dissabte, 9 d’agost de 2008

el cafè torna a obrir


Després d’uns dies tancat, El Cafè de Nit torna a obrir les seves portes per tal de tornar a ser punt de trobada de tots els amics que vulguin visitar-nos.

Agraïm molt sincerament tots els comentaris afectuosos que hem rebut al post “tancat per vacances” i esperem seguir comptant amb la vostra amistat.

Per part nostra intentarem posar-nos una mica al dia i tornar a visitar-vos amb l’assiduïtat amb què ho fèiem abans de vacances.

Una abraçada

Glòria i Josep
-

16 comentaris:

  1. Hola, nois, què tal! ja veiem que molt bé! Pel que veiem i llegim heu passat unes fantàstiques vacances, ens n'alegrem molt!
    Ja sabeu que l'òpera no és el nostre fort, però si ens permeteu un comentari estètic: aquest tal Florez li queda molt bé l'uniforme militar del s. XIX, ja era hora de trobar un cantant d'òpera amb bon tipus ;)
    Alé, ja està dit! bentornats!!

    ResponElimina
  2. Hola xics! M'afegesc al comentari dels amics vermells. Té mèrit això de cantar amb eixos vestits d'època que semblen bastant feixucs. A mi sí que m'agrada molt l'òpera i és la primera vegada que escolte el Flórez, tot i que n'havia sentit a parlar als diaris i a les teles. Salutacions i ben trobats!

    ResponElimina
  3. Una cosa, que no sigui el nostre fort no vol dir que l'òpera no ens agradi, bé, ens agraden algunes coses. Per exemple: els primers acords del Nessum Dorma no podem evitar que ens caiguin les llàgrimes.

    ResponElimina
  4. Amics vermels

    Teniu raó, avui en dia una òpera no és fa creible si la representen cantants que la seva imatge no casa amb el personatge. Vivim en un món en que la imatge és la que mana.

    Francesc,

    Costa molt d'explicar l'extraordinari concert del Juan Diego Flórez a Perelada, està amb 35 anys, pletòric de facultats.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  5. Txell i Kike,

    Turandot és la meva òpera preferida i amb l'ària del Nessum Dorma em passa el contrari que a vosaltres, m'agrada tota però m'emociona especialment el final, sobretot cantada pel Pavarotti. Està bé que hi hagi diferents sensibilitats sobre una mateixa cosa.

    Fins aviat

    ResponElimina
  6. Sense ànim de crear cap mena de polèmica, m’agradaria puntualitzar que sempre hi ha hagut cantants d’òpera que han donat la imatge del personatge que interpretaven (al segle XIX, els compositors es delien perquè María Malibrán, meravellosa soprano i guapíssima, cantés les seves òperes), tot i que ara, també és cert, els cantants, com tothom, cuiden més la seva imatge (Anna Netrebko i Simon Keenlyside podrien ser-ne dos clars exemples de les noves fornades), però de la mateixa manera que a l’òpera es dóna aquella paradoxa que un personatge a punt de morir entona en el seu darrer sospir un do de pit -i ai que no l'entoni, perquè si no ho fa és el públic el que el "pela"-, gràcies a la veu ens arribem a creure que Luciano Pavarotti, per exemple, mentre canta és el més esbelt i atractiu dels galans.

    Pel que dius de "Turandot", Glòria, estic d'acord amb tu. Aquell final no té preu!

    Uau!, quan la Liù comença a cantar a la Turandot allò de “Tu che di gel sei cinta…” Uau!!! :))

    ResponElimina
  7. Hola cafeters, bentornats sigueu! Jo també acabo d'arribar i m'estic posant al dia, que entre tots polegats se m'ha acumlat la feina... espero les vostres ressenyes i cròniques, en especial la del concert de la Diana Krall, que m'encanta ;)

    ResponElimina
  8. Enric,

    Sobre el tema de la credibilitat dels cantants, estic d'acord amb tu, una bona veu et fa oblidar una mala imatge. El que passa és que avui en dia (per sort o per desgràcia) cada cop més, la imatge guanya a l'àudio i es cuida molt més la credibilitat del personatge, tant per part dels teatres com per part dels mateixos cantants. Un exemple, fa poc he tornat a veure I Puritani de fa uns anys al Liceu, i amb tots el respectes, però la meva admiradíssima Edita Gruberova (que ho fa de conya) sembla la mare del Josep Bros, i això que no està excesivament grassa, però el que en àudio seria sensacional, en video ho és musicalment, però no visualment. És com si la Núria Espert (molt bona actriu) fes de Julieta en l'obra de Shakespeare.

    ResponElimina
  9. Gemma,

    Bentornada igualment.En els propers dies posarem la crònica del concert de la Diana Krall i algunes coses més. Sí que és veritat que s'acumula la feina, eh?.

    ResponElimina
  10. Bentornats, companys!
    Encantats de poder tornar a llegir-vos i content de veure que aquests dies de vacances us han provat...

    Salut!

    Massitet

    ResponElimina
  11. Bentornats, companys!
    Encantats de poder tornar a llegir-vos i content de veure que aquests dies de vacances us han provat...

    Salut!

    Massitet

    ResponElimina
  12. La carrera de qualsevol cantant d’òpera és molt i molt difícil, i la prova més evident és que gairebé es poden comptar amb els dits de les dues mans les grans figures que generació rere generació brillen amb llum resplendent, però quan hi ha la sort que sorgeix un Pavarotti, o una Caballé, posem per cas i per parlar de dos monstres que tots coneixem prou bé, el físic passa immediatament no ja a segon terme, sinó que passa completament desapercebut.

    Tant de bo jo hagués pogut viure en directe, per exemple, aquella mítica “Turandot” que van gravar el Pavarotti, la Caballé i la Sutherland (que mira que és poc agraciada, la pobra), perquè et ben asseguro que, sens dubte, ho recordaria mentre visqués (oi que sí, Glòria?) ;)

    Penso que l’òpera és una meravellosa enganyifa capaç de fer-nos creure que la fornideta Marilyn Horne és realment l’Arsace, l’heroi (a més a més, un home!) a qui espera amb candeletes la Montserrat Caballé, una Semiramide tota rosseta i, com dirien els amics de La cuina vermella, amb força problemes amb la roba minvant. (En aquella mítica representació a Aix-en-Provence de 1980, i després del duo entre elles dues, el teatre s’enfonsava, i no precisament pel pes corporal de les dues cantants.)

    Pel meu gust, no he sentit mai una “Carmen” tan sensual com la de Victòria dels Àngels, que no era, precisament, una sex-symbol, i si jo fos, per exemple, la Mimí de “la Bohème” (que ja és molt imaginar!) ;) i em cantessin la “gelida manina” en Rodolfo Carreras, en Rodolfo Domingo o en Rodolfo Pavarotti, malgrat que els dos primers -magnífics cantants- sempre han estat molt més ben plantats que no pas ho era el tercer, el meu amor hauria anat a parar, sens dubte, de pet cap al “Pava”.

    Hem de pensar que no surten tants cantants d’òpera com estrelles del teatre i ja no diguem del cinema, i l’òpera, tot i que també és teatre, és, sobretot, el gaudi del més bell dels instruments: la veu humana.

    Quin “rotllo”, oi?… Com es nota que estic de vacances. :))

    Una abraçada, amics.

    ResponElimina
  13. Enric,

    M'has deixat sense paraules.
    Estic d'acord amb tu gairebé en la totalitat, només que segueixo opinant que l'òpera és música i veu en un 90%, però també hi ha una part de teatre (sinó la diferència amb les òperes en versió concert no serien tan abismalment diferents. I com a teatre (per petit que sigui el percentatge) requereix que el personatge tingui un mínim de credibilitat. Ja sé que antigament els homes feien tots el papers (també els femenins) i que això tampoc era creible, però els temps han canviat i, sense ser-ne un esclau, estem en l'època de la imatge i penso que sense renunciar a res, i seguint sent la veu el principal, la imatge també s'ha de cuidar una mica. Pel mateix motiu també sóc força crític amb els muntatges "moderns" qué es fa de les óperes avui en dia, però això és un altra tema.
    Totalment d'acord amb tu, tant amb el Pav com amb la Montse, la veu et fa oblidar la imatge i et transporta, per aquest mateix motiu els muntatges "moderns" dels quals parlava abans també es farien insuportables sinó fos per la veu i la música.
    Vaya rotllo, també és nota que estic encara de vacances.
    M'encanta, "dialogar" amb tu encara que sigui cibernauticament. Una abraçada

    ResponElimina
  14. No, Josep: En l’arrel de tots aquests comentaris, t’asseguro que estem d’acord en el cent per cent. A mi també m’agradaria veure, posem per cas, una “Traviata” cantada i interpretada, també posem per cas, per la Rita Hayworth, en Paul Newman i, fent de papà Germont, en Fernando Rey, però això sabem que és del tot impossible a menys, està clar, que féssim trampa i tots aquests actors cantessin en “play-back”…, però ja no seria òpera. Seria…, no sé què seria, però òpera no.

    Continuo mantenint que hi ha hagut al llarg de la història molts cantants que han tingut més o menys un físic atractiu, i crec que és un tòpic dels més tòpics identificar indefectiblement soprano o tenor mab una “mole” més que considerable.

    El que de totes totes em resulta, però, ja inadmisible és, per exemple, quan a no recordo quin teatre de l’òpera van rescindir un contracte al gran tenor mexicà Aquiles Machado, quan estava precisament en el seu millor moment de veu, perquè era massa gras, o el recent cas de les dues nenes xineses que van participar en la inauguració de les Olimpiades de Pekín: Van amagar la que cantava perquè tenia la cara rodoneta i les dents lletges (imagina’t: amb set anyets!!!), i la que va donar la imatge a tot el món (simpàtica i moníssima, val a dir-ho), però que va cantar amb play-back.

    ResponElimina
  15. Enric,

    Estic d'acord amb tu, per cert, te n'adones de qui han iniciat aquesta polèmica, els amics vermells!!! dient que "ja era hora de trobar un cantant d'òpera amb bon tipus", i encara sort que no els agrada l'òpera quen sinó n'organitzen una de ben grossa, je,je.

    Una abraçada

    ResponElimina
  16. I tant que me n’he adonat, Josep! A més a més, tot i que em vaig dirigir a tu, el que volia era contestar a aquell “ja era hora de trobar un cantant d'òpera amb bon tipus” de la parella vermella que, tal i com molt bé dius, van deixar-la anar i van fer mutis pel fons, i ara segur que deuen estar de Festa Major ballant la batuca aquella.

    De tota manera, si a la Txell li vingués una niten Simon Keenlyside a cantar-li sota la finestra!, o en Kike veiés que l’Anna Netrebko s’ha de passejar soleta pel carrer, de ben segur que dirien: “No, no… A nosaltres l’òpera ens agrada força, eh?”

    ResponElimina