LA VEU D’UN POBLE

Musicalment, mai m’he considerat un nostàlgic (odio els “revivals”), ni un mitòman (no sóc incondicional de ningú), però abans que tanqués, tenia ganes d’anar a veure l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble” al Museu d’Història de Catalunya.

Haig de confessar que en algun moment de la visita em vaig emocionar, perquè allò que veia i escoltava era història, però no història d’aquella que t’expliquen els avis o que llegeixes als llibres, sinó una història real que en bona part he viscut i molt intensament.

En una època grisa on el franquisme tenia tenallat tothom per les seves idees, un grup de gent va començar a fer que aquella llengua que es parlava al nostre país, durant molts anys gairebé d’amagat, no només tornés a la superfície, sinó que a més fes que la gent sentís l’orgull de parlar-la en veu alta.

L’origen de la “marca” nova cançó no està clar, però sembla ser que el 19 de novembre de l’any 1961, un recital de Josep Maria Espinàs i Miquel Porter ja va ser presentat amb aquesta denominació. Més tard, locals com la Cova del Drac, el Teatre Romea i el Palau de la Música Catalana, així com els segells discogràfics Edigsa i Concentric van ser els altaveus del nou moviment. Un moviment que a meitat dels any 60 compta amb un grup d’intèrprets anomenats “els setze jutges” que popularitzen la cançó fins a límits insospitats. Noms com Raimon, Serrat, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach ja no tan sols actuen i venen milers de discos als Països Catalans, sinó que la Nova Cançó es converteix en una nova arma de lluita contra el franquisme a l’Estat espanyol.

Els anys daurats del fenomen de la Nova Cançó van del 1967 fins al 1979, és a dir, els darrers anys del franquisme i els primers de la incipient democràcia a la mort del dictador. L’any 1968, neix l’anomenat “Grup de Folk” que, en contraposició a la inspiració francesa (Brassens, Brel, Ferrér, Barbara, etc.) dels Setze jutges, beu de les fonts del folk nord americà. Tot i la seva efímera existència, el Grup de Folk aconsegueix que la gent escolti cançons en català i que a més les canti i les incorpori al cançoner popular.

La dècada dels vuitanta, la cançó passa la seva particular travessa del desert. La indústria discogràfica catalana entra en crisi, i gent com Ovidi Montllor, que va morir l’any 1995, no va poder enregistrar cap nou treball en els seus darrers quinze anys de vida. Un cop reconquerides les institucions catalanes, a la nova classe política que les ocupa no li interessa la feina de recuperació lingüística feta durant els darrers anys per aquells cantautors, sinó que a més, ara fan nosa. Molt pocs van poder sobreviure musicalment.

Ara bé, a inicis del anys noranta va començar un nou moviment, amb nous músics, sens dubte hereus dels històrics dels anys seixanta i setanta, però amb nous conceptes musicals. El punt de partida, l’històric concert al Palau Sant Jordi de Barcelona de l’any 1991 en què van participar Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets. Però aquesta ja és una altra història.

És de justícia que gairebé cinc dècades més tard, es reconegui la feina feta i que en la memòria col·lectiva restin per sempre més noms com Raimon, Porter, Espinàs, Rebull, Barbat, D’Efak, Ribalta, Serrat, Llach, Bonet, Montllor, Soler, Pi de la Serra, Sisa, Riba, Feliu, La Trinca, Subirachs, Muntaner, Al Tall, Arnella, Motta, Batiste, Boix, Dharma, Uc, Coses, Falsterbo, Isaac, Laffitte, Tàpias, Mirasol, Plateria, Rossell, i tants d’altres. Tampoc es poden esborrar d’aquesta època llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, Zeleste o Canet, escenaris d’alguns dels moments més inoblidables que ha viscut la cançó catalana.

La Nova Cançó ha estat la banda sonora que ens ha acompanyat els darrers cinquanta anys, ha estat el moviment que va recuperar la nostra llengua per a la música popular i a més ens va permetre a molts descobrir una sèrie de poetes que havien fet una tasca de resistència lingüística gairebé heroica i que gràcies a alguns d’aquells cantautors, la seva obra va poder ser coneguda popularment.  

Lamentablement després de tants anys, moltes d’aquelles cançons segueixen tenint un missatge plenament vigent i és que potser aquesta “democràcia” que vivim no és la democràcia que molts volíem, i aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria segueix necessitada de gent que la condueixi cap a la Ítaca somniada.