dimarts, 23 de novembre de 2010

MOZART, DE LA SERENATA AL RÈQUIEM

Com que no vull repetir-me, no tornaré a parlar de la meva admiració (veneració?) pel gran músic austríac. Avui però, s’ha refermat una mica més. El concert, integrament mozartià, que vam tenir ocasió de gaudir ahir al vespre al Palau de la Música Catalana ha estat el culpable.

La veritat és que quan fa uns mesos es van posar a la venda les localitats per a aquest concert, no m’ho vaig pensar gens ni mica. I és que es reunien tota una sèrie d’ingredients per fer-lo d’allò més atractiu.

D’entrada, una meravellosa serenata, la número 9 (Posthorn) en Re major, i després el colossal Rèquiem en Re menor. Però això no era tot, l’orquestra encarregada d’executar aquestes fantàstiques partitures era la BandArt, una formació independent integrada per músics procedents de les millors orquestres europees sota el lideratge musical de Gordan Nikolic, solista i concertino de la London Symphony Orchestra. A més, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, un dels cors professionals amb més prestigi de l’Estat espanyol i, per arrodonir-ho  tot, la direcció de Sir Colin Davis, un dels directors més prestigiosos de les darreres dècades.

La BandArt va sonar meravellosa en tot moment, especialment en la Serenata número 9, on es va poder comprovar l’altíssim nivell d’execució dels seus integrants. Naturalment, en la segona part del programa (Rèquiem), el protagonisme era de les veus i per tant l’orquestra va passar de protagonista a un segon pla. En el Rèquiem, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Jordi Casas i Bayer, va demostrar el per què del seu prestigi. Tant les veus masculines com les femenines van estar esplèndides i van ser les autèntiques protagonistes de l’obra pòstuma de Mozart. Per què?, doncs perquè a més, els quatre solistes, per al meu gust, van complir amb la partitura, però cap d’ells va destacar especialment, amb la qual cosa, l’actuació del cor va resultar molt més brillant i va guanyar protagonisme. Amb tot, dels quatre solistes em van agradar més les dues veus femenines, Klara Ek (soprano) i Daniela Lehner (mezzo) que les masculines, Andrew Kennedy (tenor) i Matthew Rose (baix). La direcció de Colin Davis, extraordinària, amb una energia impròpia dels seus 83 anys, i amb un control absolut de la situació.

En resum, un molt bon concert, especialment per als amants de la música de Mozart.


Contra crònica - La vetllada hauria estat perfecte si no hagués comptat amb la col·laboració habitual del cor de “tossidors compulsius” i la no tan habitual d’una parella de joves cavernícoles, que no van parar de molestar, malgrat les mirades assassines de diverses persones, amb una bossa de “kikos” i la seva xerrameca (en anglès). No ho havia vist mai, per a mi que aquella parelleta es va equivocar de Palau, creient que allò era el Sant Jordi i que enlloc de Mozart anaven a escoltar Shakira, amb tots els meus respectes per a la cantant colombiana.



Menuetto de la Serenata num.9 en Re Major (allegro ma non troppo) 
Bayerischen Rundfunk Symphony , director: Colin Davis   (Gentilesa de MadamMusketeer)


7 comentaris:

  1. Josep bon dia, nunca mejor dicho dada la hora que és, y después de leer tu articulo tan brillante cómo siempre y escuchar las notas de la Serenate nº 9 de Mozart,... siempre me ha dado la sensación de que, las notas dadas por cualquier instrumento de las partituras de Mozart, suenan totalmente distintas a la cualquier otro compositor, por muy extraordinario y grande que éste sea, escuchar la música de Mozart és cómo transportarte a otro mundo, un mundo mejor, un mundo donde las almas de las personas són mas limpias y mas humanas,....molt grat josep,....abraçades Josep y Gloria.............paco

    ResponElimina
  2. Hola,gràcies per apropar-nos a la música, és un plaer llegir i escoltar els vostres post.
    Avui us en deixo un que em dembla molt bonic.

    http://www.sonnyradio.com/swanlake_0001.swf

    Heu de mirar-lo sencer.

    Rosa Lleonart.

    ResponElimina
  3. Paco,
    Mozart és únic, hi ha gent que no li agrada perquè és massa "simple", però a mi, pel sol fet d'haver-me "introduït" al mon de la música, ja li dec tot.
    El trobo un autèntic geni, tant si fa serenates, simfonies, concerts per a tot tipus d'instruments, òperes o música religiosa. I va morir amb només 36 anys!!.

    Rosa,
    Gràcies per la teva visita i per l'enllaç, és realment sensacional. Circ o ballet? o potser la barreja perfecta.

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  4. Finalment no va poder ser Josep.
    Me'n alegro que la cosa anés bé.
    El Cor de Cambra acostuma a ser una garantia de nivell i aquest director i orquestra no cal dir-ho.
    Els solistes...el normal és que no vinguin els cracks que tots tenim al cap, per a cantar aquesta obra. Si van ser dignes, ja està bé.
    Espero que ens veiem al DC del MET i passarem comptes, d'acord?

    ResponElimina
  5. Efectivament els solistes van estar més que dignes, el problema es que estic (mal) acostumat a escoltar el Rèquiem amb grans intèrprets i quan no s'arriba a igualar-los sembla que la cosa no rutlli. Per descomptat, estem esperant amb candeletes el DC del MET, Alagna, Poplavskaya, Keenlyside i Cia. es d'aquells repartiments que creen a priori, unes expectatives molt altes.
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Devia-ho gaudir d'allò més, Mozart és molt especial! I quina paciència s'ha de tenir amb els "destralers"...

    ResponElimina
  7. Mariàngels,
    Suposo que quan parles de "la paciència que s'ha de tenir amb els destralers" es perquè malauradament també has tingut experiències negatives. Jo no entenc encara que fotien aquells paios al Palau de la Música.
    Amb tot, vam gaudir molt, una vegada més, amb Mozart.
    Una abraçada

    ResponElimina