SACRIFICIUM - CECILIA BARTOLI

Antigament (alguns ho situen ja a l’imperi bizantí al segle XII), l’Església no permetia que les nenes cantessin en els cors i per tant es van començar a utilitzar nois als quals se’ls castrava. Aquesta nova situació permetia al jove mantenir el timbre de veu d’una soprano o una contralt però al mateix temps amb la potència i força que proporcionava l’edat. La castració consistia en la destrucció de teixit testicular i generalment, en contra de la creença popular, sense arribar a l’amputació del penis. Tot i això, la intervenció era força traumàtica i per descomptat mai voluntària.

En els segles posteriors, aquestes veus ja no figuraven només als cors de les esglésies, sinó que també entraren de ple en el món del cant professional i de l’òpera en particular. S’escriuen òperes amb papers protagonistes per a cantants castrati i alguns d’ells arriben a adquirir gran fama i fortuna. No obstant això, molts dels que se’ls practicava l’amputació, no aconseguien mantenir la veu al créixer, i a més de quedar mutilats, tenien pel davant una vida molt més dura que la resta.

El darrer castrati del que es té constància va ser Alessandro Moresschi que va ser solista del cor de la Capella Sixtina fins l’any 1898. L’any 1870 però, amb la victòria de les tropes italianes i la desfeta del poder polític de l’Església, s’havia prohibit ja definitivament la castració de nens i joves amb finalitats artístiques.

Aquesta introducció enllaça amb el darrer disc de la Cecilia Bartoli, anomenat Sacrificium, “en memòria dels centenars de milers de joves que van ser sacrificats en nom de la música” tal i com s’explica en el luxós llibret que acompanya la gravació. Un llibret que detalla la història de les veus castrati i que a més inclou un diccionari profusament il·lustrat amb llocs, fotos, gravats, intèrprets i compositors que hi van estar relacionats.

El disc està composat per una dotzena d’àries més un segon CD amb tres llegendàries àries per a castrati. El disc ha comptat amb l’extraordinària participació de Il Giardino Armonico i l’acurada i enèrgica direcció de Giovanni Antonini.

La Cecilia Bartoli està com sempre, per a alguns (entre els que m’incloc) sensacional, per d’altres un pel passada de voltes o amb un histrionisme interpretatiu innecessari. Però com he dit moltes vegades, totes aquestes apreciacions van al gust del consumidor. A mi la Bartoli m’agrada, i tot i que a vegades penso que hi ha alguna “coseta” que se la podria estalviar, en general gaudeixo i molt escoltant-la.

En resum, un disc molt recomanable per als amants de la música barroca, i per descomptat per als incondicionals de la mezzo-soprano romana.

Come nave in mezzo all'onde (Siface) Nicola Porpora

.