 |
| Marcello Giordani |
Ahir dissabte es va
retransmetre en directe a cinemes de tot el món la funció de torn des del MET
de Nova York. Es representava una de les primeres òperes de Verdi, concretament
la cinquena. Es tractava d’Ernani, estrenada a Venècia l’any 1844 sobre l’adaptació
de l’obra de teatre de Victor Hugo que porta el mateix nom. Des del moment de
la seva estrena, es va convertir en una òpera de gran popularitat.
L’acció es desenvolupa
durant els primers anys del regnat de Carles V i narra la història d’Ernani, bandoler
i opositor al nou rei i enamorat d’Elvira que està obligada a casar-se amb el
seu oncle i tutor Ruy Gómez de Silva. Ernani entra al castell de Silva per a
rescatar Elvira i es troba amb el mateix Carles que també vol Elvira. Quan Ernani
i Carles desembeinen les espases, són interromputs per Silva que arriba en
aquell moment. Silva reconeix el rei i deixa fugir Ernani. Més endavant, el
bandoler torna al castell disfressat de pelegrí, i tot i descobrir la seva veritable
identitat, Silva li dóna hospitalitat i l’amaga encara que li jura que es
venjarà d’ell. Quan arriba el rei, Silva es nega a revelar on és Ernani
basant-se en les lleis d’hospitalitat. Davant la negativa de Silva, Elvira
intervé per calmar al rei i s’ofereix com ostatge. Un cop marxa el rei amb
Elvira, Ernani explica a Silva que Carles està enamorat de la noia, aleshores
tots dos fan una aliança per matar el rei i Silva posposa la seva venjança. Com
a prova, Ernani dóna a Silva un corn de caça i li diu que quan el faci sonar,
posarà la seva vida a la seva disposició. En l’acte següent, un grup de
conspiradors, entre els quals hi ha Ernani i Silva, es troben a Aquisgrà on s’ha
d’elegir l’emperador del Sacre Imperi Romà. Carles és elegit emperador i ordena
l’arrest de tots els conspiradors. Ernani revela al rei la seva autèntica
personalitat: Joan d’Aragó, duc de Sogorb
i Cardona. Elvira demana clemència per als condemnats i Carles ho accepta com a
mesura de gràcia en el dia de la seva coronació com a emperador, i a més,
concedeix la mà d’Elvira a Ernani. Tothom està content menys Silva que reclama
la seva revenja. El darrer acte es desenvolupa al castell on Ernani i Elvira s’han
casat. Silva irromp emmascarat i reclama el jurament fet temps enrere per Ernani.
Tant aquest com Elvira intenten fer-lo entrar en raó, però Silva, lluny de
canviar, fa sonar el corn de caça i Ernani seguint les lleis d’honor, posa fi a
la seva vida i s’apunyala mortalment. Elvira veient la mort del seu marit,
agafa la daga i fa el mateix davant la desesperació de Silva.
El pas del temps fa que
la trama estigui força desfasada, però hem de recordar que l’obra es va
escriure en plena època del romanticisme i amb els cànons de l’època. Musicalment,
es tracta d’un Verdi primerenc força belcantista, tot i que els personatges ja
estan imbuïts plenament per l’heroisme verdià.
 |
| Dmitri Hvorostovsky , Angela Meade i Ferruccio Furlanetto |
La producció i l’escenografia
és de Pier-Luigi Samaritani i ja té gairebé trenta anys. Malgrat tot, si
exceptuem algunes inexactituds en les indumentàries i algun altre detall, penso
que és força aprofitable. La direcció musical va ser de Marco Armiliato, un
director que mai brilla amb excel·lència però que sempre resulta eficient.
El repartiment, força
irregular. La jove soprano Angela Meade (Elvira) té una gran veu i una presència
contundent. L’únic “però” que li
posaria és la seva poca teatralitat. Marcello Giordani (Ernani) és un verista pur i per tant es troba amb
moltes dificultats davant d’un paper verdià,
i ahir van quedar paleses les mancances. Dmtri Hvorostovsky (Carles) va complir
amb el seu paper, amb alguns moments molt brillants. Finalment, el veterà
Ferruccio Furlanetto (Silva) va ser, sense cap dubte, el millor de la tarda, ja
que tot i superar ja la seixantena, manté unes qualitats vocals i
interpretatives magnífiques.
Era la primera vegada
que veia Ernani escenificada i malgrat no ser una de les òperes que més m’agraden
de Verdi, trobo que conté moments extraordinaris que fan presagiar la magnífica
música que desenvoluparia durant els anys posteriors.
