llegendari Bridge over troubled water de Simon and Garfunkel. Va ser el darrer disc que van gravar abans de la seva segona separació.
Parlo de la segona separació, perquè anteriorment ja ho havien fet en una ocasió. Va ser quan estudiaven junts l’any 1957. Després de cantar un temps plegats i gravar un disc amb el “nom artístic” de Tom i Jerry, van decidir seguir cadascú pel seu costat.
Tornant al disc que ens ocupa, sense cap mena de dubte Bridge over troubled water és un dels grans discos de la història del rock. En la gravació, a banda de la meravellosa cançó que va donar nom a l’àlbum, hi trobem temes tan populars com Cecilia, El condor pasa (If I could) o The Boxer, per a mi, una de les millors cançons de la música popular de sempre. Completaven el disc altres magnífiques cançons entre les quals jo destacaria Song for the asking o The only living boy in New-York, a més d’una versió del famós Bye Bye love, gravat en directe uns anys abans.
La segona separació de què parlàvem a l’inici, semblava la definitiva però l’any 1981 Paul Simon i Art Garfunkel es van reunir de nou per fer un gran concert a Central Park, amb més de mig milió d’assistents que va quedar enregistrat en disc i vídeo.
Tot seguit us deixo les gravacions originals de The bridge over troubled water i The Boxer.
