Georg Friedrich Händel (Halle 1865-Londres 1759), està considerat un dels més grans compositors del barroc. Va exercir una gran influència en músics contemporanis com Mozart, Haydn o Beethoven. La seva extensíssima obra comprèn música vocal, orquestral i de cambra, a més d'oratoris i òperes. De les moltes obres que va escriure, n'he triat una que a mi particularment m'encanta. Es tracta de l'ària "ombra mai fu" de l'òpera Serse. Aquesta òpera va ser estrenada l'abril del 1738 al King's Theatre de Londres, és a dir, ara fa 270 anys. Hi ha moltes versions i molt bones d'aquest tema, però he triat la d'un dels meus cantants favorits, Beniamino Gigli (1890-1957). Aquesta ària potser s'adiu més cantada per una soprano com Eva Marton, Renée Fleming o Jennifer Larmore, però el gran tenor italià demostra la seva qualitat i tècnica en aquesta versió en què la veu queda molt per sobre de l'acompanyament musical. Espero que en gaudiu tant com jo cada vegada que l'escolto.
Es fa difícil dir quina és la melodia més bella que va crear un autor tan prolífic com va ser Haendel, però no tinc cap dubte que aquesta ària és una de les més inspiradíssimes del geni compositor alemany, i la prova és que n’existeixen infinitat de versions, entre elles aquesta, que desconeixia, de Beniamino Gigli, acompanyat, “tan sols”, per la grandiositat de la música d’un orgue. Fantàstic document!
ResponEliminaEnric, estic totalment d'acord amb el que dius de Händel. Aquesta versió del gran Gigli la vaig triar ja que jo tampoc l'havia sentit mai i tot i que "ombra mai fu" m'agrada més amb veu de soprano, penso que és tracta d'un video històric. Bravo per qui el va "penjar" al YouTube.
ResponEliminaHola Josep i Glòria, a la cuina vermella hi ha quelcom per vosaltres amics de la nit.
ResponEliminaQuè es pot passar?, puc dir alguna cosa?.
ResponEliminaSI? Gràcies
L'ombra mai fu és per una veu de castrat, contratenor o mezzosoprano. Tot i així és una melodia tan maca que tothom s’atreveix a fotre-li (perdoneu!)ma.
Demanar que ho canti la Marton o la Fleming llinda amb l’heretgia, la Larmore si que és una veu adient, tot i que totes les veus son adients per cantar una partitura com aquesta. Altre cosa és l’estil.
La Marton ni reencarnant-se vuit vides podria fer-ho. La vocalitat està absolutament allunyada del que la partitura requereix.
La Fleming podria, però és tan ensucrada que més val que no ho intenti, podríem acabar tips de merenga.
La versió que ens proposes és bona, doncs Gigli tenia una sensibilitat musical extraordinària, tot i que si us fixeu bé en el cant, el seu Händel està més a prop de la Furtiva Lacrima.
Caldria buscar una versió de la Ferrier (reclinatori si us plau) o d’un David Daniels (ni ha molts més) per escoltar correctament aquesta música.
Endavant amb el bloc parella!
Ondia Ximo, és un honor que passis per casa, encara que sigui per dir això de "l'heretgia". Segur que tens raó, però és que la Marton és una debilitat que tinc. Espero seguir comptant amb els teus enriquidors comentaris. Jo fa temps que segueixo les teves extenses i acurades cròniques. Fins aviat
ResponEliminaCompartim moltes coses i sensibilitats i la MARTON of course. Però deixem-la amb les seves coses i no li donis idees que encara farà com el Plácido amb el Tamerlano.
ResponEliminaDeixat estar de romanços, els honors els deixem al rebedor, no et sembla?, vosaltres em feu difícil el projecte de començar el regim per l'operació "bikini":