MOZART, DE LA SERENATA AL RÈQUIEM

Com que no vull repetir-me, no tornaré a parlar de la meva admiració (veneració?) pel gran músic austríac. Avui però, s’ha refermat una mica més. El concert, integrament mozartià, que vam tenir ocasió de gaudir ahir al vespre al Palau de la Música Catalana ha estat el culpable.

La veritat és que quan fa uns mesos es van posar a la venda les localitats per a aquest concert, no m’ho vaig pensar gens ni mica. I és que es reunien tota una sèrie d’ingredients per fer-lo d’allò més atractiu.

D’entrada, una meravellosa serenata, la número 9 (Posthorn) en Re major, i després el colossal Rèquiem en Re menor. Però això no era tot, l’orquestra encarregada d’executar aquestes fantàstiques partitures era la BandArt, una formació independent integrada per músics procedents de les millors orquestres europees sota el lideratge musical de Gordan Nikolic, solista i concertino de la London Symphony Orchestra. A més, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, un dels cors professionals amb més prestigi de l’Estat espanyol i, per arrodonir-ho  tot, la direcció de Sir Colin Davis, un dels directors més prestigiosos de les darreres dècades.

La BandArt va sonar meravellosa en tot moment, especialment en la Serenata número 9, on es va poder comprovar l’altíssim nivell d’execució dels seus integrants. Naturalment, en la segona part del programa (Rèquiem), el protagonisme era de les veus i per tant l’orquestra va passar de protagonista a un segon pla. En el Rèquiem, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Jordi Casas i Bayer, va demostrar el per què del seu prestigi. Tant les veus masculines com les femenines van estar esplèndides i van ser les autèntiques protagonistes de l’obra pòstuma de Mozart. Per què?, doncs perquè a més, els quatre solistes, per al meu gust, van complir amb la partitura, però cap d’ells va destacar especialment, amb la qual cosa, l’actuació del cor va resultar molt més brillant i va guanyar protagonisme. Amb tot, dels quatre solistes em van agradar més les dues veus femenines, Klara Ek (soprano) i Daniela Lehner (mezzo) que les masculines, Andrew Kennedy (tenor) i Matthew Rose (baix). La direcció de Colin Davis, extraordinària, amb una energia impròpia dels seus 83 anys, i amb un control absolut de la situació.

En resum, un molt bon concert, especialment per als amants de la música de Mozart.


Contra crònica - La vetllada hauria estat perfecte si no hagués comptat amb la col·laboració habitual del cor de “tossidors compulsius” i la no tan habitual d’una parella de joves cavernícoles, que no van parar de molestar, malgrat les mirades assassines de diverses persones, amb una bossa de “kikos” i la seva xerrameca (en anglès). No ho havia vist mai, per a mi que aquella parelleta es va equivocar de Palau, creient que allò era el Sant Jordi i que enlloc de Mozart anaven a escoltar Shakira, amb tots els meus respectes per a la cantant colombiana.

Menuetto de la Serenata num.9 en Re Major (allegro ma non troppo) 
Bayerischen Rundfunk Symphony , director: Colin Davis   (Gentilesa de MadamMusketeer)