El divendres 29 al vespre vam tenir la sort de poder anar a l’Auditori de Barcelona per escoltar la novena simfonia de Beethoven.
El concert va començar amb l’audició de Danses d’Ibèria de Jesús Rodriguez Picó, una obra d’encàrrec per a celebrar el desè aniversari de l’Auditori. Cal dir que aquestes danses tenen molta força orquestral i gran varietat de matisos. Particularment, poques vegades una obra moderna m’ha agradat tant i val a dir que aquesta va ser l’opinió general, ja que l’autor va sortir a saludar enmig de llargs aplaudiments. Va ser el preludi que viuríem una nit extraordinària, musicalment parlant.
Després d’un petit descans, va començar la interpretació del plat fort del vespre, la simfonia número 9 en re menor de Ludwig van Beethoven.
Aquesta gran composició va ser estrenada a Viena ara fa 185 anys, concretament va ser el 7 de maig de 1824, sota la direcció del mateix Beethoven, que en aquella època ja estava completament sord. En acabar l’obra, el públic va esclatar en una gran ovació que naturalment el músic no va sentir. Beethoven es mantenia de cara als musics fins que la mezzo Caroline Unger el va convidar a girar-se per saludar els assistents. L’èxit va ser tan rotund que Beethoven va recollir fins a cinc tandes d’aplaudiments. La policia vienesa estava desconcertada ja que el protocol establia que el màxim permès eren tres tandes, un màxim reservat a la família real. Tot això s’explica en el programa de mà del concert de l’Auditori.
Tornant al concert de divendres, cal dir que l’OCB va estar magníficament dirigida pel mestre Eiji Oue amb la seva peculiar gesticulació, traient el màxim dels músics de l’orquestra. Pel que fa als solistes, Arantxa Armentia, Anna Tobella, Jeffrey Lloyd-Roberts i Gudjon Oskarsson van estar correctes en tot moment. El que si cal destacar i molt va ser l’extraordinària intervenció de l’Orfeó Català sota la direcció de Josep Vila. Magnífica la conjunció de veus de principi a fi, la qual cosa va permetre a l’Orfeó ser un dels gran triomfadors del vespre.
De la novena simfonia, poques coses a dir. Que és una de les obres clàssiques més conegudes, gracies al quart moviment, el coral, amb el famós Himne a l’Alegria de Friedrich von Schiller. Que el segon moviment és un dels fragments amb més força de Beethoven i que el tercer moviment és un dels adàgios més esplèndids que mai s’han escrit.
Al final de l’audició, el públic que omplia de gom a gom l’auditori, va premiar la interpretació amb una llarguíssima ovació de més de quinze minuts ininterromputs, que va obligar els cantants i el mestre Oue a saludar en diverses ocasions, en la darrera, per cert, Eiji Oue, amb la feina ja feta i molt ben feta, es va treure el frac i es va posar una samarreta del Barça. Una simpàtica picada d’ullet que demostra una vegada més la complicitat i la gratitud envers el seu públic.
aquí teniu la part coral del 4rt moviment, l'Himne a l'Alegria
El concert va començar amb l’audició de Danses d’Ibèria de Jesús Rodriguez Picó, una obra d’encàrrec per a celebrar el desè aniversari de l’Auditori. Cal dir que aquestes danses tenen molta força orquestral i gran varietat de matisos. Particularment, poques vegades una obra moderna m’ha agradat tant i val a dir que aquesta va ser l’opinió general, ja que l’autor va sortir a saludar enmig de llargs aplaudiments. Va ser el preludi que viuríem una nit extraordinària, musicalment parlant.
Després d’un petit descans, va començar la interpretació del plat fort del vespre, la simfonia número 9 en re menor de Ludwig van Beethoven.
Aquesta gran composició va ser estrenada a Viena ara fa 185 anys, concretament va ser el 7 de maig de 1824, sota la direcció del mateix Beethoven, que en aquella època ja estava completament sord. En acabar l’obra, el públic va esclatar en una gran ovació que naturalment el músic no va sentir. Beethoven es mantenia de cara als musics fins que la mezzo Caroline Unger el va convidar a girar-se per saludar els assistents. L’èxit va ser tan rotund que Beethoven va recollir fins a cinc tandes d’aplaudiments. La policia vienesa estava desconcertada ja que el protocol establia que el màxim permès eren tres tandes, un màxim reservat a la família real. Tot això s’explica en el programa de mà del concert de l’Auditori.
Tornant al concert de divendres, cal dir que l’OCB va estar magníficament dirigida pel mestre Eiji Oue amb la seva peculiar gesticulació, traient el màxim dels músics de l’orquestra. Pel que fa als solistes, Arantxa Armentia, Anna Tobella, Jeffrey Lloyd-Roberts i Gudjon Oskarsson van estar correctes en tot moment. El que si cal destacar i molt va ser l’extraordinària intervenció de l’Orfeó Català sota la direcció de Josep Vila. Magnífica la conjunció de veus de principi a fi, la qual cosa va permetre a l’Orfeó ser un dels gran triomfadors del vespre.De la novena simfonia, poques coses a dir. Que és una de les obres clàssiques més conegudes, gracies al quart moviment, el coral, amb el famós Himne a l’Alegria de Friedrich von Schiller. Que el segon moviment és un dels fragments amb més força de Beethoven i que el tercer moviment és un dels adàgios més esplèndids que mai s’han escrit.
Al final de l’audició, el públic que omplia de gom a gom l’auditori, va premiar la interpretació amb una llarguíssima ovació de més de quinze minuts ininterromputs, que va obligar els cantants i el mestre Oue a saludar en diverses ocasions, en la darrera, per cert, Eiji Oue, amb la feina ja feta i molt ben feta, es va treure el frac i es va posar una samarreta del Barça. Una simpàtica picada d’ullet que demostra una vegada més la complicitat i la gratitud envers el seu públic.
aquí teniu la part coral del 4rt moviment, l'Himne a l'Alegria
amb l Filarmònica de Berlin dirigida per Herbert von Karajan
Josep; Quina passada escoltar aquest magnífic concert amb aquestes meravelloses obres. I darrera fons l'Orfeó Català... per cert, he sentit a dir que aviat seràn professionals. Josepb.
ResponEliminaQuina meravella.
ResponEliminaSalut!!!!
Nois,ja veig que seguiu amb les bones aficions que teniu. No us en perdeu ni una (o gairebé).
ResponEliminaA reveure..
Josep
ResponEliminaRealment va ser un concert amb una interpretació magnífica, cosa que tampoc és tan habitual.
Olles,
Les simfonies de Beethoven per a mi son el "summum" de la música i per poc que puguem, sempre intentem ser-hi presents quan se n'interpreta alguna.
Maria,
Les aficions musicals segueixen i a l'alça. El problema és que no pots assistir a tot el que voldríes per una simple questió d'economia, per tant hem de mirar de triar el que és més factible.
Una abraçada a tothom
A mi m'encanta la novena simfonia! Quina sort sentir-la amb intèrprets tan bons!
ResponEliminaJo aquesta tarda també he anat a un concert de Música antiga (del s. XIV), on es cantaven obres profanes de Guillaume de Machaut. I el que més m'ha cridat l'atenció, a part de les veus de la soprano i del tenor, ha estat veure un clavicytherium, un instrument petit, de sobretaula,amb un so que recorda el del clavicèmbal.
I és que a Tiana celebràvem el Xè aniversari de Tiana Antica.
Ai amics, me n'alegro tant de que gaudíssiu d'una bona novena... està clar que la vostra orquestra és molt millor que la nostra i de l'Orfeó... el Pep Vila és un màgic.
ResponEliminaLa darrera "Novena", de Beethoven que vaig sentir en directe va ser interpretada per la mateixa orquestra i chor. El director era Salvador Mas, i us dic de debò que no vaig vibrar gens. Com celebro que amb l'Oué en gaudíssiu tant!
ResponEliminaMargarida,
ResponEliminaHe entrat a una pàgina d'informaió de Tiana Antica i he vist que hi havia una prpogramació força interessant, amb obres de Scappi, Mozart i Vivaldi entre d'altres. Avui en dia sortosament, és pot gaudir de bona música a molts llocs.
Chis,
No sé si l'OBC és més bona o no (ara no està precisament en un bon moment), el que si et puc dir és que vam gaudir-ne molt. M'imagino però que no tant com tu quan hi vas participar i a més vas conèixer al Joseph Calleja.
Enric,
A la interpretació de la novena que esmentes no hi vam assistir, el que si que puc dir és que tot i que l'OBC està tenint força crítiques (basicament per manca d'una plantilla estable i que tingui continuitat), el divendres va sonar de conya i l'Orfeó Català va excelir.
Una abraçada a tothom
i jo endolcit i feliç.
ResponEliminaMoltes gràcies
Gràcies pels vostres tasts musicals tan exquisids. Així, els que vivim a comarques, també gaudim del que veieu a Barcelona. Salutacions
ResponEliminaVaja concert més fantàstic... Com us cuideu!. Al menys els que no tenim la sort de poder-hi anar podem gaudir dels vostres tasts.
ResponEliminaptns.
Joaquim,
ResponEliminaI nosaltres contents d'haver compartit vetllada.
Francesc,
Evidentment l'OBC no és la Filarmònica de Berlin, però el divendres va sonar de conya!.
Anna
Durant l'any és difícil trobar ofertes musicals a segons on, però estic segur que cara a l'estiu, a Berga també teniu algun que altra concert o festival de música, oi?.
Una abraçada a tothom
Josep,
ResponEliminaEstic molt contenta de que la Glòria i tu hagiu fruït d'aquesta simfonia tan canònica. Fa anys que no me la poso ni la vaig a escoltar. L'Oda a la joia em desagrada a causa d'en Miguel Ríos...també algú em va esguerrar per sempre el "Caro nome". No t'ha passat mai amb res?
Una abraçada!
Glòria,
ResponEliminaPenso que el Miguel Rios va donar a conèixer l'oda l'alegria a molta gent que mai hauria escoltat o escoltarà Beethoven, i tot i que evidentment no m'agrada, ho oblido i penso que Betthoven sobreviurà, a Rios, Cobos i Trincas. Vull dir que m'agraden massa les simfonies de Beethoven, com perqué interpretacions poc "formals" m'impedeixin gaudir-ne. Lo del Caro nome, igual, tot i que aquest cas el considero delictiu.
M'encanta aquest comentari que has deixat perquè amb la Glòria n'hem parlat en moltes ocasions d'això.
Una abraçada
Primera part.
ResponEliminaAnoche me invitaron unos buenos amigos al concierto de la Novena de Beethoven en el Auditori de la Ciutat de Barcelona, bajo la dirección de Eiji Oue. Si hubiese sido una pieza poco conocida, uno podría haber tenido dudas sobre algún matiz o algún pasaje, pero “El Himno a la Alegría” que nos ha acompañado tanto, anoche no consiguió dárnosla.
Ya desde el principio, el Allegro ma non troppo no acababa de arrancar, y siguiendo el Ma non troppo de la indicación, la orquesta pareció no entrar en calor durante gran parte de la entrada. Y de Allegro, poco. “Démosle un momento”, pensamos varios, para arrimar un voto de confianza como si nos pusiéramos en que todos tenemos un mal día, disculpa transitoria que no debería permitírsele a una orquesta de este calibre, y menos, con una obra como ésta.
Todo el conjunto avanzaba vacilante. Beethoven -genio de esos claroscuros que pueden pasar de la tormenta más densa a un tintineo de cristal al acorde siguiente intercalando sus silencios breves y geniales- seguramente buscaría a alguien de su quinta para dirigir su Novena, y anoche seguro que no quedó contento. Bien es cierto que hay versiones célebres que nos han amputado la posibilidad de disfrutar de otras, como las series de von Karajan, aunque puestos a puristas muchos le señalen haber creado un estilo tan cantabile que del espíritu original quedaba un poco menos, debate que siempre polariza los gustos entre los arqueólogos y los restauradores de la música. Unos, quieren la música tal y como era, aunque suene áspera; los otros, necesitan un placer para los sentidos aunque la transforme en un medio más fácil de incorporar aun a precio de quitar parte del espíritu primario de la obra. Los más queremos el reflejo de un trabajo completo, y simplemente música, nada más.
Segona part
ResponEliminaPasa a veces que, con todo el respeto ante el esfuerzo de los músicos, una nube se cierne si sentimos que una orquesta sinfónica se escorza hacia la sonoridad de una banda de policía. Con toda su solidez y sus buenas individualidades, la Orquesta remó como pudo y su consistencia se hacía evidente especialmente en los solos, porque en esas interpretaciones de la OBC aflora sin ambages que nadie puede enseñarles a los músicos a ejecutar sus partituras porque la llevan dentro. Pero el problema estaba en el conjunto, y no es tarea de los músicos conseguir el empaste. Increíblemente, había una enorme confusión de planos, y los cuerpos melódicos (violines) apenas se distinguían de los fondos que se les venían encima hasta apartarlos. El timbal estuvo a borde de sonar a tambor. Una misma orquesta suena de una manera u otra según se lleve el timón. Las entradas a solo tenían el mérito de los músicos, pero eran pequeñas victorias de bolsillo en una guerra que se anunciaba perdida. Hasta que la entrada de los vientos en el Adagio y en el Presto-Allegro estuvieron… ¡ay!, casi al punto de calar la afinación.
Si una orquesta supone una deriva, instintivamente miramos al Director tratando de buscar explicaciones. Gestualmente, su presencia era al menos, confusa, con gestos que a uno mismo, si fuese parte de la orquesta, se le harían difícilmente comprensibles.
El Orfeó sonó como siempre, potente y confiable, y era imposible que hicieran mal su parte. Los cuatro solistas fueron correctos, si bien la soprano y la mezzo llevaron sus partituras en una tensión por momentos poco amable. Es tarea del director calibrar también esa convivencia.
Al final, como en una mise-en-scène de mitin, con gestos calculados y ampulosos, el Sr. Oue fue indicándole al público los distintos sectores del conjunto, a lo cual el respetable respondió aplaudiendo fiel y con buena voluntad, pero parecía más un barrer bajo la alfombra del Director que un intercambio de emociones y de agradecimientos.
Hasta que finalmente, un gesto suyo nos hizo pensar en que no se retiraba del proscenio sin sospechas, porque arrancó un último aplauso vistiéndose con una camiseta del Barça y girando en molinete una bufanda de tifoso. No es que un intelectual de la música no pueda disfrutar del fútbol. Lo que no tiene que hacer es darnos a pensar que dirige mejor los aplausos que su propia orquesta.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaClaudi,
ResponEliminaEn primer lloc, no sé a quina de les quatre audicions de la novena de Beethoven vas assistir. M'imagino que no devía ser la de divendres, perquè aquell dia el resultat va ser boníssim.
Per tant lamento que no hagis tingut sort i el concert al qual vas anar no tingués res a veure amb el que vaig assistir jo.
Pel que fa a l'OBC, ja sabem que no és la Filarmònica de Berlin, però divendres va sonar molt millor del que venia fent-ho darrerament. Va ser flor d'un dia?, no ho sé pas, però que va sonar i molt bé sí que ho sé, i no sóc jo sol qui ho pensa, vaig parlar amb força gent (i alguns de molt exigents) i la impressió general va ser la mateixa. Quinze minuts llargs d'aplaudiments, al final dels quals hi havia encara més de la meitat de l'aforament de l'auditori aplaudint dampeus, també ho confirmen.
Pel que fa a l'Eiji Oue, alguns pensen que potser s'excedeix gesticulant, d'altres en valoren el seu treball tenint en compte tots els "elements" contra els quals ha hagut de lluitar. Ja veig que tu no n'ets un fan.
No sé, en tot cas està clar que, tot i agrair la teva visió del concert, en absolut coincideix amb la meva, i no ens posarem d'acord, d'entrada perquè devem estar parlant de dos audicions diferents.
Però també perquè si et bellugues una mica per la xarxa veuràs algun altre bloc amb força comentaris favorables sobre aquest concert.