dimarts, 12 d’octubre de 2010

APOTEOSI BARTOLI

Hi ha nits que són especialment difícils d’oblidar, o bé perquè ha succeït una cosa dolenta o bé perquè el que ha passat és molt bo. Sortosament, la nit d’ahir serà inoblidable per això últim, i és que vam ser dels afortunats que vam assistir al recital que la mezzosoprano Cecilia Bartoli va oferir a l’Auditori de Barcelona.

Realment les vegades que un surt satisfet al cent per cent d’un concert són molt difícils de trobar, ja que tot i que et pugui haver agradat una cosa en concret, sempre n’hi ha alguna altra que ha grinyolat una mica. Ahir no, ahir va ser tot rodó, majestuós, increïble, fantàstic, em falten paraules per adjectivar la gran (he dit gran?), grandiosa actuació de la cantant romana.

S’ha de veure per creure-s’ho, la pirotècnia vocal de la Bartoli és inigualable, quan sembla que una nota s’hagi d’acabar perquè la veu humana té un límit, ella no, ella no només segueix sinó que encara fa una floritura (o dues!) més abans d’acabar-la. La capacitat d’aquesta noia per deixar bocabadats els que l’escolten sembla no tenir límits, i nosaltres, espectadors privilegiats de la seva millor època, l’aprofitem per gaudir-ne sempre que hi ha ocasió.

foto de Teresa G. del bloc Villazonista
El programa d’ahir estava centrat bàsicament en àries d’òperes de Händel (Rinaldo, Lotario, Giulio Cesare, Ariodante, Rodelina, Apollo e Dafne, Rodrigo, Alcina i Teseo). L’acompanyament musical va anar a càrrec de l’extraordinari Giardino Armonico dirigits de forma excel•lent per Giovanni Antonini. Aquesta formació musical composta per grans músics d’instruments d’època, ja ha col•laborat en anteriors gires de Cecilia Bartoli, i en l’enregistrament del seu disc Sacrificium dedicat a la música per a "castrati". En l’actuació d’ahir, a banda d’acompanyar la mezzosoprano amb la música de Händel, van oferir-nos diverses obertures i simfoníes de Porpora, Veracini i del mateix Händel.

Nit plujosa a Barcelona, que amb l’eufòria per tot el que havíem presenciat convidava clarament a un singin’ in the rain, però no, que no tenim vint anys, ni som ni Gene Kelly ni Debbie Reynolds.

11 comentaris:

  1. afortunados los apasionados del bel canto, pues de ellos serán los reinos de los cielos, y mas escuchando a una diosa como la Bartolí, creo que poco más puedo añadir, salvo el recuerdo a otra gran Dama que nos ha dejado, Sutherland simplemente maravillosa Diva.........saludos paco

    ResponElimina
  2. Crec que, encara que hi hagi nits dolentes, sempre cal recordar les bones. Només les bones.

    Sou uns afortunats, sens dubte! Espero que tingueu moltes més nits com aquesta per evocar en moments menys plaents.

    ResponElimina
  3. Vaja, transmeteu una passió per allò que us agrada que és admirable!!

    Per cert, m'acabo d'adonar que som veïns de barri, nosaltres vivim a Hostafrancs! :D

    ResponElimina
  4. Paco,
    Si el cel és dels aficionats al belcanto, et ben asseguro que el tenim guanyat. Pel que fa a la grandiosa Joan Sutherland, no n'he parlat encara ja que crec que és mereix un post exclusiu.

    Margarida,
    Totalment d'acord, s'han de recordar els bons moments i gaudir-los. Tenim molta sort de poder viure instants com els d'ahir, i desitgem que per molts anys els poguem explicar mútuament.

    Sandra/Xavi,
    No ho podem evitar, som apassionats i si una cosa ens agrada intentem abocar-nos-hi de ple.
    Nosaltres tenim el mercat d'Hostafrancs a tres minuts de casa i es possible que alguna vegada ens haguem creuat i tot pel carrer. A veure si ens coneixem aviat en alguna trobada.

    Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  5. Doncs tal com dieu, havia de ser impressionant el concert, i també com dieu, per recordar tota la vida! I vols dir que no vàreu fer algun intent de singing in the rain, encara no tingueu vint anys?

    ResponElimina
  6. Sabeu que quan la vaig veure per tv 3 vaig pensar en vosaltres?. Em va semblar (des de la meva ignorància) que feia el que volía i l'impossible amb la veu, unes floritures increïbles, i veig que és el que comenteu.També em va semblar una noia molt natural i agradable,oi?.Estic contenta que us ho passessiu tan bé.
    M'afegeixo a aquesta possible trobada de veïns amb -elsfogonsdelabordeta-! Un petó.

    ResponElimina
  7. Mariàngels,
    No, no vam fer cap "singin' in the rain", més aviat vam fer "running in the rain" i ràpid, ràpid.

    Mercè,
    La Cecília Bartoli te una autèntica legió de seguidors a Barcelona. Aquesta vegada no ens vam esperar a la sortida (i havia molta gent, encara no havíem sopat i plovía a bots i barrals), però l'any passat si que la vam esperar i ens vam fer fotos amb ella i ens va signar programes i discs i com a bona italiana, és simpatiquíssima i natural, lluny del que s'enten per una "diva".

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  8. Jo com na Mercè , trobo que té una veu que fa filigranes , és a dir , que fa coses difícils que semblen molt fàcils i que és natural i simpàtica ho reflecteix la fotografia , ja que no té un posat de "diva" ans el contrari.

    M'ha agradat molt la fotografia , ja que dóna la impresió que el bel canto ja no és només per una gent d'èlit sinó per a tothom , sembla un poc la intenció que tenia en Mozart quan va fer "la flauta màgica" .

    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Hola Xisca,

    Tens tota la raó en que la Bartoli no te gens el posat de "diva". De totes maneres, les "dives" en el món de l'òpera han passat bastant a la història, ja que avui en dia, la majoria de cantants son molt propers a la gent i també et puc assegurar que l'elitisme està en franca minoria, la qual cosa ha facilitat que en els darrers anys, molta gent de tot tipus s'hagi acostat a la música clàssica i l'òpera.

    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Ai, parella de noctàmbuls!... Ja m'ho imaginava que tot aniria així de rodó i, sobretot, de màgic! Jo no hi vaig poder anar perquè no vull problemes a la feina i, al ser un dia laborable, amb l'horari que faig no m'era compatible.

    De tota manera, si d'alguna cosa em sento satisfet de ser o, millor dit, de no ser és d'envejós, i menys envers uns bons amics que sé que han pogut tocar les estrelles amb els dits. M'imagino que hi he estat, i tan feliç!...

    Bé, això que no sóc envejós, veritat de la bona tampoc ho és, eh?, perquè si hagués estat jubilat, no hauria tingut cap problema amb l'horari, i sí em fan enveja (i de la DOLENTA) els que sí que ho estan, de jubilats. :))

    Una forta abraçada, i l'enhorabona!

    P.S. Jo ja he baixat la primera part del concert de Can In Fernem Land.

    ResponElimina
  11. Enric,

    El concert va ser una passada! La nostra Ceci va estar més inspirada que mai. Ara esperem la propera, i tenint en compte que en el darrer any i mig a vingut tres vegades.... tocaria a la primavera, no?.

    A veure si hi ha sort i al proper concert hi pot assistir.

    Una abraçada

    ResponElimina