DON PASQUALE AL CINEMA

Anna Netrebko i Mariusz Kwiecien

Costa molt sortir d’un espectacle operístic satisfet al cent per cent. Quan no falla un cantant, falla l’orquestra i sinó falla l’escenografia. Ahir no, ahir vaig sortir plenament satisfet, vaig gaudir al màxim de l’espectacle i amb la sensació d’haver passat una estona immillorable en tots els aspectes.

La òpera era Don Pasquale, el lloc on la vam veure, els cinemes Yelmo Icària en retransmissió en directe via satèl·lit des del Metropolitan de Nova York.

Don Pasquale és una de les òperes més rodones de Donizetti. Amb una música excepcional i una trama molt divertida, potser “simplista”, però que s’agraeix per desintoxicar-nos una mica de moltes de les obres excessivament carregoses i pretensioses que es representen. 

Don Pasquale va ser una de les darreres òperes composades per Donizetti, va ser estrenada el 3 de gener de 1843 al Théatre Italien de Paris amb gran èxit i està considerada com una de les darreres grans òperes còmiques (bufes) italianes. El drama estava a punt d’imposar-se definitivament, esborrant la comèdia del món de l’òpera.

Però analitzem una mica aquest Don Pasquale del MET. D’entrada, l’acurada i excel·lent direcció d’un James Levine força minvat físicament, però que amb els gairebé quaranta anys que porta al front del MET, sap substituir perfectament aquestes mancances per l’experiència i el bon savoire-faire. L’orquestra i els cors, en les poques intervencions que aquests tenen en aquesta òpera, van sonar perfectes en tot moment.

 

La interpretació dels quatre protagonistes em va encantar. L’Anna Netrebko, una soprano que em té el cor robat, va estar magnífica. Amb la veu un pèl més enfosquida que fa uns anys (a mi m’agrada molt el seu timbre) fa un autèntic recital no tan sols en quant a cant sinó també en la part interpretativa, la seva Norina omple en tot moment l’escena de vitalitat i energia. Com pot aquesta noia cantar mentre salta i corre?.

El tenor nord americà Matthew Polenzani, un autèntic descobriment per a nosaltres. No havíem tingut el plaer d’escoltar-lo encara, tot i que en teníem molt bones referències. El seu Ernesto, un pel estàtic, això sí, vocalment va ser boníssim. La seva interpretació del “comm’è gentile” em va semblar excepcional, apianant la veu i amb uns legatos extraordinaris.

El veterà John Del Carlo, broda el seu Don Pasquale. Dotat d’una bis còmica fenomenal fa que el seu personatge passi del grotesc a la tendresa sense esforç. La seva veu tot i ser molt acceptable, és clarament superada per la seva gran teatralitat.

I per acabar amb el quartet protagonista, per a mi el millor de tots, el magnífic baríton polonès Mariusz Kwiecien. Fa un Malatesta difícil de superar. Amb una gran varietat de matisos i agilitats vocals, el seu cant esdevé un autèntic plaer per a qui l’escolta. Ens va agradar molt l’estiu passat a Munic com a Conte d’Almaviva, però ara amb aquest personatge ha superat el nostre entusiasme per tornar-lo a escoltar en directe. Aquest noi ho fa tot bé, el seu duet  “aspetta, aspetta cara sposina” amb John Del Carlo, una meravella, que va merèixer  un “bis” (més que previsible) davant de l’escenari i amb el teló abaixat.

El muntatge escenogràfic va ser “made in MET”, és a dir clàssic. Ja tenia ganes de veure una representació sense les genialitats de l’escenògraf de torn. A més, les retransmissions del MET són extraordinàriament didàctiques ja que en els temps morts entre escena i escena, veus el que es cou al ”backstage”, és a dir, canvi de decorats, moviments d’actors, i entrevistes amb els protagonistes.

En resum, una vetllada en què vam gaudir d’allò més, de tant en tant ja toca!.