LA CRISI DEL LICEU

Quan en un context de crisi econòmica generalitzada es tanquen quiròfans, s’apugen  desproporcionadament els costos de serveis bàsics com el transport públic, l’electricitat o l’aigua, el més normal és que els grans equipaments culturals del país també rebin la “clatellada” que els pertoca. El que ja no és tan normal és la gestió de la “clatellada”, i la direcció d’un equipament tan emblemàtic per a la cultura i la imatge del país com és el Gran Teatre del Liceu, ha de saber preveure quan les coses  venen mal dades i fer front al problema amb transparència, imaginació i rigor. Quan l’única solució que la direcció del teatre aporta és mutilar el que resta de temporada, presentar un ERO i plantejar l’acomiadament  de treballadors, només es pot parlar de fracàs en la gestió.

Per aquest motiu, un grup d’abonats i aficionats han fet públic un “Manifest Pro Liceu” i una recollida de signatures d’adhesió per presentar-la al Patronat que regeix el Teatre (Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Generalitat de Catalunya, Ajuntament i Diputació de Barcelona). No cal dir que aquest manifest està obert absolutament a tothom.

Aquí us deixo la versió en català del manifest. Si entreu aquí, llegireu la versió castellana i anglesa i al mateix temps podreu signar.

MANIFEST SOBRE LA SITUACIÓ DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

L’actual situació econòmica general i les decisions polítiques preses al respecte han provocat un retall de les aportacions públiques a les grans institucions culturals entre les quals hi ha el Gran Teatre del Liceu. Els pressupostos d’aquestes institucions s’han vist afectats greument per la crisi.
Els sotasignants considerem que les mesures preses per la Direcció General del Teatre per fer front als imprescindibles ajustos pressupostaris són equivocades i no resolen els problemes de fons, i és per això que volem manifestar a la Generalitat de Catalunya, a l’Ajuntament de Barcelona, al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, a la Diputació de Barcelona i a la Direcció General del Liceu, el següent:
1er. La situació de crisi econòmica que vivim està en la consciència de tots i el ciutadà entén perfectament que qualsevol entitat cultural faci els ajustos necessaris.
2n. El Liceu és, probablement, l’única institució cultural de prestigi a Catalunya amb repercussió nacional i internacional.
3er.- Qualsevol mesura econòmica o política que es prengui sobre el Gran Teatre del Liceu no afecta solament a la institució en sí mateixa, sinó també la imatge de la Cultura de Catalunya en el món.
4t.- Avui, i des de fa un temps, la imatge del Gran Teatre del Liceu es veu desacreditada per un incomprensible oblit o menysteniment de les administracions públiques envers el que representa i simbolitza aquest Gran Teatre, i en particular, per una inadequada gestió de la crisi per part del director general.
5è. La cancel•lació d’ una part de la temporada per manca de recursos econòmics es vol justificar, en part, per la disminució de les aportacions de les administracions.
6è.- Per pal•liar aquesta manca d’ingressos la Direcció General ha anunciat un ERO que enviarà els treballadors dos mesos a l’atur. Qui paga l’atur? l’Administració mateixa. Creiem que un director general competent, com a qualsevol empresa, hauria d’haver negociat aquesta decisió amb l’Administració mateixa, per trobar una via més adient que no perjudiqués el producte artístic de la institució.
7º. Una altra part del pressupost del Gran Teatre del Liceu s’ha vist afectada per la important disminució dels ingressos per mecenatge. L’estímul per involucrar l’empresa i la societat civil, desenvolupant noves idees, és responsabilitat d’un director general que hauria de ser en sí mateix mereixedor de crèdit i respecte per la seva professionalitat. Es fa fefaent que aquest no és el cas del director general actual atès que altres teatres d’àmbit estatal han vist augmentats els seus recursos per aquesta via i han estat capaços de compensar parcialment els retalls de les administracions.
8è. L’interès i l’equilibri que el projecte artístic del Gran Teatre del Liceu ha mantingut des de la re inauguració del 1999 ha estat i és transcendental per mantenir el seu prestigi i preservar el seu futur. El director general, aliè als coneixements necessaris per al càrrec que ocupa, ha pres decisions que banalitzen l’excel•lència d’aquest projecte cultural. Tant la cancel•lació de les òperes de Zemlinski, com la de l’esperada reaparició del “Pelléas” -autèntics puntals de la temporada amb gran part de les entrades venudes-, suposaran una pèrdua de posicionament internacional difícilment reversible.
9è.- Un director general que té a les seves mans una institució de la transcendència cultural del Gran Teatre del Liceu hauria d’haver identificat i previst amb antelació les partides de despesa de la institució que podien ser susceptibles d’ajustaments, sense afectar d’una manera tan traumàtica i visible el producte artístic del teatre que dirigeix.
Per tot el que s’ha exposat, els sotasignats, abonats, benefactors, afeccionats i persones que estimem el nostre Gran Teatre del Liceu, i Catalunya, demanem a les institucions públiques esmentades, la presa en consideració de l’estat de greu crisi que pateix aquest Gran Teatre, així com la destitució del director general actual, que ha mostrat la seva incapacitat per gestionar un equipament cultural d’aquesta magnitud i rellevància.

RENÉ PAPE AL LICEU

La tarda d’ahir diumenge tocava recital al Liceu i aquest, sortosament no ens el van ”retallar” com han fet amb altres espectacles previstos per enguany i dels quals en parlarem properament.

Doncs com dèiem a l’inici, ahir tocava recital i dels bons. El gran (en tots els aspectes) baix alemany René Pape, al qual no tenim ocasió de veure molt sovint al Liceu, ens va oferir una magnífica actuació amb un programa íntegrament de lied.  Quan parlem de lied ens estem referint a un tipus de composició típicament centreeuropea escrita per a un cantant amb acompanyament de piano. El lied va sorgir durant l’època clàssica (meitat del segle XVIII) amb Hydn, Mozart i Beethoven, però es va desenvolupar plenament durant el romanticisme de la primera meitat del segle XIX amb Schubert i, Schumann i en la segona meitat del XIX amb Wolf, Strauss i Mahler. Aquestes cançons sempre van tenir una estreta relació amb la poesia del seu temps i amb molta influència, musicalment parlant, de la cançó popular alemanya.

Tornant al recital d’ahir, només dir que em va agradar molt la veu i la manera de cantar de Pape, potser amb el lied no pot “explotar” amb tot l’esplendor la seva magnífica veu de baix tal i com ho fa amb l’òpera, amb àries especialment escrites per a la seva tessitura vocal.

La primera part del recital va ser dedicada a Schubert i Wolf, mentre que en la segona va fer una passejada pel magnífic cicle de 16 cançons conegut con Dichterliebe (Amor de poeta) que va composar Robert Schumann l’any 1840 sobre els poemes de Christian Johann Heinrich Heine.

René Pape va ser correctament acompanyat al piano per Camillo Radicke.

Només un darrer detall. Lamentablement l’aforament ocupat del Liceu no devia superar el 60%, quan les localitats disponibles per internet eren poques. Això vol dir que molta gent amb abonament no hi va anar. Comprenc que la meteorologia no era excessivament propícia però, d’aquí a deixar perdre una localitat ja pagada, amb dia festiu i horari de tarda ...

Al final, vam esperar Pape a la sortida i molt amablement es va fer fotos amb tothom que li va demanar i va signar programes, llibres i discos. A part de bon cantant, va demostrar ser un tipus molt amable, tot i que algú dels que l’esperava no les tenia totes.

SZARLOTKA (pastís de poma)

L’any 2010 es va publicar en alemany el llibre Die Oper kocht, un recull de les receptes preferides de 64 cantants d’òpera de 26 nacionalitats diferents, escrites a mà en la seva llengua pròpia, il·lustrat amb fotografies en clau d’humor dels mateixos cantants. Llavors, jo m’havia de conformar amb veure el vídeo del makingoff que circulava per internet ja que, diguéssim que l’alemany no el porto massa bé.

Per això, quan l’estiu passat al Festival de Peralada es va presentar la versió en anglès, amb el títol de The opera cooks, aquella era la meva!, en anglès sí que el puc entendre!.

Quan anem a veure alguna òpera, miro si els cantants hi són al llibre per poder fer-los firmar la seva foto i la seva recepta, per això, l’octubre passat, en ocasió del Faust al Liceu, vaig poder conèixer personalment el tenor polonès Piotr Beczala que, simpatiquíssim, em va recomanar que fes la seva recepta del Szarlotka, (pastís de poma en polonès) que era boníssim!.

Així doncs, per estrenar el llibre, em vaig decidir a fer-la i... tenia raó, era boníssim!. És un pastís de poma que recorda el farcit de l’strudel, és a dir, amb la característica dels pastissos de fruita cuita  dels països de l’Europa Central. A veure si us agrada!.

Ingredients:

6 pomes grosses

6 cullerades soperes de farina

200 g de mantega

2 rovells d’ou

3 cullerades de sucre

½ cullerada de llevat

½ cullerada de sucre avainillat

100 g de panses (remullades en rom)

100 g d’ametlles laminades

½ cullerada de canyella

2 cullerades de cacau en pols

El suc de mitja llimona

Preparació:

Pelar les pomes, ratllar-les gruixudes i barrejar-les amb les panses el suc de llimona i la canyella.

Barrejar la farina tamisada amb la mantega fosa, els rovells d’ou, el sucre, el sucre avainillat i el llevat. Dividir la massa en dues parts. D’una de les meitats, separar-ne dues cullerades, barrejar-les amb el cacau en pols i reservar-les. Amb la resta d’aquesta meitat, cobrir el fons del motlle i  enformar-lo a 160º durant 20 minuts. Posar l'altra meitat .de la massa al congelador. 

Afegir la barreja de pomes al motlle, treure la massa del congelador i ratllar-la per sobre de les pomes. Escampar per sobre les ametlles laminades i amb la massa de xocolata, fer petits pessics a mode de boletes per decorar. Enfornar a 170º durant una hora.

MARTIN I SOLER vs. MOZART

Vicent Martin i Soler i Wolfgang Amadeus Mozart

Aquest cap de setmana hem tingut ocasió d’assistir al Gran Teatre del Liceu, a un dels duels musicals que van tenir lloc a la Viena del 1786. Aquell any, el dia 4 de gener es va estrenar amb un èxit grandiós “Il Burbero di buon cuore” del valencià Vicent Martí i Soler, i quatre mesos més tard, concretament l’1 de maig, Wolfgang Amadeus Mozart va estrenar una de les seves millors òperes, “Le Nozze di Figaro". Ambdues amb la col·laboració del millor llibretista de l’època, Lorenzo da Ponte.

Però anem a pams. Divendres vam ser a l’estrena de “Il Burbero di buon cuore” (El rondinaire de bon cor) que és una òpera divertida i amable musicalment parlant però amb una trama fluixa i sense cap consistència. Aquesta òpera es va tornar a representar a Viena tres anys després de la seva estrena, i en aquella ocasió, la soprano Louise Villeneuve, que devia tenir molta influència, va demanar que se substituïssin dues àries per tal que la seva veu pogués lluir més. La tasca va ser encomanada a Mozart (Martin i Soler en aquella època treballava a la cort de Sant Petersburg), i des d’aleshores sempre s’ha representat amb aquests dos afegitons mozartians que fan que musicalment siguin els dos millors moments de l’òpera sense cap dubte.

El repartiment per a aquestes representacions liceistes és molt equilibrat, tot i que destaquen per la seva gran interpretació, Carlos Chausson i Veronique Gens (que interpreta els dos fragments de Mozart). No obstant això, la resta d’intèrprets estan a un molt bon nivell i fan que l’obra rutlli molt bé. Vull destacar l’aportació d’Elena de la Merced i Paolo Fanale, però també Patricia Bardon, David Alegret, Marco Vinco i Josep Miquel Ramon. La direcció de la reduïda orquestra (no més de 40 músics) va anar a càrrec del prestigiós Jordi Savall, però no ens va deixar un bon sabor de boca. Savall ja havia manifestat prèviament que li hauria agradat tenir més temps per assajar, amb la qual cosa suposo que tal com vagin passant les representacions (n’hi ha previstes 6) les prestacions orquestrals milloraran sensiblement.

Em van agradar tant la direcció escènica d’Irina Brook com la senzilla però efectista escenografia de Noëlle Ginefri. Només afegir que quan es va estrenar “Il Burbero di buon cuore” a Viena, tant Salieri com Martin i Soler (conegut com “Martini lo Spagnuolo”) eren els clars dominadors de l’escena a nivell popular, molt per sobre de Mozart.


Veronique Gens interpreta "Chi sa, chi sa, qual sia..." una de les dues àries escrites per Mozart i que formen part de "Il Burbero di buon cuore" de Vicent Martín i Soler.

Mozart, però, va aconseguir un gran èxit quan va estrenar “Le Nozze di Figaro”, tot i que va tenir molts problemes per poder-ho fer ja que l’obra estava basada en el llibre “Le mariage de Figaro” de Beaumarchais, que estava prohibit a mig Europa per les seves crítiques socials.

Aquest muntatge de “Le Nozze di Figaro” que es va estrenar ahir, ja l’havíem vist l’any 2008, i en vam parlar aquí. És una escenografia de Paco Azorín amb direcció escènica de Lluis Pasqual, que trasllada l’acció als anys trenta del segle passat. Tot plegat, força convincent i amb moments realment brillants.

Les diferències amb “Il Burbero di buon cuore” són abismals ja que la música de “Le Nozze di Figaro” és magnífica, variada i d’una bellesa musical difícil de superar. Penso que si féssim un “hit parade” de fragments operístics de totes les èpoques, aquesta obra de Mozart és la que tindria més representació a la llista d’èxits sense cap mena de dubte.

Pel que fa al repartiment, vull destacar el magnífic Figaro de Joan Martín-Royo, que li té agafada totalment la mida al personatge. La Susanna d’Ainoha Garmendia li va plenament al darrera, divertida, implicada i amb unes grans aptituds vocals. Maite Alberola fa una gran Comtessa d’Almaviva cosa que lamentablement no podem dir de Borja Quiza en el paper del Comte, un rol que penso que no és apropiat per a la seva veu. Tot i això, crec sincerament que no es mereixia que uns quants li reprovessin la seva actuació. Molt més que correctes la resta d’intèrprets, encapçalats pel bon Cherubino de Maite Beaumont, la Marcellina de Marie McLaughlin, el Bartolo de Gianluca Buratto, el Basilio de Roger Padullés, la Barbarina de Naroa Intxausti, el Don Curzio de Vicenç Esteve i l’Antonio de Valeriano Lanchas.

Ainoha Garmendia, Joan Martín-Royo i Maite Alberola

L’orquestra i cors van sonar molt bé sota la direcció de Christophe Rousset que també es va fer càrrec del clavicèmbal.

Com a nota curiosa, hem de dir que un clàssic en les representacions liceístiques com és l’animador “Bravo, bravo” ha tornat!, tot i que per la despesa vocal que va fer ahir, dubto que duri massa temps sense tornar a agafar “la baixa laboral”.

També vull ressaltar que l’aspecte que presentava ahir el Liceu era d’un ple total, cosa que pel que sembla, es repetirà en les altres funcions programades. O sigui que, programant obres conegudes, amb un cost de muntatge força amortitzat i amb bons cantants del país, la cosa rutlla. Qui ho hagi de fer, que en prengui bona nota i s’ho pensi dues vegades abans d’aplicar mesures traumàtiques per fer rendible el teatre.

RERE ELS MURS

L’autora és l’escriptora, filòloga i professora Núria Esponellà (Celrà 1959) que amb aquesta narració va guanyar, l’any 2009, el premi Néstor Luján de novel·la històrica. La Núria Esponellà ha publicat llibres de poesia i novel·les. A més, ha guanyat diversos premis literaris com el Mercè Bayona de poesia, pel llibre “Un vent, una mar” (1994), el Ciutat de Badalona amb “el mateix vell amor” (2000), el Galatea y Bergantin per “La mirada de la gavina” (2001) o el IV premi Columna per “La Travessia” (2005). Entre els llibres que té publicats, també cal destacar “Petits grans plaers”, fruit de la seva col·laboració radiofònica en el programa El Suplement de Catalunya Radio. És articulista de La Vanguardia i El Punt i col·labora en una secció d’escriptura del programa Tot és possible de RAC1.

Tot i que la primera edició d’aquesta novel·la va ser publicada l’any 2009, no havia tingut encara ocasió de llegir-la. Ho he estat fent aquests darrers dies i haig de dir que m’ha agradat força.

Monestir de Sant Pere de Rodes

L’acció està ambientada en la segona meitat del segle XII en el Monestir de Sant Pere de Rodes,  situat estratègicament  prop del cap de Creus i que pateix les disputes entre el comte d’Empúries i el vescomte de Peralada. L’abat Berenguer, un home autoritari i sever haurà de fer mans i mànigues per defensar els drets del monestir i les seves propietats, entre les quals hi ha documentació molt comprometedora per a l’Església de Roma. Mentre el Mestre Peire, un dels escultors amb més prestigi del segle XII, ha d’esculpir la monumental portalada de marbre del  monestir abans no arribi el Jubileu, dins dels murs del monumental recinte s’hi viuran tota una sèrie d’intrigues polítiques que tindran com a protagonistes a clergues, cavallers templers, consellers dels comtes i camperols, però també hi ha espai per amors impossibles entre serfs i senyors. Tot plegat en el marc d’una època molt interessant i moguda de la història de Catalunya.

Tota la història, llocs, fets, personatges, estan molt ben documentats. Segons l’escriptora empordanesa, van ser uns quants anys de recerca continuada, durant els quals es va haver d’enfrontar amb un autèntic laberint  de dades històriques, genealògiques i cronològiques, havent fins i tot arribat a dormir al monestir i recorre’l durant la nit a la llum d’una llanterna per tal de poder il·lustrar amb tot detall alguna de les parts de l’obra.

Tot plegat fa de “Rere els murs” una lectura engrescadora i al mateix temps molt recomanable no tan sols per als amants de la novel·la històrica, sinó també per a aquells que estan interessats en conèixer com era, com es vivia i qui tenia el poder polític i eclesiàstic a la Catalunya medieval.