Es tracta de la Natalie Dessay, que va estudiar al Conservatori Nacional de Bordeus i ràpidament va començar a interpretar papers secundaris. El seu primer rol com a solista va ser la Barbarina de Les Noces de Figaro a Marsella l’any 1989.
El 1992 debuta a l’òpera de la Bastilla amb Els contes d’Hoffmann i el 1994 al Metropolitan de Nova York amb Arabella. Posteriorment interpreta La Flauta Màgica, El Rapte del Serrall, Ariadna auf Naxos, Hamlet i La Sonàmbula.L’any 2000 comença a tenir dificultats a les cordes vocals i ha de cancel•lar nombroses representacions. Es retira dels escenaris i l’estiu del 2002 és operada d’una de les cordes vocals. El 2003 torna a les representacions en viu a París però poc després s’ha de sotmetre a una altra intervenció quirúrgica. Finalment reapareix el 2005 i decideix fer un canvi de rumb en el seu repertori, amb rols més lírics com Lucia di Lammermoor, Romeo et Juliette o Manon.
La temporada 2006/2007 interpreta Lucia di Lammermoor i La Sonàmbula a París, La Fille du Regiment a Viena i Manon a Barcelona i enguany torna al MET amb aquestes mateixes obres.
Per als amants de les bones veus, confiem que els seus problemes de salut hagin estat totalment solucionats i puguem gaudir durant molt de temps d’una veu única.Tot seguit la podeu escoltar cantant l’any 2007 al MET de Nova York, Spargi d’amaro pianto de l’òpera Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti. Per què he triat aquest fragment? Perquè la famosa escena de la bogeria d’aquesta òpera, si està ben cantada i ben interpretada, es d’aquelles que em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto.
A veure si us agrada.
A mi també m’agrada moltíssim la Dessay! La seva “Manon”, al Liceu, va ser d’antologia. Aquell “Adieu, nôtre petite table” em quedarà gravat per sempre a la memòria.
ResponEliminaPel que fa a aquesta “Escena de la bogeria”, no t’amagaré que se m’ha fet estranya el primer cop que l’he escoltat. És tant diferent als, diem-ne, “cànons” clàssics!
La Dessay és una gran intèrpret (magnífica com a cantant i com a actriu), i ha plantejat el personatge de Lucia defugint del dramatisme que tanta empremta li va imprimir la Callas per mostrar-nos una dona que ha perdut completament el cap.
En aquest paper, la Dessay agradarà més o agradarà menys, però es fa escoltar i no deixa indiferent.
Després d’haver-la escoltat ja vàries vegades, a mi no m’ha deixat ni una gota indiferent, sinó tot al contrari.
Enric,
ResponEliminaGràcies pel teu comentari. Tal i com t'ha passat a tu, a mi també se'm va fer estranya aquesta versió de la Lucia. J també estava acostumat com tu dius, a les versions clàssiques i el primer cop que vaig escoltar aquesta, francament no em va agradar. A força de escoltar-la m'ha acabat agradant, tot i que segueixo preferint versions com la de la Callas o la Sutherland, però escoltar la Natalie es un autèntic plaer.
També comparteixo la teva opinió sobre la Manon del Liceu amb el Rolando Villazón.
Jo, com vosaltres, també he pensat en la Callas, però tot i així l'he trobada, si bé diferent, també excel·lent i no m'ha calgut més d'un cop per fruir dels refilets d'aquesta noia que en aquesta aria dosifica tan bé.
ResponElimina¿Què us podria dir jo de la seva Manon amb en Des Grieux-Villazón?
Encara m'haig de reprimir per no posar-me més sovint "En fermant les yeux". ¡Quína delícia!
No coneixia la Natalie Dessay. Me l'he escoltada i em sembla que ho fa molt bé. Els vostres comentaris m'han ajudat a entendre millor la seua interpretació. Hi ha matisos que se m'escapen per la meua falta de formació musical. Gràcies a vosaltres n'aprenc un munt de música. Salutacions.
ResponEliminaGlòria,
ResponEliminaMercès pels teus comentaris. Tu i l'Enric m'heu picat i ja tinc separats els "devedes" de la Manon del Liceu per tornal'a a veure tan aviat com pugui.
Francesc,
Gràcies per la teva intervenció. El bó que tenen els blocs és que tots ens enrriquim una mica quan hi entrem, es el que em passa a mi quan visito el teu.