dimecres, 20 de gener de 2010

SENTIT I SENSIBILITAT

Amb aquest titular tan “Austenià” definiria l'actuació que el jove (només té 27 anys) pianista xinès Lang Lang va oferir ahir al Palau de la Música Catalana.

El màrketing l’ha convertit en una autèntica estrella mediàtica, la qual cosa no desmereix gens ni mica la seva indiscutible qualitat musical. La seva manera d’acariciar el piano, aconseguint treure de les tecles sons que emocionen o que et fan vibrar és a l’abast de molt pocs. Tampoc ens tornarem bojos afirmant que és el millor pianista del món, com publiciten interessadament alguns mitjans. Però lamentablement vivim en un món en què tothom i tot ha de ser etiquetat i col•locat en una llista de l’1 al 10 (o més).

En una roda de premsa de fa pocs dies va explicar que els seus pares l’hi havien transmès l’afició a la música. Ells eren músics però van haver de deixar la seva professió obligats per la “Revolució Cultural” que va promulgar Mao en els anys seixanta contra polítics i intel•lectuals acusats de trair els ideals revolucionaris de la república xinesa. Ell, amb els anys, va agafar el relleu familiar i actualment s’ha convertit en un autèntic ídol de masses que ven milions de discos i que actua en grans escenaris i en programes televisius de màxima audiència.

El concert d’ahir al Palau estava composat d’una primera part dedicada a Beethoven amb dues de les sonates per a piano més complicades del gran músic alemany. La sonata número 3 en Do major i la sonata número 23 en Fa menor, coneguda com “Appassionata”. La segona part, el concert va fer un gir total amb el Quadern 1 d’Ibèria d’Albéniz i la sonata número 7 en Si bemoll major de Prokófiev.

A mi particularment em va encantar i emocionar la interpretació de les sonates de Beethoven. Tot i que confesso que no puc ser imparcial davant les composicions del músic alemany, també dic que, per aquest mateix motiu, valoro molt més una interpretació tan extraordinària com la que va fer Lang.

La segona part va iniciar-se una mica més fluixa. Albéniz no és el millor que pot oferir el pianista xinès, tot i que es va esforçar per oferir la millor versió del músic de Camprodon. En canvi, amb Prokófiev, va tornar a lluir el millor Lang, el que fa parlar l'instrument i sap transmetre el que fa als que l’escolten, el que entusiasma i fa aixecar el públic del seient.

Finalment com a propina un “estudi” de Chopin amb una interpretació plena de sentiment i sensibilitat que ens va deixar amb un sabor de boca immillorable i amb ganes de tornar a gaudir aviat de la manera d'interpretar d’aquest jove però gran músic xinès.


11 comentaris:

  1. Josep! Ahir quan vaig llegir que actuava al Palau vaig pensar... ai qui hi pogués anar-hi! I vosaltres ho vau fer! Quina enveja! ;)
    Petons!

    ResponElimina
  2. josep, com díu la mercé, QUINA ENVEJA tinc, peró nó iá oportunitat al méu arreú per poder ascoltar cap conçart de piano, bó si fora sols piano.......abraçades paco

    ResponElimina
  3. Benvolgut Josep, has fet un post ben interessant. No coneixia aquest jove pianista. És ben trist que moltes vegades les ideologies trenquen els desitjos individuals d'artistes que poden oferir-nos la seua creativitat. Encara com van poder educar el seu fill en l'art de la música! Salutacions

    ResponElimina
  4. De ben segur que n'hi ha molts, i millor, de grans pianistes pero Lang Lang a qui no vaig anar a veure em sembla excepcional. La crònica que fas reflecteix quant colpit et va deixar el jove talent xinès.
    Jo, de vegades, em poso al "youtube" i demano l'Estudi núm. 3 de Chopin, la "Tristesse d'amour". Quan el toca fa totes les ganyotes d'aques món però està excels. Per si pot interessar, al "youtube" apareix també amb el seu pare que toca un instrument d'una sola coda mentre el seu fill tecleja. Són un cançons xineses, aparentment senzilles, però precioses.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Mercè,
    No l'havíem vist actuar mai en directe, però teníem les entrades des de que es van posar a la venda el passat juliol i la veritat és que el concert va ser excepcional.

    Paco,
    Viure en una gran ciutat té molts inconvenients respecte a viure en un poble o una ciutat petita, però també té algun avantatge com és poder anar a concerts o exposicions que no és fan en altres llocs.

    Francesc,
    L'anomenada "Revolució Cultural" sembla ser que va ser prou dura. Jo recordo haver-ne sentit parlar tot i que era petit. Sort que almenys no se'ls van "carregar" físicament, perquè les dictadures tenen aquestes "maníes" i utilitzen allò tan tronat de "la finalitat justifica els mitjans".

    Glòria,
    Totalment d'acord, hi ha molts bon pianistes i establir rànquings ho trobo estúpid. El que si poden dir es que gràcies al màrqueting, sigui segurament el pianista que mes discs ven ara.
    Vaig al YouTube a veure aquests videos que recomanes.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  6. Eso de las etiquetas y los rankings me molesta muchísimo! La mejor voz, el mejor pianista, la mejor película…. , como si eso fuera posible en el arte!

    Lo importante es que disfrutasteis mucho del concierto y me alegro!

    A ver si lo repetimos el domingo con la Di Donato!

    ResponElimina
  7. Tosca,
    Totalment d'acord pel que fa a les etiquetes i rànquings. Vam gaudir i molt i esperem tornar-ho a fer el diumenge. Ens veiem al descans al bar del 4rt com sempre? . Una abraçada

    ResponElimina
  8. Glòria i Josep:
    Gràcies per acompanyar-me a conèixer aquest magnífic pianista. Quina delícia! Fantàstic per tancar el meu divendres ;)

    Bon cap de setmana, bonics :)
    Petonets,
    Marina

    ResponElimina
  9. Marina,
    Celebro que t'hagi agradat el video que hem posat.
    El concert núm.1 de Tchaikovski m'encanta, és un dels primers discs que vaig comprar fa molts anys amb els primers calerons que vaig guanyar quan vaig començar a treballar i aquesta música sempre m'acompanya perquè és grandiosa i intimista alhora.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. l'he vist en un informatiu de la tele.. no el coneixia però m'ha semblat que te un gran estil ... molt particular.. escoltaré l'estudi nº3 de Chopin...

    ResponElimina
  11. Alfons,
    Efectivament el seu estil es molt particular, però si el resultat és bo, no importa massa. Escoltar Chopin sempre es extraordinari i més enguany que és celebra el 200è aniversari del seu neixament.
    Una abraçada

    ResponElimina