NO HASE FALTA DESIR NADA MAS!!

fotos: El Mundo Deportivo

FIDEUS XINESOS

Un altre plat de dieta però que no ho sembla. El menú que em va proposar la Rosa Maria era: spaghettis amb verdures i gambes, musclos al vapor i una  peça de fruita. Diríeu que aquest menú és de dieta?. És una forma de menjar sana i equilibrada que alhora ajuda a perdre pes.

Ingredients:

-       Fideus xinesos a l’ou

-       Espàrrecs

-       Una barreja de bolets

-       Gambetes

-       Sal

-       Oli

Preparació:

Netejar els bolets com es tingui costum de fer-ho, és a dir, amb més o menys aigua, raspallant, amb un drap humit... això va a gust del consumidor. Tallar-los a trossos i saltejar-los en una paella amb una mica d’oli, i a foc ben fort, per tal que treguin l’aigua.

Netejar els espàrrecs i saltejar-los en una altra paella. Jo els “enganyo” una mica i hi poso una mica d’aigua al principi perquè es comencin a coure i no agafin massa oli i quan ja són una mica cuits, hi afegeixo l’oli, per acabar de saltejar-los. Afegir-hi les gambetes també saltejades.

Bullir els fideus xinesos durant 4 minuts, escorre’ls i abocar-los a la paella on tenim els saltejats.

MOZART, DE LA SERENATA AL RÈQUIEM

Com que no vull repetir-me, no tornaré a parlar de la meva admiració (veneració?) pel gran músic austríac. Avui però, s’ha refermat una mica més. El concert, integrament mozartià, que vam tenir ocasió de gaudir ahir al vespre al Palau de la Música Catalana ha estat el culpable.

La veritat és que quan fa uns mesos es van posar a la venda les localitats per a aquest concert, no m’ho vaig pensar gens ni mica. I és que es reunien tota una sèrie d’ingredients per fer-lo d’allò més atractiu.

D’entrada, una meravellosa serenata, la número 9 (Posthorn) en Re major, i després el colossal Rèquiem en Re menor. Però això no era tot, l’orquestra encarregada d’executar aquestes fantàstiques partitures era la BandArt, una formació independent integrada per músics procedents de les millors orquestres europees sota el lideratge musical de Gordan Nikolic, solista i concertino de la London Symphony Orchestra. A més, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, un dels cors professionals amb més prestigi de l’Estat espanyol i, per arrodonir-ho  tot, la direcció de Sir Colin Davis, un dels directors més prestigiosos de les darreres dècades.

La BandArt va sonar meravellosa en tot moment, especialment en la Serenata número 9, on es va poder comprovar l’altíssim nivell d’execució dels seus integrants. Naturalment, en la segona part del programa (Rèquiem), el protagonisme era de les veus i per tant l’orquestra va passar de protagonista a un segon pla. En el Rèquiem, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Jordi Casas i Bayer, va demostrar el per què del seu prestigi. Tant les veus masculines com les femenines van estar esplèndides i van ser les autèntiques protagonistes de l’obra pòstuma de Mozart. Per què?, doncs perquè a més, els quatre solistes, per al meu gust, van complir amb la partitura, però cap d’ells va destacar especialment, amb la qual cosa, l’actuació del cor va resultar molt més brillant i va guanyar protagonisme. Amb tot, dels quatre solistes em van agradar més les dues veus femenines, Klara Ek (soprano) i Daniela Lehner (mezzo) que les masculines, Andrew Kennedy (tenor) i Matthew Rose (baix). La direcció de Colin Davis, extraordinària, amb una energia impròpia dels seus 83 anys, i amb un control absolut de la situació.

En resum, un molt bon concert, especialment per als amants de la música de Mozart.


Contra crònica - La vetllada hauria estat perfecte si no hagués comptat amb la col·laboració habitual del cor de “tossidors compulsius” i la no tan habitual d’una parella de joves cavernícoles, que no van parar de molestar, malgrat les mirades assassines de diverses persones, amb una bossa de “kikos” i la seva xerrameca (en anglès). No ho havia vist mai, per a mi que aquella parelleta es va equivocar de Palau, creient que allò era el Sant Jordi i que enlloc de Mozart anaven a escoltar Shakira, amb tots els meus respectes per a la cantant colombiana.

Menuetto de la Serenata num.9 en Re Major (allegro ma non troppo) 
Bayerischen Rundfunk Symphony , director: Colin Davis   (Gentilesa de MadamMusketeer)

FAVETES SALTEJADES AMB PERNIL

Avui us proposo una altra recepta permesa a la dieta que estic fent, de la mà de la Rosa Maria, de Menja sa, de la qual ja us n’havia parlat.

El menú era: una crema de carbassa de primer plat, les favetes saltejades de segon i una peça de fruita per postres. Qui ho diria que això és de dieta?. I funciona!

Ingredients:

-       Favetes baby (fresques si és el temps, si no, congelades)

-       Ceba

-       Daus de pernil

-       Aigua

-       Oli

-       Sal

-       Menta

Preparació:

Ratllar la ceba. Tallar el pernil a dauets petits.

En una cassola, posar una mica d’oli i sofregir la ceba. Quan comenci a agafar color, afegir-hi el pernil i coure-ho tot junt una mica.

Afegir les faves i l’aigua justa perquè quedin cobertes, amb sal al gust, tenint en compte que hi posem el pernil, que ja és una mica salat. Posar-hi també unes fulles de menta.

Coure les faves fins que siguin tendres, tenint cura que no es quedin sense aigua, i si cal, n’hi afegirem una mica més.

Si us agraden els alls tendres, també en podeu afegir uns quants en el moment de sofregir la ceba.

ELS CASTELLS, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Aquesta tarda, la UNESCO, en la reunió que té lloc aquests dies a la ciutat kenyana de Nairobi, ha declarat, entre d’altres propostes, els castells com a Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

És una notícia extraordinària no tan sols per al món casteller sinó també per a la cultura catalana que d’aquesta manera té una nova i potent projecció a nivell mundial.

Castellers de Sants

Hi ha llocs com a Valls (bressol dels castells) que ja ho estan celebrant, a Barcelona ja fa dies que s’està coent una festassa crec per al proper dissabte, segurament en les properes hores es confirmarà.

Aquest reconeixement de la UNESCO no és fruit de la casualitat. Fa tres anys que hi ha un grup de gent treballant el tema. I és que els castells tenen una antiguitat de més de dos segles, hi ha cròniques de principis de l’any 1800 que ja en parlen.  L’origen?, sembla ser que l’anomenat ball de valencians que a finals del segle XVIII acabava amb l’enlairament d’un petit castell. Això va anar evolucionant i amb el anys, el ball va desaparèixer i va quedar només l’estructura humana.

Els castells han passat per grans moments i també per èpoques difícils. En la segona meitat del segle XIX es va viure la que es coneix com la primera edat d’or dels castells, en la qual es van enlairar els primers castells de nou pisos de la història.  A principis del segle XX es va entrar en un període de decadència fins que als anys 50 i 60, el món casteller torna a  revifar-se.

El 25 d’octubre de 1981 passa a la història castellera ja que la Colla Vella dels Xiquets de Valls recuperen, gairebé un segle després, el quatre de nou amb folre. A partir d’aquell moment el món casteller ha crescut espectacularment, tant en el nombre de colles, (de la mitja dotzena que hi havia a inicis dels anys 70 fins a les gairebé 60 colles de l’actualitat) com en la importància dels castells. Hi ha colles castelleres a Catalunya, però també a les Illes Balears, a la Catalunya Nord, a Xile, a l'Argentina i darrerament a la Xina. No vull oblidar les colles del País Valencià, cosines germanes dels castells: les Muixerangues d’Algemesí, i els Locos de l’Olleria a Alacant.

I és que els castells no són tan sols emocions i sentiment, és una activitat on hi cap tothom, del més petit al més gran. No importa ni el sexe, ni l’edat, ni la condició social, ni la nacionalitat, ni la militància política o religiosa. És una forma de viure, de compartir i d’aconseguir objectius comuns amb el treball d’equip.

Com a castellers que som des de fa un munt d’anys, no hem pogut deixar d’emocionar-nos quant hem escoltat la notícia, de la qual estàvem pendents des de feia dies, i ens sentim orgullosos de pertànyer a un grup humà que promou valors com la solidaritat, la cooperació i la integració.

DON PASQUALE AL CINEMA

Anna Netrebko i Mariusz Kwiecien

Costa molt sortir d’un espectacle operístic satisfet al cent per cent. Quan no falla un cantant, falla l’orquestra i sinó falla l’escenografia. Ahir no, ahir vaig sortir plenament satisfet, vaig gaudir al màxim de l’espectacle i amb la sensació d’haver passat una estona immillorable en tots els aspectes.

La òpera era Don Pasquale, el lloc on la vam veure, els cinemes Yelmo Icària en retransmissió en directe via satèl·lit des del Metropolitan de Nova York.

Don Pasquale és una de les òperes més rodones de Donizetti. Amb una música excepcional i una trama molt divertida, potser “simplista”, però que s’agraeix per desintoxicar-nos una mica de moltes de les obres excessivament carregoses i pretensioses que es representen. 

Don Pasquale va ser una de les darreres òperes composades per Donizetti, va ser estrenada el 3 de gener de 1843 al Théatre Italien de Paris amb gran èxit i està considerada com una de les darreres grans òperes còmiques (bufes) italianes. El drama estava a punt d’imposar-se definitivament, esborrant la comèdia del món de l’òpera.

Però analitzem una mica aquest Don Pasquale del MET. D’entrada, l’acurada i excel·lent direcció d’un James Levine força minvat físicament, però que amb els gairebé quaranta anys que porta al front del MET, sap substituir perfectament aquestes mancances per l’experiència i el bon savoire-faire. L’orquestra i els cors, en les poques intervencions que aquests tenen en aquesta òpera, van sonar perfectes en tot moment.

 

La interpretació dels quatre protagonistes em va encantar. L’Anna Netrebko, una soprano que em té el cor robat, va estar magnífica. Amb la veu un pèl més enfosquida que fa uns anys (a mi m’agrada molt el seu timbre) fa un autèntic recital no tan sols en quant a cant sinó també en la part interpretativa, la seva Norina omple en tot moment l’escena de vitalitat i energia. Com pot aquesta noia cantar mentre salta i corre?.

El tenor nord americà Matthew Polenzani, un autèntic descobriment per a nosaltres. No havíem tingut el plaer d’escoltar-lo encara, tot i que en teníem molt bones referències. El seu Ernesto, un pel estàtic, això sí, vocalment va ser boníssim. La seva interpretació del “comm’è gentile” em va semblar excepcional, apianant la veu i amb uns legatos extraordinaris.

El veterà John Del Carlo, broda el seu Don Pasquale. Dotat d’una bis còmica fenomenal fa que el seu personatge passi del grotesc a la tendresa sense esforç. La seva veu tot i ser molt acceptable, és clarament superada per la seva gran teatralitat.

I per acabar amb el quartet protagonista, per a mi el millor de tots, el magnífic baríton polonès Mariusz Kwiecien. Fa un Malatesta difícil de superar. Amb una gran varietat de matisos i agilitats vocals, el seu cant esdevé un autèntic plaer per a qui l’escolta. Ens va agradar molt l’estiu passat a Munic com a Conte d’Almaviva, però ara amb aquest personatge ha superat el nostre entusiasme per tornar-lo a escoltar en directe. Aquest noi ho fa tot bé, el seu duet  “aspetta, aspetta cara sposina” amb John Del Carlo, una meravella, que va merèixer  un “bis” (més que previsible) davant de l’escenari i amb el teló abaixat.

El muntatge escenogràfic va ser “made in MET”, és a dir clàssic. Ja tenia ganes de veure una representació sense les genialitats de l’escenògraf de torn. A més, les retransmissions del MET són extraordinàriament didàctiques ja que en els temps morts entre escena i escena, veus el que es cou al ”backstage”, és a dir, canvi de decorats, moviments d’actors, i entrevistes amb els protagonistes.

En resum, una vetllada en què vam gaudir d’allò més, de tant en tant ja toca!.

ARRÒS NEGRE

Sembla mentida que un plat d’arròs fet amb tan pocs ingredients pugui sortir tant saborós. Us explico la recepta tal com me la va explicar la Montse (Peixos Martí), del Mercat d’Hostafrancs. Des del dia que m’ho va explicar, sempre la faig així, i sempre surt bé!

Ingredients:

-       Arròs

-       Sípia

-       2 ó 3 grans d’all

-       Una ceba

-       Un tomàquet

-       Fumet de peix

-       Oli

-       Sal

Preparació:

Fer el fumet amb el peix (crancs, galeres, peix de roca, algun cap i espines de peix), la ceba i el tomàquet, i fer-.lo bullir durant 20 minuts.

Rentar la sípia, (reservar la bosseta de la tinta) tallar-la a trossets petits i posar-la a la cassola amb un raig d’oli, en fred. Quan la sípia comenci a espetegar, vol dir que ja està cuita. Afegir-hi els alls tallats a làmines i sofregir-ho tot junt. A continuació, posar la salsa de la sípia i donar unes voltes perquè tot s’impregni bé.

Seguidament, afegir-hi l’arròs i fregir-lo una mica. Abocar-hi el fumet calent en la mida justa que tapi l’arròs, és millor afegir el brou poc a poc, si en falta, conforme es vagi evaporant,

A mig coure, afegir-hi la tinta de la sípia desfeta en una mica de fumet. Deixar-ho coure tot junt fins que l’arròs estigui cuit i el fumet s’hagi evaporat.

Un cop cuit l’arròs, apagar el foc, tapar la cassola i deixar-lo reposar cinc minuts perquè s’acabi de beure el líquid.

LA MALEDICCIÓ DEL BUFÓ

La nit de divendres vam ser a l’Atrium de Viladecans per presenciar la primera òpera de la temporada actual que l’Associació d’Amics de la Òpera de Sabadell posava en escena.

Aquest és el XXIIIè Cicle d’Òpera a Catalunya i, una vegada més, hem de ressaltar la gran tasca que du a terme l’AAOS que any rere any i amb uns pressupostos molt ajustats, posa en marxa tot l’engranatge por tal d’oferir uns espectacles operístics més que dignes i a més, representant-los per tota la geografia del país.

En aquesta temporada s’ha començat per una de les òperes més populars de Giuseppe Verdi, es tracta de Rigoletto estrenada l’11 de març de 1851 al teatre La Fenice de Venècia.

L’argument es basava en l’obra de Victor Hugo “Le roi s’amuse” (el rei es diverteix) i Verdi va tenir molts problemes per poder-la estrenar. En aquella època, els austríacs dominaven Itàlia i de cap de les maneres podien permetre que la figura d’un rei  tingués les connotacions negatives que plantejava el text. Per descomptat també es trobava de mal gust l’escena final amb la filla de Rigoletto morta dins d’un sac.  Verdi i el seu llibretista Francesco Maria Piave van haver d’esforçar-se per tal de modificar alguns aspectes de l’obra i que aquesta fos acceptada per les autoritats austríaques. D’entrada, es va haver de canviar el títol, passant a denominar-se primer “La maledizione” i finalment “Rigoletto”. També van haver de modificar els estatus aristocràtics dels personatges i per tant el rei es va convertir en el duc de Màntua. No obstant tot això, Verdi va aconseguir mantenir gairebé intacta l’escena final.

Rigoletto és una d’aquelles òperes en les quals personalment crec que ni sobra ni manca res. Jo li tinc una estimació especial, ja que és de les obres que he escoltat i vist en més ocasions i per descomptat és una de les que des d’un inici van fomentar la meva passió per la òpera.

El muntatge escènic d’aquest Rigoletto està molt ben resolt, i tot i fugir dels decorats i de les vestimentes clàssiques, és d’una visió agradable i amb un encaix perfecte amb el text original.

L’orquestra Simfònica del Vallès va sonar força compacta, sota la direcció d’Elio Orciuolo. Potser en algun moment el so orquestral era un pèl alt, però ja imagino que representant l’obra en tants teatres diferents en un termini de temps tan curt, costa molt fer els ajustos precisos per tal que el so sigui perfecte. També van estar brillants les veus masculines del cor Amics de l’Òpera de Sabadell.

Pel que fa a les veus solistes, com acostuma a passar, hi va haver de tot. El Rigoletto d’Ismael Pons va ser magnífic en general, amb moments brillants com en el segon acte on el baríton ho ha de donar tot. La Gilda de Saioa Hernández no va ser menys brillant. Aquesta noia ens va agradar molt l’any passat en Il Pirata de Bellini, i ho ha va tornar a fer divendres, amb una dicció clara i una actuació plena d’emotivitat. Lamentablement no podem dir el mateix de Sergio Escobar. El seu Duc de Màntua va ser molt irregular. Dotat d’una gran veu i un timbre molt agradable, té però, un greu problema de control que va anar en augment tal i com avançava la representació. La seva “la donna è mobile” i el quartet “Bella figlia dell’amore” van ser d’aquells que fan patir una mica. La Maddalena de Laura Vila, correcta. Cal destacar el Marullo de Joan Garcia,  també el Ceprano d’Eduard Moreno i molt especialment l’Sparafucille de Jeroboám Tejera, una gran veu de baix.

Una producció globalment força bona i en la línia de les que ens estan oferint els AAOS en els darrers temps

LA VEU D’UN POBLE

Musicalment, mai m’he considerat un nostàlgic (odio els “revivals”), ni un mitòman (no sóc incondicional de ningú), però abans que tanqués, tenia ganes d’anar a veure l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble” al Museu d’Història de Catalunya.

Haig de confessar que en algun moment de la visita em vaig emocionar, perquè allò que veia i escoltava era història, però no història d’aquella que t’expliquen els avis o que llegeixes als llibres, sinó una història real que en bona part he viscut i molt intensament.

En una època grisa on el franquisme tenia tenallat tothom per les seves idees, un grup de gent va començar a fer que aquella llengua que es parlava al nostre país, durant molts anys gairebé d’amagat, no només tornés a la superfície, sinó que a més fes que la gent sentís l’orgull de parlar-la en veu alta.

L’origen de la “marca” nova cançó no està clar, però sembla ser que el 19 de novembre de l’any 1961, un recital de Josep Maria Espinàs i Miquel Porter ja va ser presentat amb aquesta denominació. Més tard, locals com la Cova del Drac, el Teatre Romea i el Palau de la Música Catalana, així com els segells discogràfics Edigsa i Concentric van ser els altaveus del nou moviment. Un moviment que a meitat dels any 60 compta amb un grup d’intèrprets anomenats “els setze jutges” que popularitzen la cançó fins a límits insospitats. Noms com Raimon, Serrat, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach ja no tan sols actuen i venen milers de discos als Països Catalans, sinó que la Nova Cançó es converteix en una nova arma de lluita contra el franquisme a l’Estat espanyol.

Els anys daurats del fenomen de la Nova Cançó van del 1967 fins al 1979, és a dir, els darrers anys del franquisme i els primers de la incipient democràcia a la mort del dictador. L’any 1968, neix l’anomenat “Grup de Folk” que, en contraposició a la inspiració francesa (Brassens, Brel, Ferrér, Barbara, etc.) dels Setze jutges, beu de les fonts del folk nord americà. Tot i la seva efímera existència, el Grup de Folk aconsegueix que la gent escolti cançons en català i que a més les canti i les incorpori al cançoner popular.

La dècada dels vuitanta, la cançó passa la seva particular travessa del desert. La indústria discogràfica catalana entra en crisi, i gent com Ovidi Montllor, que va morir l’any 1995, no va poder enregistrar cap nou treball en els seus darrers quinze anys de vida. Un cop reconquerides les institucions catalanes, a la nova classe política que les ocupa no li interessa la feina de recuperació lingüística feta durant els darrers anys per aquells cantautors, sinó que a més, ara fan nosa. Molt pocs van poder sobreviure musicalment.

Ara bé, a inicis del anys noranta va començar un nou moviment, amb nous músics, sens dubte hereus dels històrics dels anys seixanta i setanta, però amb nous conceptes musicals. El punt de partida, l’històric concert al Palau Sant Jordi de Barcelona de l’any 1991 en què van participar Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets. Però aquesta ja és una altra història.

És de justícia que gairebé cinc dècades més tard, es reconegui la feina feta i que en la memòria col·lectiva restin per sempre més noms com Raimon, Porter, Espinàs, Rebull, Barbat, D’Efak, Ribalta, Serrat, Llach, Bonet, Montllor, Soler, Pi de la Serra, Sisa, Riba, Feliu, La Trinca, Subirachs, Muntaner, Al Tall, Arnella, Motta, Batiste, Boix, Dharma, Uc, Coses, Falsterbo, Isaac, Laffitte, Tàpias, Mirasol, Plateria, Rossell, i tants d’altres. Tampoc es poden esborrar d’aquesta època llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, Zeleste o Canet, escenaris d’alguns dels moments més inoblidables que ha viscut la cançó catalana.

La Nova Cançó ha estat la banda sonora que ens ha acompanyat els darrers cinquanta anys, ha estat el moviment que va recuperar la nostra llengua per a la música popular i a més ens va permetre a molts descobrir una sèrie de poetes que havien fet una tasca de resistència lingüística gairebé heroica i que gràcies a alguns d’aquells cantautors, la seva obra va poder ser coneguda popularment.  

Lamentablement després de tants anys, moltes d’aquelles cançons segueixen tenint un missatge plenament vigent i és que potser aquesta “democràcia” que vivim no és la democràcia que molts volíem, i aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria segueix necessitada de gent que la condueixi cap a la Ítaca somniada.