Nit xafogosa a més no poder la del passat 3 d’agost a Peralada.Actuava una de les reines del jazz actual, Diana Krall. La cantant i pianista canadenca, durant una hora i mitja, va fer gala d’una simpatia i calidesa no pròpies de “divos” com ella que hom creu distants i poc cordials.
Durant l’actuació va fer broma en diverses ocasions amb la temperatura, amb les seves arrels, i va lamentar l’absència del seu marit i el seus fills, els quals veuria “d’aquí a una setmana”.
Ja en l’aspecte musical, va fer un repàs dels standards a què ens te acostumats, començant, com en el disc Live in Paris amb I love being here with you i Let's fall in love. Va seguir amb tota una col·lecció de clàssics com Let's face the music and dance, Exactly like you o I don't know enough about you.
També va fer un petit homenatge al Nat King Cole "jazzman" amb You call it madness; una versió molt sofisticada de The look of love de Burt Bacharach i un meravellós S’wonderful de Gershwin entre molts d’altres.Diana Krall és bàsicament una jazzwoman, amb un gran domini del piano i que, amb una veu càlida i avellutada versiona clàssics de sempre i els dóna un aire balsàmic, que connecta perfectament amb el públic.
Durant l’actuació de Peralada va estar magníficament acompanyada per Anthony Wilson a la guitarra, Robert Hurst al contrabaix i Jeff Hamilton a la bateria, que per cert era el seu aniversari i a qui la Diana va dedicar-li un happy birthday to you amb la complicitat del públic.
En resum, una actuació que va satisfer plenament els seguidors del bon jazz de sempre, en la versió suau i elegant que ha fet de la Diana Krall una cantant apreciada per un públic molt variat.
I parlant de clàssics de sempre, aquí en teniu una mostra.
FLY ME TO THE MOON
Quina enveja (sana, eh?) que em feu... m'hauria encantat poder anar a aquest concert, tot i la calor!
ResponEliminaSort que amb la vostra crònica em puc fer la il·lusió d'haver-hi tret el cap una mica... (o les orelles, més ben dit) :)
M'encanta escriure el comentari mentre escolto "Fly me to the moon"!
No sé què passa avui amb el You Tube, que sembla que funcioni a batzegades, ja que es carrega molt a poc a poc i s’atura a cada moment, pel que no puc, com diu la Gemma que ha fet, escriure al so “Flay me to the moon”, un clàssic d’aquells que agraden fins i tot als que no ens agrada massa el jazz. Celebro que haguéssiu gaudit d’aquella nit malgrat la xafogor, però en els festivals d’estiu a l’aire lliure ja se sap que es corren aquests “riscs”, tot i que també és cert que escoltar la música que agrada tenint les estrelles per sostre té el seu encant.
ResponEliminaGràcies per la crònica.
Gemma,
ResponEliminaEl concert va estar molt bé, si has vist el video "live in Paris" ja t'ho pots imaginar. En directe em va agradar encara més com a pianista.
Enric,
La bona música és apreciada pels amants de la música encara que no segui del nostre estil favorit. Clàssics com el "fly me to the moon" son història viva de la música del segle XX.
Una abraçada a tots dos i fins aviat.