SCHUBERT - Missa número 6 en MI bemoll major

Franz Schubert va néixer a Viena el 31 de gener de 1797 i va morir a la mateixa ciutat el 19 de novembre de 1928, és a dir, quan tenia només 31 anys. El seu desig abans de morir era que fos enterrat al costat del seu admirat Beethoven, mort un any abans. Actualment les seves restes són al costat de les de Beethoven al Wiener Zentralfriedhof. En aquest cementiri també hi ha enterrats altres, grans músics com Brahms, Gluck, Salieri, Shoenberg, o els Strauss (pare i fill).

Amb Schubert, la música, i concretament la cançó alemanya, va assolir un dels seus cims més alts. Malgrat morir tan jove, va deixar una obra molt extensa i variada amb música sacra, simfonies, òperes, concerts per a piano i per a corda, sonates, música de cambra i, per sobre de tot, lieds. Els lieds són composicions breus per a piano i veu. Mozart i Beethoven van composar les primeres però amb Mendelsshon, Schumann i sobretot Schubert, aquest gènere va assolir les seves màximes cotes de genialitat. Tot això en el marc d’un segle XIX fortament marcat pel romanticisme en totes les branques de les arts.

Però avui toca parlar de la Missa número 6 en MI bemoll major, que vam tenir la sort de gaudir ahir a la tarda al Palau de la Música Catalana. La interpretació va anar a càrrec del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, del Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida i de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Les veus solistes van ser Marta Mathéu, Marta Infante, Albert Casals, Lluís Vilamajó i Marc Pujol. La direcció va ser de Jordi Casas i Bayer.

Aquesta missa de Schubert no l’havia escoltat mai en directe, només en gravació, i la veritat és que quan una d’aquestes obres corals està ben interpretada, en viu guanya molt, i aquest va ser el cas d’ahir. L’orquestra i els cors van sonar en tot moment compactes i potents. El paper dels solistes és bastant curt però malgrat que el pes de l’obra corre a càrrec del cor, les seves intervencions són lluïdes. Realment vam gaudir molt tant de l’obra com de la interpretació.

Aquí us deixo un dels fragments  que més m’agraden, és l'Et incarnatus est. En aquesta gravació de l’any 1975 hi intervenen la soprano Felicity Palmer i els tenors Kenneth Bowen i Wynsford Evans, el cor del St. John’s College de Cambridge i l’Orquestra de l’Academia de St. Martin in the Fields dirigida per George Guest.

Cal tancar el ulls i deixar-se endur per la fascinant atmosfera que creen música i veus. 

Com diu el meu bon amic Assur, “un descregut com jo, té el cel guanyat després d’escoltar tantes misses”. Aquest món de les misses i oratoris fa uns anys no em deia absolutament res i tal com n’he anat escoltant, cada vegada m’agraden més i més. Tot és qüestió de començar.