LA MALEDICCIÓ DEL BUFÓ

La nit de divendres vam ser a l’Atrium de Viladecans per presenciar la primera òpera de la temporada actual que l’Associació d’Amics de la Òpera de Sabadell posava en escena.

Aquest és el XXIIIè Cicle d’Òpera a Catalunya i, una vegada més, hem de ressaltar la gran tasca que du a terme l’AAOS que any rere any i amb uns pressupostos molt ajustats, posa en marxa tot l’engranatge por tal d’oferir uns espectacles operístics més que dignes i a més, representant-los per tota la geografia del país.

En aquesta temporada s’ha començat per una de les òperes més populars de Giuseppe Verdi, es tracta de Rigoletto estrenada l’11 de març de 1851 al teatre La Fenice de Venècia.

L’argument es basava en l’obra de Victor Hugo “Le roi s’amuse” (el rei es diverteix) i Verdi va tenir molts problemes per poder-la estrenar. En aquella època, els austríacs dominaven Itàlia i de cap de les maneres podien permetre que la figura d’un rei  tingués les connotacions negatives que plantejava el text. Per descomptat també es trobava de mal gust l’escena final amb la filla de Rigoletto morta dins d’un sac.  Verdi i el seu llibretista Francesco Maria Piave van haver d’esforçar-se per tal de modificar alguns aspectes de l’obra i que aquesta fos acceptada per les autoritats austríaques. D’entrada, es va haver de canviar el títol, passant a denominar-se primer “La maledizione” i finalment “Rigoletto”. També van haver de modificar els estatus aristocràtics dels personatges i per tant el rei es va convertir en el duc de Màntua. No obstant tot això, Verdi va aconseguir mantenir gairebé intacta l’escena final.

Rigoletto és una d’aquelles òperes en les quals personalment crec que ni sobra ni manca res. Jo li tinc una estimació especial, ja que és de les obres que he escoltat i vist en més ocasions i per descomptat és una de les que des d’un inici van fomentar la meva passió per la òpera.

El muntatge escènic d’aquest Rigoletto està molt ben resolt, i tot i fugir dels decorats i de les vestimentes clàssiques, és d’una visió agradable i amb un encaix perfecte amb el text original.

L’orquestra Simfònica del Vallès va sonar força compacta, sota la direcció d’Elio Orciuolo. Potser en algun moment el so orquestral era un pèl alt, però ja imagino que representant l’obra en tants teatres diferents en un termini de temps tan curt, costa molt fer els ajustos precisos per tal que el so sigui perfecte. També van estar brillants les veus masculines del cor Amics de l’Òpera de Sabadell.

Pel que fa a les veus solistes, com acostuma a passar, hi va haver de tot. El Rigoletto d’Ismael Pons va ser magnífic en general, amb moments brillants com en el segon acte on el baríton ho ha de donar tot. La Gilda de Saioa Hernández no va ser menys brillant. Aquesta noia ens va agradar molt l’any passat en Il Pirata de Bellini, i ho ha va tornar a fer divendres, amb una dicció clara i una actuació plena d’emotivitat. Lamentablement no podem dir el mateix de Sergio Escobar. El seu Duc de Màntua va ser molt irregular. Dotat d’una gran veu i un timbre molt agradable, té però, un greu problema de control que va anar en augment tal i com avançava la representació. La seva “la donna è mobile” i el quartet “Bella figlia dell’amore” van ser d’aquells que fan patir una mica. La Maddalena de Laura Vila, correcta. Cal destacar el Marullo de Joan Garcia,  també el Ceprano d’Eduard Moreno i molt especialment l’Sparafucille de Jeroboám Tejera, una gran veu de baix.

Una producció globalment força bona i en la línia de les que ens estan oferint els AAOS en els darrers temps