Pedres (1) EFES

Volem inaugurar una nova secció dins d’aquest blog.

Nosaltres som uns grans amants de les pedres, i quan parlem de pedres, tant podem referir-nos a les piràmides de Gizeh, a les restes arqueològiques d'Empúries o als grans monestirs de l’edat mitjana.

Totes elles són testimonis muts d’unes civilitzacions i unes cultures que ens han portat al llarg dels segles a ser el que som avui.

I aprofitant que fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre Efes, parlaré una miqueta d’aquesta ciutat, una de les meravelles del món clàssic, la qual vam tenir la sort de visitar fa uns anys.

La ciutat d’Efes, situada a la costa de l’anomenada Àsia Menor (Turquia), va ser una colònia minoica al segle XV a.C. Durant els segles següents, igual que altres ciutats de l’entorn, passa a mans micèniques, gregues i perses. Més tard cauria en la zona d’influència dels selèucides, dels egipcis i finalment del regne de Pèrgam. L’any 88 a.C. passa definitivament a mans de Roma.
Entre els visitants il·lustres que va tenir la ciutat en diferents èpoques, cal destacar Ciceró, Juli Cèsar, Brutus, Marc Antoni i Cleòpatra i Anníbal, entre molts d’altres.

Pel que fa a les edificacions més destacades, cal esmentar l’Artemisi (temple dedicat a la deesa Artemis) considerat una de les set meravelles del món antic i que tenia un tamany quatre vegades més gran que el Partenó d’Atenes. També la biblioteca de Cels i el gran teatre amb capacitat per a 25.000 espectadors.
Però a banda d’aquests tres grans símbols de la ciutat, cal mencionar també les portes de Magnèsia, de Coressos, d’Hèrcules o la d’Hadrià. Els gimnassos, els grans recintes termals (al costat de cada una de les portes de la ciutat), l’Àgora cívica i l’Àgora comercial, l’Odeó, la plaça de Domicià, el carrer dels Curetes, la font monumetal de Trajà, els temples d’Hadrià i de Serapis, l’estadi de Neró, la Via de marbre i la Via Arcadiana, que connectava el teatre amb el port. Aquesta via, tenia 528 metres de llargada per 11 d’amplada, amb galeries a banda i banda, totes columnades, de 5 metres d’amplada i totalment decorades amb mosaics. Al costat del Teatre també hi havia una palestra i un gimnàs. Les grans termes del port ocupaven un recinte de 350 x 250 metres.

A partir del segle VI d.C. es construeixen esglésies cristianes, com la de Sant Joan i s’extenen els mites com que la Verge Maria i hi havia viscut els seus darrers anys i per tant, la seva casa era lloc de peregrinació obligatòria. A partir del segle XIII la ciutat esdevé musulmana i les construccions i els mites també canvien.

Podríem parlar d’Efes durant hores, però per fer-nos una idea de la importància de la ciutat, cal dir que, en el seu moment de màxim esplendor (segle II d.C.), tenia un cens de més de 350.000 habitants (Roma, la capital de l’Imperi en tenia 500.000).

Per a qualsevol amant de la història (i les pedres) que viatgi a Turquia, Efes és una visita imprescindible, ja que està considerada una de les ciutats de l’antiguitat amb més bon estat de conservació, i a través de les seves restes, ens podem formar una idea del gran impacte comercial i cultural que va tenir aquesta ciutat durant més de 1.000 anys.