Ara feia dies que no parlàvem d'una de les nostres passions, el romànic. Per tant, avui volem proposar-vos una passejada per una de les joies de l’arquitectura medieval catalana, que no és de les més conegudes. Es tracta del Monestir de Santa Maria de Bellpuig, també conegut com el Monestir de les Avellanes. Està situat al municipi d'Os de Balaguer (Lleida), en terres prepirinenques, al peu de la serralada del Montsec i en el marc d’una incomparable bellesa natural, ja que es troba envoltat de muntanyes, pantans i espectaculars congostos.El monestir va ser fundat el 1166 per Guillem I d’Anglesola. Des dels seus inicis, Bellpuig va rebre béns de la noblesa: Ermengol VII d’Urgell va fer donació de l’església de Santa Maria de Bonrepòs i la vila de Bellcaire, també va disposar que hi fossin enterrades les seves despulles. Va morir el 1184. Ermengol VIII, fill de l’anterior, i Alfons I el Cast, van seguir amb les donacions a la comunitat. El període de màxim esplendor del monestir és el segle XIII.
A començament del segle XIV es porten a terme les grans obres del cenobi, època que coincideix amb l'estancament i inici de la decadència, que es perllonga i agreuja amb el temps. Pateix els efectes de la pesta negra. El 1350, la comtessa Cecília, vídua d’Ermengol X, va fer una donació al monestir, que es trobava en un estat lamentable i per respecte al seu marit “que hi descansa”. Durant els segles XVI i XVII la decadència s’accentua tot i que els diversos abats van aconseguir mantenir viu el monestir. A l’inici del segle XVIII però, era gairebé en ruïnes i tot i que més tard es detecta una certa revifalla, l’any 1810 fou abandonat amb motiu de la invasió francesa. El 1835 el lloc fou confiscat per l’Estat que posteriorment el posa a la venda. Els béns del monestir, entre els quals hi ha la seva important biblioteca, es perden definitivament. El 1906 fou adquirit pel banquer Agustí Santesmases, el qual va vendre per 15.000 pessetes els sarcòfags dels diferents Comtes d’Urgell que van anar a parar al Museu The Cloisters de Nova York.
El 1910 passà a mans del maristes, que van restaurar l’antic monestir i hi van instal·lar un seminari.La part més antiga del conjunt del monestir és el claustre del segle XII, de planta rectangular amb vuit arcs de mig punt als costats més curts, i onze als llargs. Són suportats per columnes dobles, a més d’uns pilars amb quatre columnes adossades. La decoració dels capitells és llisa en la seva meitat i molt simple en la resta, amb un relleu pla en la majoria d’ells.
A banda del monestir, a les actuals instal·lacions de Les Avellanes també hi trobem un hotel-hostatgeria i un restaurant on podem refer-nos de l’excursió menjant plats variats i ben presentats per un preu molt raonable.
A pues aixi no us podeu perdre d'anar a Santes Creus quan em vingueu a veure, que us agradara molt!!
ResponEliminaJo a vegades i vaig a peu per pair tots els àpats aquest que poso al blog.
Recordss
confesso que no he estat ni a santa maria de bellpuig ni a santes creus (bona idea una visita si anem a fer una calçotada), però el dia que pugeu a casa podem fer una escapada al monestir de l'estany i alguna altra mostra del romànic del moianès.
ResponEliminaAnna,
ResponEliminaA Santes Creus hi hem estat en varies ocasions, i sempre amb ganes de tornar-hi. És una visita obligatòria que no estaria malament combinar amb la calçotada no?
Manel,
Coneixem força el romànic de la Vall de Bohí, el de la Cerdanya, el Ripolles, la Garrotxa i els Monestirs cistercencs, però els monestirs i esglésies del Moianès no les coneixem massa, ho sigui que ens hi apuntem.
Preciós i, com sempre, molt interessant i ben documentat el reportatge, Josep. Moltes gràcies!
ResponEliminaFa ràbia sempre haver de saber que durant molt de temps aquests llocs van patir no solament l'oblit, sinó també l'expoliació. És més que evident que eren altres temps i que no es donava valor a segons què, ja que si l'Estat, com expliques que va passar en aquest cas, el va adquirir per acabar venent-lo a un particular adinerat, el qual en va fer negoci en profit seu, puc imaginar-me que la gent del poble veiés aquells monestirs com un munt de pedres que no els servien per res, i tota la riquesa que hi contenien, com ara les bilbioteques, com un munt de llibres estranys que eren un niu de pols, i ho dic sense cap mena de ressentiment, perquè tot entrava dins la lògica de com estava muntada la societat i quins eren els seus valors. Fa ràbia, sí; però així anaven les coses i, com diu l'adagi: "Déu ens guardi d'un ja està fet".
Preciós reportatge. Molt ben narrat i molt bones fotografies, jo tampoc hi he estat mai a aquest fabulós monestir. Per cert, només per veure la presentació dels plats ja mereix anar a visitar el monestir. Salut!!!!!
ResponEliminaEnric,
ResponEliminaTens tota la raó, temps enrrera no és valorava el patrimoni arquitectònic com ara. Malauradament ha hagut de ser el turisme el que revaloritzés tot això. Ep! però això no ens ha passat sols aquí eh?, fixat sinó amb els frisos del Partenó d'Atenes (British Museum), l'altar de Zeus (Museu de Pérgam)o els capitells de Cuxà (Cloisters Museum). La pregunta que em faig és, si aquestes peces no estiguessin en un museu tindriem ocasió de veure-les? o estarien en el palau/mansió/castell d'algun milionari com a trofeus per a mostrar-los només a quatre privilegiats.
Olles,
Nosaltres, sempre que podem, intentem combinar una sortida cultural amb la gastronomia, je, je.
Com sempre dic no hi ha que anar massa lluny per veure coses, no he estat mai a Santa Maria de Bellpuig, me ha semblat molt interessat el reportatge Josep.
ResponEliminaÀngels,
ResponEliminaEl romànic es fascinant, i aquest monestir es bastant desconegut. Potser no conserva tants elements originals com d'altres, degut a l'expoli i l'abandonament que va patir durant segles, però val la pena visitar-lo.
A mi també m'agrada el romànic. Vaig comprar fa segles aquella magnífica enciclopedia del romànic català de l'enciclopèdia catalana. Una joia. I un bonic reportatge el vostre.
ResponEliminaQuin postre era el de la piràmide?
A mi també m'agrada el romànic. Estranym oi?
ResponEliminaPetons!
Amics, fantàstica crònica-reportatge que ens regaleu. Gràcies. Una visita molt interessant per tenir-la en compte!
ResponEliminaEl menú molt suculent i preciós el motlle en forma de piràmide.
Un secret! ja tenim el menú pensat pel dia que vingueu a casa a sopar!!! petons.
Maria,
ResponEliminaAquest llibre al qual et refereixes és un clàssic, i com tu dius una joia. El postre era una piràmide de xocolata blanca amb kiwi i coulis de maduixa. Boníssim!
Glòria,
Si que n'es d'estrany, si.
Ara parlant seriosament, crec que alguna vegada ja n'haviem parlat de la compartida afició que tenim pel romànic i va ser quan ens vas recomanar l'església de Caldes de Malavella.
Una abraçada a les dues
Amics vermells,
ResponEliminaJa veieu que a la que podem, nyac! d'un tret matem dos pardals, en aquest cas una excursió per la Noguera i un bon àpat per acabar.
Ja estem impacients pel sopar i encuriosits pel que teniu pensat, perqué coneixent-vos serà una nova meravella de La Cuina Vermella (m'ha quedat un rodolí i tot).
Una abraçada ben forta i fins aviat.
Un monestir digne de ser visitat, jo vaig anar-hi fa un temps i el recordo com un lloc ben bonic. Ara el que no sabia és que t'hi pots hostatjar i menjar.
ResponEliminaPer cert si veniu cap a les terres del sud teniu un recorregut de pedres d'aquest estil obligat, Poblet-SantesCreus-Vallbona, l'anomenada ruta del Cister. Si vens per aquí ho dius i et direm on menjar bé a la zona i si convé on hostatjar-vos.
Per cert Josep, sóc la Dolça, no pas la Núria, com sempre em poses als comentaris del meu blog.
PTNTS
Dolça
Cuando visito alguna iglesia románica siempre tengo la misma sensación de solidez y trascendencia. Sus piedras, sus capiteles, sus pinturas parecen querer imponerme la filosofía de la esperanza y el terror que fundamentaba la sociedad feudal. Cada uno en su lugar, cumpliendo con resignación la tarea para la que había nacido, sin posibilidad de cambios ya que era la voluntad divina, aceptándola con resignación y justificando la existencia humana sólo como el camino a la verdadera vida. Me hablan de unas gentes sin ningún objetivo vital más que el de sobrevivir, gentes tan alejadas de mi que me fascinan.
ResponEliminaSí, hay que dejar hablar a las piedras, tienen tantas cosas que contarnos ! Sólo hay que querer escucharlas.
Por cierto, no os lo he dicho... a mi también me fascina el románico.
Al monestir de les Avellanes hi vaig estar de joveneta, en la meva època kumba i de trobades entre joves... Però llavors m'interessaven més altres coses que no pas el romànic ;)
ResponEliminaDes de fa temps, tinc ganes de repetir-hi una visita, però aquest cop ben feta. I si recomeneu el restaurant, aleshores es pot convertir en un dia de turisme rodó i complet.
Dolça,
ResponEliminaA nosaltres tant el romànic com els monestirs cistercens ens fascinen. Cada any fem una visita a Poblet o Santes Creus o Vallbona, es a dir, com a molt cada tres anys repetim. La propera vegada que ens hi acostem t'avisem i ens aconselles. Per cert, l'altra dia et vaig posar un post amb el nom de Núria, ja que tenia oberta varies pestanyes i em vaig liar, sorry.
Una abraçada
Tosca,
Tienes toda la razón, cuando visitas un sitio medival (monasterio, iglesia, castillo, etc.) debes hacer una inmersión histórica i meterte en la piel de las gentes que habitaban el lugar.
Parece mentira que en una época tan tenebrosa y en la que la vida tenia tan poco valor, hubiera arquitectos y artesanos que con su trabajo maquillaron el dia a dia dejando para la posteridad obras de arte tan excepcionales. También te doy toda la razón cuando dices que las piedras nos cuentan muchas cosas, y que solo hay que saber escucharlas. Nos encantan las piedras!
Un abrazo
Gemma,
La època "kumba" l'hem passada tots en un moment o altra i amb el temps hem valorat coses que en aquells moments ens passaven per alt.
Aquestes visites "aprofitades" són unes de les coses que hem aprés a valorar, com la sortida que vàreu fer vosaltres al País Valencià fa uns dies oi?.
Una abraçada
M'encanta el romànic. Quina llàstima de la venda del nostre patrimoni! Això dels sepulcres dels comtes d'Urgell cou, i molt. :C
ResponEliminaPer cert, els plats que hi vau menjar fan una pinta impressionant!!! MMMM!!!
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaTens tota la raó, però no tan sols a casa nostra NO es valorava el patrimoni històric. A molts llocs si no fos pel "turisme", lamentablement no s'haurien restaurat edificis i monestirs d'altres èpoques. Tot plegat, molt trist.