El 3 d’octubre, el teatre Goya aixecarà oficialment el teló, després d’haver estat remodelat. El Grup Focus s’ha fet càrrec d’aquest espai escènic, amb la direcció artística de Josep Maria Pou.Amb encara olor de nou, aquests dies s’estan representant les funcions prèvies de l’obra que s’ha escollit per encetar aquesta nova etapa del teatre, Els nois d’història, d’Alan Bennett, estrenada amb gran èxit l’any 2004 al Teatre Nacional de Londres.
L’Alan Bennett, nascut a Leeds l’any 1934, és un dels dramaturgs britànics més coneguts i en aquesta obra ens mostra una reflexió sobre el món de l’educació i, en clau de comèdia àcida, contraposa dos sistemes d’educació: el de formar com a persones, i el de preparar els alumnes només amb la finalitat d’aprovar un examen.
Ens trobem en un College britànic i probablement som als anys vuitanta. Vuit nois es preparen per a la prova d’accés a les universitats de Cambridge i Oxford, on volen estudiar història.
Héctor, personatge encarnat pel mateix Josep Maria Pou, és un professor que deixa empremta en els alumnes, els inculca la passió per la poesia, la literatura i la música, és com aquell professor que a tots ens hauria agradat tenir quan érem petits.
El director de l’escola vol assegurar l’èxit dels seus alumnes i contracta un professor d’història, Irwin, per suplir les “mancances” que creu que té Héctor. El seu mètode és completament diferent, per a ell, la veritat es pot alterar, si així s’aproven els exàmens: “la veritat en un examen té la mateixa importància que la set en un tast de vi o que la moda en una platja nudista”.
A l’escola també hi ha una professora, la senyora Lintott, propera a la jubilació i desenganyada pel poc paper que tenen les dones en l’educació.
Tenim una bona obra, que no ens deixa indiferents, amb molts punts per reflexionar sobre com és o com hauria de ser l’educació.Tenim un magnífic repartiment: el director de l’escola (Josep Maria Minguell) els professors (Maife Gil, Josep Maria Pou i Jordi Andújar) i els vuit alumnes (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana). Aquests vuit nois són molt versàtils i són capaços de cantar en els moments en què l’obra ho requereix, tot i que no estem davant d’un musical.
I per acabar de lligar-ho tot, l’esplèndida direcció de Josep Maria Pou, amb tota la seva experiència en el món del teatre.
Molt i molt recomanable per passar una estona distreta i per sortir del teatre pensant.
-
I tant, tots aquests actors reunits no poden decebre a ningú. M'encanta el Josep M. Pou, és un geni.
ResponEliminaSalut!!!!!!!!!
Josep María Pou serà el director artístic d'aquest remodelat teatre Goya(1914).
ResponEliminaJosep María Pou és el professor d'aquesta obra i també com ja he dit el director artístic.
Josep María Pou, jo l'he vist al Romea fen el paper de Orson Wells, representava Orson fent un programa de ràdio i explicant la seva vida, ell sol omplint l'escenari.
Hola! M'ha agradat molt aquesta crònica. Ara mateix buscaré per Internet a veure si trobe entrades per la setmana que ve. Una abraçada.
ResponEliminaContinuem fent Molletanisme, en Pou és de Mollet!!!!
ResponEliminapetons i bona crònica!
Interessant crònica. La saviesa teatral d'en Pou farà un bon prfit al nostre teatre.
ResponEliminaNo hi podré anar de moment. Si dura me l'apunto.
Petons.
Olles i somriures,
ResponEliminaBons actors i bona direcció, la combinació perfecta!.
Josep,
Per a mi, un bon actor és aquell que fa diferents tots els personatges que interpreta i en Pou n'és un. Mai et recorda el personatge que ha fet anteriorment.
Oreto,
Quina il·lusió que hagis passat pel Cafè!. Espero que puguis aconseguir entrades!.
Parella vermella,
Ostres, no ho sabia que el Pou és de Mollet!. És que teniu de tot, eh?.
Quin dia marxeu de vacances?. Que us vagi bé!.
Glòria,
Segur que la podràs veure. El Pou va dir que tenia la intenció que les obres no tinguessin data de sortida, que mentre hi hagués gent, les obres serien vives, i com que aquesta segur que durarà, ja trobaràs el moment.
Una abraçada i fins aviat
He dit que el vaig veure al Romea, per el que és, un gran actor la prova, que ara fa un paper que no té res que veure amb aquella altra, jo el tinc a la llista per anar-lo a veure un altre cop. Josepb.
ResponEliminaGràcies per la esplèndida crònica, noctàmbuls! M’heu fet venir ganes d’anar-hi, ja que a més a més la intervenció d’en Josep Maria Pou a qualsevol obra és sempre una garantia.
ResponEliminaJa fa anys vaig fer per TV3 l'audiodescripció per a cecs de la sèrie "Estació d'enllaç" i, per tant, quan acabava cada capítol es pot dir que me'l sabia de memòria. M'havia de fixar, per poder-ho descriure, tots els moviments i gests que tinguessin importància perquè als cecs se'ls escapessin el mínim de detalls, i recordo que en Pou, que feia el paper d’un malcarat propietari del bar de l’estació, fins i tot era creïble quan es lligava el davantal.
Es veu que sí, que Mollet dóna molts bons artistes, i un exemple, a part d’en Pou, està clar, el tenim amb els amics de La cuina vermella, que a més a més de magnífics cuiners són, tal i com podrem comprovar quan anem al Museu Egipci, uns magnífics cantants d’òpera comparables, segons he sentit dir, a en Caruso i a la Callas.
Enric,
ResponEliminaSi aneu a veure l'obra, ja ens ho explicareu.
Jo també recordo l'Estació d'enllaç i la interpretació que feia en Pou d'home constantment malhumorat. És el que deia, aquell paper, per exemple, res a veure amb el professor dels Nois d'història.
Espero que els amics de la cuina vermella vagin assajant els seus papers. No els voldria posar pressió, però estem expectants!!!, ja, ja.
Fins aviat
Hola! Ja tenim les entrades per a l'obra. Ens fa molta il·lusió poder veure aquesta obra des que en vam parlar i n'hem pogut llegir la crònica. Salutacions
ResponEliminaQue bé!!!!. Esperem que us agradi. Ja ho comentarem!.
ResponEliminaFins aviat (molt aviat)