dijous, 4 de juny de 2009

LA CONNEXIÓ HAMPSON-RAMEY


En alguna ocasió ja he explicat que una de les coses que més m’agrada fer és entrar en una botiga i començar a remenar discos o llibres.

En aquest cas parlo de discos, i la botiga, Discos Castelló del carrer Tallers de Barcelona (quant de mal fa aquesta crisi). No fa gaire hi vaig passar i com no tenia pressa hi vaig entrar i ... a remenar discos s’ha dit!

No cercava res d’especial, només mirava a veure si trobava alguna cosa que m’agradés, que estigués d’oferta ... I Déu n’hi do del que vaig trobar, me’n vaig endur 7 o 8 discos, però cap em va costar més de 7 o 8 euros. Entre d’altres Il turco in Italia (Callas, Gedda, Rossi-Lemeni), La Cenerentola (Larmore, Gimenez, Quilico), I puritani (Callas, Di Stefano, Panerai, Rossi-Lemani), Nabucco (Callas, Bechi, Neroni), Orfeo ed Euridice (Baker, Speiser, Gale) i aquesta meravella de la que vull parlar.

Es tracta d’un disc de duets per a baríton i baix amb el Thomas Hampson (Elkhart, Indiana, 1955) i el Samuel Ramey (Colby, Kansas, 1942), dos cantants que sempre m’han agradat molt.

El disc va ser gravat l’any 1997 amb la Münchner Rundfunkorchester dirigida per Miguel Gómez-Martinez. Els dos cantants nord-americans estaven en la seva plenitud vocal i ho demostren en tots i cadascun dels fragments que interpreten. Des d’un meravellós “Se fiato in corpo avete” de Il Matrimonio Segreto de Cimarosa fins a fragments “verdians” d’Otello, Don Carlos, Simon Boccanegra o Un giorno di regno, passant per I Puritani de Bellini o Don Pasquale, o Marino Faliero de Donizetti.

La perfecta conjunció i la complicitat de les veus fan que totes les interpretacions siguin un autèntic plaer per a l’oïda. Jo personalment em decanto, com no podria ser d’una altra manera, per les àries belcantistes, on demostren una qualitat i un domini absoluts de la situació acompanyats per l’agilitat vocal que és exigible en aquest tipus d’òpera.

Tot seguit us deixo una petita mostra amb el fragment esmentat de Il Matrimonio Segreto de Domenico Cimarosa.
.

18 comentaris:

  1. Quines veuarres (m'encanten les veus greus, tant en pop com en lírica, Leonard Cohen i òpera rusa, vaja)! Un altre disc que hauré de buscar...

    Per cert, dues cosetes: Una, si llegiu en anglès, no us perdeu l'article del New Yorker sobre els inicis de l'òpera a Venècia: http://is.gd/Oosj

    L'altra, que ja tinc el nou disc del Kaufmann (edició de luxe amb DVD, ehem, concessió a la fan adol·lescent que porto dins) i m'encanta... Germanòfila que sóc, bé que canta, portada basada en C. David Friedrich, tot... genial. Se sap si pensa venir mai per aquí?

    ResponElimina
  2. Mar,
    Celebro que t'agradin aquestes veus. A mi aquests dos m'encanten. Ja tinc preparades més coses sobre altres barítons. Per cert, el disc del Kaufmann ja ha sortit?, jo sabia que havia sortit a Alemanya però no tenia noticies que aquí ja fos a la venda, serà questió de cercar-lo.

    ResponElimina
  3. Josep, es pot comprar per Internet.
    Fins el mes de setembre no surt per a tot Europa. La primícia l'ha tingut Alemanya, és clar.
    És un disc magnífic i ja en vaig fer ressenya a In Fernem Land.

    ResponElimina
  4. Josep,
    M'ha agradat molt aquest duo de Cimarrosa que podria ser de Mozart o de Rossini, sí, sí, sí, sí!
    Gràcies cafeter nocturn.

    ResponElimina
  5. Joaquim,
    Precisament perquè vaig llegir la teva resenya, m'estranyava que ja hagués sortit a la venda aquí. Tinc moltes ganes de tenir-lo tant pel que tu vas explicar com pel Kaufmann, que és una autèntica delicia escoltar-lo. Per cert, tens alguna noticia de si el veure'm per aquí?

    Glòria,
    Diga'm ignorant, però jo no havia escoltat practicament res de Cimarosa, i després de sentir aquesta parella cantant, m'han entrat ganes de més i més Cimarosa.

    Una abraçada a tots dos

    ResponElimina
  6. Si ve, ho farà en un concert de lied. No te res previst en òpera.
    canta a molts pocs teatres aquest xicot.
    Potser fa bé, però si el volem veure dalt d'un escenari, haurem de viatjar.
    Zuric és el epicentre de la seva activitat, però Londres, Munic, Paris i el MET, són altres teatres afortunats.

    ResponElimina
  7. Joaquim,
    Gràcies per la informació. Serà questió d'estar "al loro" i veure quan hi ha una òpera interpretada pel gran Jonas a Zuric, Londres o Paris. El MET ens queda més lluny i això d'agafar avions, a mi no m'agrada i a la Glòria encara menys, tot i que si el viatge és relativament curtet ....

    ResponElimina
  8. El disc me'l vaig comprar a Amazon.de, perquè pensava que aquí sortiria aviat, però fins al setembre sembla que no estarà disponible fora d'Alemània.

    ResponElimina
  9. Josep,
    Mai no et diria ignorant. No hi ha ningú que ho sàpiga tot i un dels alicients que té la vida és anar descobrint avui un Cimarrosa i demà chi lo sa?
    La primera vegada que vaig escoltar Händel, jove i inquieta, no sabia que seria un dels músics de la meva vida i durant anys havia deixat al gran Rossini com l'autor d'Il Barbiere fins que l'Enric em va fer descobrir al gran compositor de Pesaro...no fa gaires anys d'això.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. Estimada Glòria,
    El "diga'm ignorant..." és una frase feta, sé sobradament que tu no me la diries mai. De Cimarosa apenes havia escoltat res i d'opera barroca, n'havia escoltat molt poquetes coses, però darrerament m'està agradant cada vegada més, i el millor de tot és anar descobrint cada dia una cosa nova que, tot i ser-hi, era desconeguda per a mi.
    Ua abraçada

    ResponElimina
  11. Buscaré aquest disc Hampson-Ramey, sembla que pot estar molt bé.
    Gràcies,

    ResponElimina
  12. Josep
    A mi és un disc que m'agrada molt, tant per les veus dels cantants com pels fragments que conté.

    ResponElimina
  13. Aquest disc, quan va sortir al mercat, duia per títol “No tenors allowed” (“Prohibit a tenors”), i va ser com una mena de reivindicació de les veus greus enfront la força mediàtica que van tenir el “Tres tenors”.

    És, pel meu gust, un treball MAGNÍFIC, d’una gran alçada, i no m’estranya, Josep, que no puguis deixar d’escoltar-lo.

    A mi, particularment, m’agrada molt el duet de “Don Pasquale”, especialment el final quan amb una rapidesa de cant que sembla impossible que es pugui aconseguir, demostren, tant Hampson com Ramey, que superen amb escreix la terrible dificultat que en moltes òperes belcantistes posaven els compositors a les veus greus i, com ja saps, per veus greus, on hi hagi la d'en Ramey... :))

    Una gran adquisició, sens dubte.

    ResponElimina
  14. Enric,
    Et dono la raó, aquest disc m'encanta i em té molt enganxat, mira que fa dies que el vaig comprar i encara és dels que més sona a casa... i al mp3.
    El duet de Don Pasqule és genial com el de Marino Faliero, com el de ..... és que ho són tots!!
    Una abraçada i fins aviat

    ResponElimina
  15. Em permeteu que sigui una mica torreco**ons?
    És que qualificar de veu greu a Thomas Hampson em sembla una mica ofensiu per a tots aquells que tenen, si més no, veu de baríton.

    Thomas Hampson és un cantant excel•lent, però baríton?.

    En un disc de la EMI, que m’agrada molt, dirigit per Fabio Luisi i que us recomano, canta àries romàntiques alemanyes, entre altres perles, veritables meravelles, començant per la cançó del Pierrot de Die Tote Schtadt de Korngold i acabant amb el Wintersturme del Siegmund de Die Walküre del estimat Wagner. Doncs bé, com sabreu aquesta darrera és per tenor, i el Hampson està magnífic. Si hagués tingut una miqueta més d’agut, no tingueu cap dubte que mai hagués fet carrera de baríton, doncs no ho és. Per tal de semblar-ho, emmascara la veu i a les hores li surten unes tonalitats nasals bastant discutibles.
    En aquest disc de duos amb un fantàstic Samuel Ramey, se li veu el llautó, quan comença a cantar coses més dramàtiques de Donizetti i sobretot Verdi, doncs d’allà on no ni ha, no en pot rajar.
    Tot i així, jo també l’he escoltat moltes vegades i no és gens habitual tenir un disc així, a preu de ganga.

    ResponElimina
  16. Joaquim,
    Abans de contestar-te he volgut escoltar un cop més el disc. Estic segur que tens raó, ja que en saps i has escoltat moltíssima més òpera que jo. Ara bé, a mi la veu del Hampson sempre m'ha agradat i en aquest disc, amb la companyia del Ramey, encara més. Ep! i no és pel preu, encara que el disc hagués costat el doble, l'hauria comprat igualment ja que penso que està molt bé.
    Una abraçada

    ResponElimina
  17. Apa, nen! (És a tu a qui t’ho dic, Joaquim): Qualificar, ni que sigui una mica, d’ofensiu envers els barítons el que s’ha dit aquí d’en Hampson fins al punt de fer-te dir: “Thomas Hampson és un cantant excel·lent, però baríton?”, em sembla (tu mateix t’ho has dit, eh?), una mica de “torradallonses” :))

    Prenc nota d’aquest disc que dius.

    ResponElimina
  18. Enric, lo del disc no cal que prenguis nota, ja he passat l'encarrec al magatzem i si, malgrat tot el que em puguis dir, en Hampson és un excel·lent cantant i un baríton dubtós i si canta Verdi, fa riure (Germont inclós, tot i que aquest, és un dels narítons més lírics del repertori verdià).

    ResponElimina