Va ser el passat 15 de juliol que vam anar a la representació de Il Barbiere di Siviglia al ROH del Covent Garden.
Va ser un “Barbiere” inoblidable, no solament pel repartiment sinó per les circumstàncies tan especials que envoltaven la funció. D’una banda, el Figaro originalment previst, Simon Keenlyside va haver de ser substituït poques setmanes abans de l’estrena per problemes en la veu. Tot seguit, el dia de l’estrena, la Joyce DiDonato cau en escena i es fractura la cama. No obstant això, la Joyce decideix seguir les representacions en cadira de rodes, la qual cosa demostra el nivell professional de la gran mezzosoprano de Kansas.
Malgrat tots els entrebancs the show must go on, i per començar, l’escenografia va ser magnífica (algú n’hauria d’aprendre), senzilla però original i plenament identificable amb el que s’estava representant.
La direcció d’Antonio Pappano, sòbria com de costum i controlant perfectament fins el darrer detall.
Pel que fa a la interpretació, tant el Doctor Bartolo d’Alessandro Corbelli com la Berta de la Jennifer Rhys-Davies van ser molt bones i plenes de gràcia en tot moment.
El Don Basilio de Ferruccio Furlanetto ja s’ha d’escriure en majúscules, va ser realment extraordinari amb una interpretació vocal i teatral que va arrencar aplaudiments entusiastes.
El Figaro del Pietro Spagnoli em va sorprendre agradablement (molt millor que en la gravació del Real). En tot moment va dominar el personatge i tant la interpretació del Largo al factotum com el duet del primer acte amb l’Almaviva van ser boníssims.
El Juan Diego Flórez no va començar massa fi (és humà!!) i el seu Ecco ridente no serà dels que passi a la història ja que se li notava la veu incòmoda i un pel forçada. Això va canviar ràpidament però, ja que amb el duet amb Figaro va estar extraordinari i amb el Cessa di più resistire va fer posar la pell de gallina a tothom. A més, Flórez ha millorat força en l’aspecte teatral, cada vegada es desenvolupa millor a l’escenari. De totes maneres s’agraeix més la contenció que la “sobreactuació” i Flórez está en el terme mig perfecte per a aquest paper d’Almaviva.
Deixo per al final la Joyce DiDonato ja que es fa molt difícil descriure la seva actuació. Meravellosa, extraordinària,... potser falten les paraules. Jo no veia clar això que la Rossina anés en cadira de rodes, però per sorpresa general resulta que la composició del personatge gairebé no desmereix gens de l’original. Suposo que hi va haver un treball d’escenografia important per adaptar-se a la nova situació, tant per part de la direcció d’escena com de la cantant, però el cas és que el resultat va ser increïble. Vocalment la Joyce està en un moment extraordinari i la seva interpretació plena de gràcia i desimboltura (malgrat la cadira) va ser premiada amb un allau d’aplaudiments, ja que la gent a més de l’extraordinària interpretació, va agrair la professionalitat de la mezzo en no cancel·lar les representacions (cosa totalment infreqüent en aquest món de l’òpera) i seguir dalt de l’escenari malgrat les molèsties i incomoditats.
A més hem de dir que després de la representació vam tenir l’oportunitat de saludar i felicitar personalment tant el Juan Diego Flórez com la Joyce DiDonato. Volem deixar constància de l’amabilitat, la calidesa i l’atenció que ens va dispensar la Joyce tant aquell dia com dos dies més tard, quan ens va signar discos a la botiga del ROH i recordar perfectament que haviem anat a veure-la des de Barcelona.
En resum, el que deia al principi: “un Barbiere inoblidable”.
Va ser un “Barbiere” inoblidable, no solament pel repartiment sinó per les circumstàncies tan especials que envoltaven la funció. D’una banda, el Figaro originalment previst, Simon Keenlyside va haver de ser substituït poques setmanes abans de l’estrena per problemes en la veu. Tot seguit, el dia de l’estrena, la Joyce DiDonato cau en escena i es fractura la cama. No obstant això, la Joyce decideix seguir les representacions en cadira de rodes, la qual cosa demostra el nivell professional de la gran mezzosoprano de Kansas.
Malgrat tots els entrebancs the show must go on, i per començar, l’escenografia va ser magnífica (algú n’hauria d’aprendre), senzilla però original i plenament identificable amb el que s’estava representant.
La direcció d’Antonio Pappano, sòbria com de costum i controlant perfectament fins el darrer detall.
Pel que fa a la interpretació, tant el Doctor Bartolo d’Alessandro Corbelli com la Berta de la Jennifer Rhys-Davies van ser molt bones i plenes de gràcia en tot moment.
El Don Basilio de Ferruccio Furlanetto ja s’ha d’escriure en majúscules, va ser realment extraordinari amb una interpretació vocal i teatral que va arrencar aplaudiments entusiastes.El Figaro del Pietro Spagnoli em va sorprendre agradablement (molt millor que en la gravació del Real). En tot moment va dominar el personatge i tant la interpretació del Largo al factotum com el duet del primer acte amb l’Almaviva van ser boníssims.
El Juan Diego Flórez no va començar massa fi (és humà!!) i el seu Ecco ridente no serà dels que passi a la història ja que se li notava la veu incòmoda i un pel forçada. Això va canviar ràpidament però, ja que amb el duet amb Figaro va estar extraordinari i amb el Cessa di più resistire va fer posar la pell de gallina a tothom. A més, Flórez ha millorat força en l’aspecte teatral, cada vegada es desenvolupa millor a l’escenari. De totes maneres s’agraeix més la contenció que la “sobreactuació” i Flórez está en el terme mig perfecte per a aquest paper d’Almaviva.
Deixo per al final la Joyce DiDonato ja que es fa molt difícil descriure la seva actuació. Meravellosa, extraordinària,... potser falten les paraules. Jo no veia clar això que la Rossina anés en cadira de rodes, però per sorpresa general resulta que la composició del personatge gairebé no desmereix gens de l’original. Suposo que hi va haver un treball d’escenografia important per adaptar-se a la nova situació, tant per part de la direcció d’escena com de la cantant, però el cas és que el resultat va ser increïble. Vocalment la Joyce està en un moment extraordinari i la seva interpretació plena de gràcia i desimboltura (malgrat la cadira) va ser premiada amb un allau d’aplaudiments, ja que la gent a més de l’extraordinària interpretació, va agrair la professionalitat de la mezzo en no cancel·lar les representacions (cosa totalment infreqüent en aquest món de l’òpera) i seguir dalt de l’escenari malgrat les molèsties i incomoditats.
A més hem de dir que després de la representació vam tenir l’oportunitat de saludar i felicitar personalment tant el Juan Diego Flórez com la Joyce DiDonato. Volem deixar constància de l’amabilitat, la calidesa i l’atenció que ens va dispensar la Joyce tant aquell dia com dos dies més tard, quan ens va signar discos a la botiga del ROH i recordar perfectament que haviem anat a veure-la des de Barcelona.En resum, el que deia al principi: “un Barbiere inoblidable”.
-
Gràcies....estàvem esperant la vostra crónica. Molt ben explicat soposo que perque també ha estat molt viscut. les fotos estupendes,(apa Glòria,quin "enganche" amb el JDF!!!) Enhorabona!!
ResponEliminaCom va anar per London? Ja heu tornat? Ja veu fer la foto a la ballerina?
ResponEliminaPtnts
Vam gaudir d'una representació sensacional i què dir de la foto?. No tinc paraules!, je, je.
ResponEliminaMarta,
Doncs sí,ja hem tornat de Londres i hem passat uns dies fantàstics!. Per descomptat que vam fer fotos de la ballerina, és preciosa, i de molts més racons. Quan esn veiem, ja t'ensenyarem fotos.
nens, la vostra col·lecció de fotos amb divos i dives ja comença a ser important!
ResponEliminasuposo que a londres hi devíeu anar a fer alguna altra cosa, oi? ja ens n'informareu.
una abraçada
Amics, ja sou a casa!!! i ben contents!!! com ens alegrem per vosaltres d'aquest meravellós viatge (els vols bé, oi?). Glòria estàs guapíssssssima a les fotos (Josep, tu també, eh?!).
ResponEliminaBravo per vosaltres!
Nois,us felicito! Quina experiència més bonica! Això sí que és disfrutar ! I les fotos? Ja es veu per les vostres cares de satisfacció com va anar la funció!
ResponEliminaEm moro de ganes de parlar-ne tot fent un cafè!
Petons a tots dos i gràcies per explicar-ho!
Glòria, no calen paraules per la foto, de debó que no calen,je,je,je..
Enhorabona Josep i Glòria. Tot el post drespen sensació de plaer, del plaer que heu sentit a la ROH, de l'encant dels artistes amb vosaltres i d'altres coses que ja ens explicareu.
ResponEliminaUna abraçada!
Com es nota que us ho veu passar sensacional. Me n'alegro.
ResponEliminaMònica
Manel,
ResponEliminaA Londres basicament anàvem per la música, però també per veure la ciutat (feia 25 anys que no hi havíem estat). Ara la feina està en ordenar i classificar les més de 900 fotos que hem fet. A més a mi m'agrada enquadrar-les i treure'n el màxim, per tant anirem posant "píndoles" de l'estada poc a poc, ja que el temps no és del que més disposem.
Vermells estimats,
Gràcies per mentir dient que estic guapo. Estarem en contacte.
Tosca,
Fotos i signatures no ens en falten, el Juandi, la Joyce, l'Spagnoli, el Vargas, i més. Ja en parlarem de tot plegat.
Glòria,
La veritat és que si que va ser un autèntic plaer anar al ROH i al Royal Albert Hall, però també al British i a tants d'altres llocs...
Mónica
Realment el temps l'hem pogut aprofitar força, això si, arribant al vespre rebentats a l'hotel.
Una abraçada a tots i gràcies per ser-hi fins i tot en època de vacances.
Ei, xics!!! Ja veig que sou a casa novament!!! Quin viatge més xulo!!! I això de les fotos amb els divos i dives, què massa, no? Això de la Joyce és ser una artista amb totes les lletres, per no parlar del Juan Diego Flórez. Que siguen tan propers a la gent diu molt en favor seu. Quina memòria la d'aquesta senyora!!! Tot un detall.
ResponEliminaEspere amb candeletes les fotos del viatge. No m'importa que poseu les 900 fotos, les aniré veient a poc a poc.
Besades als dos.
Hola Glòria i Josep:
ResponEliminaQuina enveja més bonica!
No em vaig assabentar que marxava-ho a temps i no us vaig acomiadar i ara tampoc quan heu tornat.
En veure un comentari d'en Josep a In Fernem Land me'n he adonat.
No cal que us pregunti res, llegint i veient les fotos, està tot més que clar.
Gràcies per explicar-ho tan bé
Hola i benvinguts! I espero que aquesta no sigui l'única crònica, m'agradat molt però Londres dona per tant...Segur que s'ha fet curta l'estada, no? Una abraçada, Rosa Mª
ResponEliminaEi, noctàmbuls!!! Bentornats!!! Moltíssimes gràcies per la crònica, que espero que només sigui la primera i no pas la darrera, eh?, i l'enhorabona per haver gaudit d'unes vacances tan ben aprofitades.
ResponEliminaCarai, tinc deures pendents de lectura... Acabo de veure que ja heu tornat i que va anar d'allò més bé l'opera... Molt bé!!!!
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaA veure si aquesta setmana posem algunes fotos que reflecteixin una mica la nostra estada a Londres.
Joaquim,
Vam estar dues vegades al Covent Garden (Il Barbiere, Un ballo..) i també al Royal Albert Hall (La Creació de Haydn) i la veritat és que ho vam gaudir molt. Com veus hem seguit el teu consell d'escoltar òpera a l'estranger.
Maia,
Tens raó, sempre és fan curts els dies que passes fora i si a més els gaudeixes, encara més curts.
Enric,
Ben segur que hi haurà més cròniques londinenques.
Sara,
Londres és "diferent" en molts aspectes, i per tant una ciutat molt interessant de visitar, que nosaltres teniem un pel abandonada des de fa uns quants anys.
Una abraçada a tots
l'entrada del vostre viatge a Londres és molt engrescadora . M'ha agradat per tots els detalls i referències.
ResponElimina"Una voce poco fa" és una de les meves preferides i per moltes versions que n'he escoltat sempre em quedo amb la de Teresa Berganza per la barreja de geni i picardia que hi afegeix. Però la meva opinió és totalment personal subjectiva i poc formada.
A la Joyce Didonato la vaig veure i escoltar al Liceu amb La Cenerentola i vaig disfrutar molt.
Escolto òpera gràcies al Josep que n'és molt aficionat i n'escolta molt sovint ( al cotxe, a casa, ...) Em fa gràcia la coincidència d'aficions ( m'usica-cuina) de parella. Això de viatjar amb motius misicals sempre és atractiu. Fa un parell d'anys nosaltres vam anar a Praga només amb l'excusa d'escoltar Don Giovanni en el teatre on la va estrenar Mozart. a l'hora de la veritat la representació no va estar gaire reixida però el viatge i el turisme que van fer va valer la pena.
Anna,
ResponEliminaA nosaltres ens està agradant molt això de combinar en un viatge, la música, una de les nostres passions, amb l'estada a llocs on puguem realitzar altres coses que ens agraden, la història o la fotografia. Ho hem fet ja en vàries ocasions i a veure si podem seguir-ho fent en el futur.
Una abraçada