dissabte, 17 d’abril de 2010

UN GRAN MOZART

Abans d’ahir vam assistir a la representació d’El rapte en el serrall de Wolfgang Amadeus Mozart. Aquesta òpera fou estrenada l’any 1782 a Viena per encàrrec de l’emperador Josep II que volia dignificar el singspiel. Aquest gènere és un tipus d’òpera popular amb unes estructures més senzilles, àries més simples i molts passatges parlats. És típicament alemany i semblant a la opéra-comique francesa o a la sarsuela espanyola. Mozart va compondre importants singspiel, el més famós sens dubte, La flauta màgica (1791), la darrera gran obra de Mozart.

Aquesta representació que aquests dies es pot veure al Liceu, és una co-producció del Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel•les i de l’Oper Frankfurt.

Sense cap mena de dubte, el principal atractiu era la intervenció de la gran soprano alemanya Diana Damrau i haig de dir que no va decebre ningú. La seva veu sona bella, potent i amb una excepcional agilitat per afrontar aquest tipus de rols, tot i que molt probablement sigui de les darreres ocasions que hem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en el paper de Konstanze ja que els plans de futur la portaran a enfrontar-se amb altres tipus de papers. El públic es va entregar des del primer moment i va valorar amb llarguíssims aplaudiments el seu treball.

Una molt grata sorpresa va ser el debut liceístic de la soprano russa Olga Peretyatko, esplèndida i solvent en tot moment en el paper de Blonde. En la resta del repartiment, hi va haver de tot. Entre les coses positives cal destacar el baix Franz-Josef Selig amb unes molt bones prestacions vocals, però molt poc reeixit en l’aspecte teatral i sense la bis còmica que requereix el personatge d’Osmin. Tot i tenir una actuació molt correcta, a mi particularment no em van agradar massa ni el Belmonte de Christoph Strehl, ni el Pedrillo de Norbert Ernst, ni el Selim (paper no cantat) de Christof Quest.

L’orquestra dirigida per Ivor Bolton no em va agradar gens, la vaig trobar mancada de la força necessària per transmetre la partitura mozartiana i molt especialment en l’obertura, que em va semblar pobríssima de so.

Pel que fa a la direcció d’escena de Christof Loy, em va deixar bastant indiferent. No em va semblar cap cosa de l’altra món i la vaig trobar pobre i amb poca imaginació.

Globalment però, em va semblar una bona producció, tot i que no sé si diria el mateix si s’hagués fet sense les veus de la Diana Damrau i l’Olga Peretyatko que li van donar el toc de classe que precisa la gran música de Mozart.


9 comentaris:

  1. estimat josep, cada acorde musical de Mozart es único e irrepetible, penetrar en su música es algo mágico, y la interpretación de Diana Damrau en éste video es magnifica, en alguno de sus pasajes vocales me recordaba la majestuosa REINA DE LA NOCHE, cuánta belleza hay en la música de Mozart.......y tu relato cómo siempre impecable.....abraçades paco

    ResponElimina
  2. Ante todo muchas gracias por su comentario y sus interesantes aportes. Yo he podido asistir a la sesión del viernes 16 interpretada por el segundo elenco y estaba interesada en contrastar opiniones. Buscando críticas de estos últimos días he llegado su blog.

    Coincido en todos los aspectos críticos que usted ha comentado. Además de encontrar en la orquesta una carencia expresiva evidente fueron muy perceptibles los desajustes técnicos e impresiciones que, sumadas a las de los cantantes, hicieron un todo anémico y despeinado.

    Lamentablemente no pudimos disfrutar al máximo la fantastica voz de la soprano sueca Agneta Eichenholz quien manifestó evidentes problemas vocales al quebrársele la voz en su primer aria y verse obligada a emititr unos agudos nasales y apretados que no son propios de su técnica. Supongo que entre las obligaciones de los cantantes del segundo elenco es estar siempre en buenas condiciones vocales y todos sabemos que esto es imposible. A esto se le sumó una actitud muy dura del público que lejos de ser comprensivo con el padecimiento de la cantante, irrumpió con una exclamación sonora que hubiera desconcertado a cualquier intérprete con cierta grafilidad emocional. Lo cierto es que, apesar de todas estas dificultades Agneta Eichenholz logró afrontar su papel dignamente sin demostrar un ápice de debilidad.

    El papel de Blonde lo realizó Hendrickje van Kerckhove, una soprano que demostró buenas aptitudes escénicas pero con algunas deficiencias de afinación y proyección vocal. Es posible que su técnica vocal no se adecúe lo suficiente al repertorio mozartiano que habitualmente demanda recorridos desde el registro extremo agudo hacia el grave, prácticamente inexistente en el caso de esta Blonde.

    Los personajes masculinos dejaron bastante que desear sobre todo en su actuación, fría y dura, como si se tratara de una actuación de escolares. Esta deficiencia posiblemente se debiera, como usted dice, a una dirección excénica no del todo edecuada.

    En sí la obra mozartiana no tiene un argumento sobre el cual sea fácil elaborar un planteamiento escénico que colabore en reforzar el contenido emocional. No destaca por la elboración de su argumento dado que era usual que en este tipo de composiciones y dentro de esta época no se buscara un final espectacular sino una excusa para demostrar el virtuosismo de los cantantes. El público actual aún está acostumbrado a percibir el clímax artístico hacia el final, cosa que no sucede en "El rapto en el serral" en donde todo parece solucionarse de un momento a otro justo en el momento en que la obra a llegado a la extensión que debía tener.
    Me pareció interesante poder aportar un punto de vista sobre las otras sesiones de esta misma puesta. Gracias por su sitio.

    ResponElimina
  3. molt d'acord amb tú, Josep. El dia de l'estrena encara fou més llarg i pesat per culpa d'uns dramàtics silencis. Per la Damrau anàrem, és de les millors i no me la volia perdre. En canvi sí que em va agradar molt en Selig; té uns greus extraordinaris i no va actuar malament.Pensa que Loy no li deixa ser graciós!

    ResponElimina
  4. Paco,
    Tu ho has dit: Mozart és únic i irrepetible. Era un autèntic geni que segons expliquen, ho tenia tot dins del cap i era capaç d'estar treballant alhora en una simfonia, una òpera i un concert. Pel fet de saber-ho apreciar i gaudir-ne, ens converteix en uns afortunats.

    Soledad,
    En primer lugar gràcias por tu visita y tus comentarios. Estoy totalmente de acuerdo en lo que apuntas sobre la soprano sueca Agneta Eichenholz y la poca delicadeza del público. Porqué una cosa és que el cantante no de una a derechas y otra que tenga un problema puntual. También estoy de acuerdo en que mucha gente no sabe apreciar el esfuerzo que representa interpretar Mozart. Parece ser que si no hay un agudo estratosférico al final, ya no es bueno lo que suena. Esto durante muchos años hizo que Mozart fuera un compositor muy poco representado en el Liceu. Y aunqué afortunadamente los tiempos cambian, siempre quedan residuos de estas ideas tan trasnochadas.

    Kalamar,
    Tens raó, el Selig, que em va agradar molt vocalment, potser no va poder actuar com requeria el paper per culpa d'aquestes "genialitats" dels directors d'escena que com el Loy, reinterpreten (per a mi, destrossen impunement) les obres.

    Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.

    ResponElimina
  5. Pels que, encara, no tenim el cuquet de l'opera dins, el primer que sorprèn en veure el vostre bloc, és la quantitat de representacions a les que un pot assistir en una temporada ... gairebé, gairebé per dedicació en exclusiva ... Felicitats!! vosaltres continueu informant... que això crec que és com la pluja fina ... va calant
    Bona setmana... operistica

    ResponElimina
  6. Alfons,
    Deu n'hi do de la quantitat d'òperes que es representen. Nosaltres, de les que es fan a casa, intentem anar a les que més ens poden interessar, que tot i que no ho sembli, son més aviat poques malauradament. I és que és fan molts nyaps (especialment al Liceu), que naturalment tampoc tenen un gran éxit (la gent no és tonta). Això si, n'hi ha que valen molt la pena i per poc que podem, intentem gaudir-les.
    Gràcies per les teves visites. Una abraçada

    ResponElimina
  7. Caram, m'heu fet aprendre un bon grapat de coses entre el magnífic post i també els comentaris. Quin nivell i quin 'gustasso'.

    ResponElimina
  8. Em feu una enveja casa vegada que veig una entrada vostra. Entre plats i concerts teniu ben alimentats tots els sentits. Veig que en sou tots un experts, d'una cosa que jo, sincerament, no us puc seguir en res. Però bé, m'agrada molt llegir les vostres cròniques, de mica en mica també se n'aprén un munt. Una forta abraçada família.

    ResponElimina
  9. Óscar, Gemma,
    Gràcies pels vostres comentaris. Ja us ben asseguro que d'experts no en tenim res. El que si ens agrada és explicar les coses amb les que ens ho passem bé i si això "arriba", es una autèntica satisfacció i el motiu principal pel qual vam començar el bloc.

    Una forta abraçada per a tots dos.

    ResponElimina