EL LICEU ALÇA EL TELÓ

La temporada 2009-2010 ha començat al Gran Teatre del Liceu amb l’arbore di Diana, òpera que va composar l’immerescudament poc conegut autor valencià Vicent Martin i Soler.

Martin i Soler va néixer a València l’any 1754. Al llarg de la seva vida va estrenar més d’una trentena d’òperes i una vintena de ballets, en alguns dels teatres més importants de l’època, com els de Nàpols, Viena, Londres o Sant Petersburg. Va començar la seva carrera musical cantant al cor de la catedral de València. Més tard es traslladà a Madrid i posteriorment a Nàpols on va consolidar la seva formació i començà a ser reconegut i famós com a compositor. L’any 1785 es traslladà a Viena, es converteix en l’autor favorit de l’emperador Josep II i entra en contacte amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte, autor d’alguns dels llibrets més famosos de Mozart. A Viena va estrenar entre d’altres l’Arbore di Diana, amb un èxit espectacular, ja que en aquell temps era un dels músics preferits pel públic vienès, juntament amb Mozart i Salieri. El 1788 va marxar cap a Sant Petersburg on va ser nomenat compositor de la cort de Caterina II. Exceptuant una estada de tres anys a Londres, la resta de la seva vida la va passar a la capital russa, on va morir l’any 1806.

Aquest arbore di Diana que ha encetat la temporada liceista, ha estat interpretat per:

Laura Aikin (Diana)
Michael Maniaci (Amor)
Ainhoa Garmendia (Britomarte/nimfa 1)
Marisa Martins (Clizia/nimfa 2)
Jossie Pérez (Cloe/nimfa 3)
Charles Workman (Silvio)
Steve Davislim (Endimió)
Marco Vinco (Doristo)
Direcció de Harry Bicket.

M’han agradat especialment les tres nimfes, Ainhoa Gramendia, Marisa Martins i Jossie Perez, excepcionals en tot moment. També ha tingut grans moments la Diana de Laura Aikin. La resta del repartiment han estat molt correctes i especialment divertida la composició del Doristo de Marco Vinco.
El muntatge escènic de Francisco Negrin, colorista, divertit i futurista, de fet, jo esperava veure aparèixer d’un moment a l’altre el Capità Kirk i el Sr. Spock per alguna de les diverses comportes que s’obrien i es tancaven.

L’arbore di Diana és una òpera en dos actes amb llibret de Lorenzo da Ponte, estrenada a Viena l’1 d’octubre de 1787, (ahir va fer 222 anys). Amb un argument simple, en realitat era un atac polític contra la severitat religiosa de l’època, i de suport a l’Emperador que volia abolir certs privilegis del clero. La història representa un jardí on Diana té un pomer que produeix grans pomes, brillants i amb dolces melodies si les nimfes que hi passen per sota son castes, o negres si no ho són. Amor es revela contra les lleis d’aquest jardí i ensenya al jardiner Silvio a enamorar les nimfes, i a més introdueix el pastor Edimió del qual s’enamora la mateixa Diana. Aquesta cau finalment en les temptacions terrenals i per amor, acabarà fent tallar l’arbre i convertir el jardí en un palau de l’amor. La música d’aquesta òpera és una clara prova de l’energia i la creativitat de Martin i Soler i la seva facilitat per connectar amb el públic vienès. Els personatges, a més, tenen grans similituds amb alguns de mozartians, no oblidem que l’autor del llibret era Da Ponte que també va col•laborar estretament amb el geni de Salzburg.

En resum, un bon començament de temporada, que esperem que ens porti grans moments, al menys per la programació que hi ha, així ho esperem.

Aquí teniu un fragment de l’arbore di Diana, “Si dice qua e là” amb la Maria Bayo
(Concert Martin i Soler-Liceu 2003-2004)

.