dimecres, 28 d’abril de 2010

"IL BARBIERE" en DVD


L’any passat vam tenir la sort de poder presenciar en directe la representació d’Il Barbiere di Siviglia de Gioacchino Rossini al Covent Garden de Londres.

Va ser una posada en escena boníssima en tots el aspectes i a més, històrica. Per què?, doncs per la senzilla raó que el dia de l’estrena, la Joyce DiDonato va caure, es va fracturar una cama i va acabar la representació amb l’ajut d’unes crosses. Tothom creia que hauria de ser substituïda per a les següents funcions, però la mezzo-soprano nordamericana es va comprometre a cantar totes les representacions que quedaven en cadira de rodes. Una demostració de professionalitat difícil de trobar en aquest món.

D’aquestes tandes de l’òpera de Rossini se n’havia de fer un DVD, que va quedar anul•lat arran de les anomalies explicades. Molta gent es va queixar i no sé si ha estat aquest el motiu pel qual la Royal Opera House s’ha decidit finalment a treure la gravació sota el segell de Virgin Classics.


Per fi podem reviure aquella nit inoblidable amb la interpretació d’un Juan Diego Flórez sensacional com sempre, amb una veu i una forma de cantar increïbles, i molt especialment en un “Cessa di più ressistere” antològic. La Joyce DiDonato va estar extraordinària no tan sols per la forma d’interpretar, tendra i divertida segons el moment, sinó que a més, per fer-ho en cadira de rodes (gairebé semblava que el paper fos escrit per a ser interpretat així). Cal ressaltar la molt bona versió que va fer de “Una voce poco fa” que el públic va premiar amb un colossal aplaudiment reconeixent-li l’esforç extra, mentre ella ho agraïa amb la mirada emocionada. Els van acompanyar en el repartiment Pietro Spagnoli (Figaro), Ferruccio Furlanetto (Don Basilio) i Alessandro Corbelli (Doctor Bartolo), senzillament perfectes.

L’orquestra sota la direcció del gran Antonio Pappano va sonar compacta, potent i amb la força necessària que requereix la partitura rossiniana, i en tot moment va estar al servei de les veus.

Per gentilesa de Coloraturafan i Kinnusk respectivament, aquí teniu en primer lloc “Una voce poco fa” amb la Joyce DiDonato i tot seguit “Cessa di più resistere” amb el Juan Diego Flórez



12 comentaris:

  1. Caram, el segón vídeo és espectacular.

    I fer una òpera en cadira de rodes...impressionant.

    ResponElimina
  2. professional de cap a peus... amb escaiola inclosa!!

    ResponElimina
  3. Una mostra més de la professionalitat de la Joyce Didonato. Gran veu la de Juan Diego Flórez i quina sort la vostra poder-ho veure en directe i al Covent Garden! Gràcies per la música! Per començar bé el dia després d'una nit com la d'ahir...almenys a casa meva!

    ResponElimina
  4. Ostres família, aquestes coses fan afició! Exel.lent i més que professional! Bravo per la Joyce!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Òscar,

    El que tu dius, fer una òpera en cadira de rodes és impressionant i més amb la naturalitat amb que ho va fer. El segon vídeo és espectacular, aquest paio fa que semblin senzilles, coses complicadíssimes.

    Alfons,

    Totalment d'acord "professional de cap a peus". Es molt difícil trobar en el món de l'òpera algú que hagi fet quelcom semblant. I fora d'aquest món també costaria de trobar, no?

    Mariàngels,

    Va ser una passad poder-ho veure en directe, i t'asseguro que les entrades del Covent Garden són força més assequibles de preu que les de qualsevol teatre de l'estat espanyol (i el Liceu no és dels cars precisament). Pewr tan va ser una excusa perfecte per fer uns dies de vacances a Londres i al mateix temps poder anar a l'òpera.

    Gemma,

    Tens raó, aquestes coses fan afició. I ella tot i anar amb cadira de rodes, va estar amabilíssima quan la vam anar a saludar després de la funció. O sigui que, professional fins i tot fora d'escena.

    Una abraçada a tots.

    ResponElimina
  6. Recordava que havíeu explicat això de la caiguda i la cadira de rodes. Impressionant!!!

    ResponElimina
  7. ché josep, el barbieri, Rossini y el Florez, cuadratura perfecta del belcantismo puro, recuerdo haber leido una frase de rossini que , en su época italia abolió la norma en la cual se permitia castrar a los jóvenes que despuntaban como futuros cantantes, dijo algo asi cómo que a partir de entonces se habia terminado el bel canto, Rossini habia compuesto muchas hobras para los castratis.........josep otra cosa, en mi blog te he escrito un "testamento".....molt grat per tot josep...........abraçades paco

    ResponElimina
  8. Francesc,

    Si, l'estiu passat ho vam explicar, però ara per fi podem veure les imatges, i realment és una passada!.

    Paco,

    Jo crec que ja ho he dit en alguna ocasió, però penso que a Rossini li agradaria molt escoltar com canta el Juan Diego Flórez les seves òperes.

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  9. Caram gràcies per aquests dos fragments d'un Barbiere que podem dir que fará Història.La producció está farcida de detalls preciosos.La Joyce i Juan Diego per "guardar" a la vitrina...

    ResponElimina
  10. Dandini,
    Es una meravella poder reviure aquella nit excepcional al ROH.
    Una abraçada

    ResponElimina
  11. A part del perquè tu ja saps que t'envejo i no pas, com s'acostuma a dir, d'una manera sana (l'enveja no és mai sana diguin el que diguin), veient aquests fragments del "Barbiere" que has penjat, encara és més insana l'enveja que sento per haver pogut gaudir-lo "in situ".

    De tota manera, però, també et dic que més m'estimo que l'haguéssiu pògut gaudir vosaltres que, posem per cas..., no ´se qui dir, però és igual: millor vosaltres que qualsevol altres que no conec.

    P.S. Tinc ganes de veure quin Don Bartolo va fer en Corbelli.

    ResponElimina
  12. Enric,

    Va ser una nit magnífica. A veure quin dia quedem i veiem plegats el DVD per gaudir-lo en bona companyia.

    Una abraçada

    ResponElimina