dissabte, 9 de juliol del 2011

CARRER DE PETRITXOL

Avui vull parlar d’un dels carrers més tradicionals de la Barcelona antiga, el carrer de Petritxol. Un carrer estret que va del carrer de la Portaferrissa fins a la plaça del Pi. Però d’on venen aquests noms?. Hem consultat la web de l’Ajuntament de Barcelona on hi ha un apartat en què s’explica l’origen dels noms dels carrers i places de la ciutat, i aquest és el resultat.

El nom del carrer de la Portaferrissa ve de la porta fortament clavetejada situada en el portal que es va construir quan es va alçar la muralla de la Rambla (1260). L’any 1374, ja es menciona un alberg prop de la “porta ferrissa”, per tant, el nom data com a mínim del segle XIV.

La plaça del Pi té aquest nom perquè segons una antiga llegenda hi havia un bosc de pins on es venerava una imatge de la Verge Maria posada en un altar. També hi ha testimonis documentals que diuen que l’any 958 ja hi havia una capella al mateix lloc, ombrejada per un corpulent pi.

Segons l’inventari d’elements del paisatge urbà, el carrer de Petritxol té una llargada de 129 metres amb una amplada mitjana de 3,16. Originàriament el carrer no tenia sortida i estava envoltat d'horts. El carrer fou obert l'any 1465, travessant les finques propietat del senyor Petritxol, per comunicar-lo amb el carrer de la Portaferrisa, per tal d'anar més fàcilment a l'església del Pi. Moltes de les seves cases foren construïdes durant els segles XVII-XVIII, malgrat que la majoria de les construccions que podem veure avui són del segle XIX. En una de les cases d'aquest carrer hi havia hagut una gran cara de pedra, que indicava l'existència d'un bordell, senyal necessari en una època en què l'analfabetisme era molt corrent. El carrer té el record ciutadà i literari entranyable de la figura del popular dramaturg del segle XIX Àngel Guimerà (1847-1924) que hi va viure. I més darrerament, en un habitatge d'aquest carrer, hi hagué l'estudi d'assaig de la soprano Montserrat Caballé; una placa n'és testimoni.


Aquest carrer és un dels racons més acollidors de la part vella de Barcelona. Està ple de comerços antics i tradicionals com la llibreria Quera, situada en el número 2, especialitzada en llibres i guies d’excursionisme i viatges, que va ser oberta l’any 1916 per l’aventurer Josep Quera. Al número 5 hi trobem la Sala Parés, la més antiga de Barcelona. Inaugurada l’any 1840 per Joan Baptista Parés com a botiga per articles de belles arts, l’any 1877 ja es va convertir en galeria d’art i en les seves sales hi han exposat grans noms de la pintura com Urgell, Rossinyol, Cases, Mir, Nonell, Hugué o Dalí. També va ser sala de subhastes i subministradors d’obres d’art per a grans museus. Al número 8 hi ha la Galeria Trama una de les més prestigioses de l’actualitat.  I qui no ha anat mai a berenar a la Granja La Pallaresa?. Aquest local, situat al número 11 del carrer, tal i com el coneixem avui, va ser inaugurat per Magí Cases l’any 1947. Abans, durant molts anys havia estat una lleteria. Avui és lloc obligat per a fer una aturada i prendre un suís o una xocolata desfeta amb melindros. Al mateix carrer podem trobar la Granja Dulcinea al número 2 i la Petritxol (antiga Xocoa) al costat mateix de La Pallaresa.


Hi ha molts més comerços, botigues de regal, de roba o joieries, però també una altra cosa molt interessant, un grapat de mosaics a les parets que n’expliquen la història i que son els que il·lustren aquesta entrada. A més, l’any 1959 es van eliminar les voreres i es va convertir en el primer carrer de la ciutat de Barcelona només per a vianants.


En resum, un carrer que convida a passejar i badar.

33 comentaris:

  1. Nois, quina entrada més maca...En sabia bastant de la història d´aquest carrer; les granges les he visitades totes, com no! Repetiria més d´un suís amb ensaïmada. I també coneixia l´antiguitat de la Sala Parés. La llibreria Quera és un gran tresor del món llibreter.

    Un carrer preciós.

    ResponElimina
  2. Crsitina,

    Hi ha carrers, pels quals no costa gens ni mica perdre-s'hi, i el carrer Petritxol es un d'aquests. A més, això d'anar-hi a berenar es ja un clàssic per a molta gent (nosaltres els primers).
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Teniu raó amb aquest carrer i amb aquesta granja. Entrar de petit desde el fred del carrer a l'escalfor de la granja és un dels meus primers records gastronòmics!!

    ResponElimina
  4. Gràcies per fer-me recordar la infància amb aquest carrer que mil vegades he passejat amb el meu pare...i ara, de més gran cada cop que vinc a BCN si puc hi passejo...tot un luxe...i mil anys d'història!!! GENIAL
    Ptns
    M

    ResponElimina
  5. Molt interessant tot el que expliqueu, em vénen ganes d'anar-hi a fer una passejadeta!

    ResponElimina
  6. Jo de tan en tan també em perdo.
    Crec que es un dels carres mes estimats per els barcelonins.
    Felicitats com sempre, per l'entrada.
    Petons per a tu i per la Gloria

    ResponElimina
  7. Òscar: Quins records!

    Marta: Sempre va bé retornar al passat feliç!

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  8. Mariàngels: Fes-ho quan baixis a BCN, segur que no te'n penedeixes!

    Isabel: Es un plaer perdre's per racons acollidors de la ciutat.

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  9. M'agradat molt saber l'història dels carrers tan bonics del casc antic!
    Per a mi, es records també giran al voltant d'uan tassa de xocolata desfeta al carrer de Petritxol!
    Petonets

    ResponElimina
  10. Maria,
    Em sembla que som molts els que tenim records tan "dolços" del carrer Petritxol.
    Una abraçada

    ResponElimina
  11. Quins racons més macos que tenim a la nostra ciutat! És un carrer genial per perdre-s'hi, sobretot per entrar a les granges a fer un suïs un dia fred... mmmmmm!
    Petons!
    Sandra

    ResponElimina
  12. Sandra,
    Moltes vegades ens fixem en un edifici perquè veiem un "turista" que l'està fotografiant i això desperta la nostra curiositat. Crec però que de mica en mica anem valorant (jo el primer) el que tenim a l'abast i que ens es tan familiar, i Barcelona en té un munt de racons d'aquests.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Nosaltres vam viure al carrer petritxol, en un pis minúsul conegut popularment com a "el donut", just davant de la Pallaresa. He de dir que malgrat ser un lloc bonic per anar a passejar, no enyorem gens viure-hi, només en tot cas la deliciosa xocolata i ensaïmades d'aquesta granja!

    ResponElimina
  14. Albota,
    Tens tota la raó, moltes coses que "de lluny" ens semblen magnífiques, quan les vius les 24 hores no ho son tant, i l'encant que té aquest carrer, segurament no ho es tant pels veïns que hi viuen en pisos petits i antics.
    Una abraçada

    ResponElimina
  15. Hola
    un dels carrers on m'agrada passejar. Ara molt més, sabent la seva història. Gràcies!!!!!!!!1

    ResponElimina
  16. Elena,
    Efectivament passejar (i badar) es magnífic, i si a més coneixem una mica la història del lloc, es fantàstic.
    Una abraçada

    ResponElimina
  17. com ens agrada anar a menjar xocolata al carrer Petritxol!!!!! és fantàstic!!! petonets guapos

    ResponElimina
  18. Ei amics,
    Quina entrada més interessant! La veritat és que jo també m'he quedat embadalit quan he passat pel carrer de Petritxol. La darrera volta que aní a Barcelona, em faig fer una xocolata a La Pallaresa mirant pels vidres la gent que passava i organitzant-me l'imminent viatge a Grècia. Va ser orgàsmic! ;)

    ResponElimina
  19. Judith: Ja tens raó, com ens agrada!!

    Xavier: Xerrar amb amics o fer plans mentre prens una xocolata a La Pallaresa, és fantàstic, oi?.

    Una abraçada a tots dos

    ResponElimina
  20. M'ha encatat aquesta entrada!! no tinc records de quan era petita a Barcelona, però des de que hi vaig anar per estudiar a la universitat que m'encanta passejar pel centre i descobrir mil racons i coses interessants, de fet m'agrada tant que un dia els amics em van regalar un llibret titulat: els secrets dels carrers de Barcelona! A més, a l'hivern sobretot, quan porto molts dies sense anar al centre a berenar (no cal anar de compres, només a berenar!) ja ho trobo a faltar ;)

    ResponElimina
  21. Josep, dichosos los ojos que todavia pueden ver y admirar su pasado, su legado cultural e histórico a través de sus calles, plazas ó costumbres, cuánto lamento que yo no pueda decir lo mismo de mi pueblo, aquí lo que tocan lo destrozan como si hubiera pasado atila........abrazos paco

    ResponElimina
  22. A mi m'hi portava la mare a berenar al carrer petritxol quan era petitona, quins records més macos m'has fet venir amb la teva entrada. Gràcies! :-)

    ResponElimina
  23. Pels qui no som de Barcelona i que només venim de visita de tant en quan ens heu de fer una visita turística explicant-nos tot això tant bonic i interessant de tants anys d´història, m´agradat molt saber-ne una mica més d´aquest carrer tant preciós.
    mai

    ResponElimina
  24. M'heu transportat a la meva infància! El dia de Santa Llúcia hi anaven d'obligat gairebé a berenar, perquè la meva mare, modista de professió, seguia la tradició d'aquell dia. La xocolata negra de La Pallaressa era un caprici i m'encantava d'anar-hi. Ara, com que gaudeixo pintant i veient pintura em perdo per les galeries d'art d'aquest carrer...M'agrada badar a l'aparador de la Ganiveteria Roca de la Pl. del Pi, contemplar joies de disseny i llibres de muntanya. Moltes aficions concentrades en un carrer petit i estret: xocolata, pintura, arrecades i paisatges de muntanya! Un paradís per a mi!! Una abraçada!

    ResponElimina
  25. Bet,
    Benvinguda al nostre cafè, que també es casa teva.Com molt bé dius, passejar per la part antiga de Barcelona i descobrir racons nous es una meravella, però anar a fer una tassa de xocolata calenta a l'hivern, a les granges del carrer Petritxol... no té preu!

    Paco,
    No et pensis, potser Àtila no ha passat per aquí, però gairebé. Es conserven coses molt interessants però en nom de la "modernitat" se n'han destruït moltes més.

    Una abraçada a tots dos.

    ResponElimina
  26. Maduixa,
    Em sembla que quan érem petis, qui més qui menys, sospirava per anar a berenar una tassa de xocolata (o un suís) amb melindros al carrer Petritxol... quants records!!

    Mai,
    La propera vegada que baixis a Barcelona, anem a berenar a Petritxol, d'acord?

    Una abraçada per les dues

    ResponElimina
  27. El carrer Petritxol és un dels meus preferits de Barcelona. Hi tinc una xocolata desfeta pendent amb la meva germana!
    M'ha agradat molt la crònica i la recopil·lació dels mosaics. Són ben bonics i no sempre hi prestem atenció...

    Petons!
    Anna

    ResponElimina
  28. Montse,
    Estic completament d'acord, parlar de xocolatades i carrer Petritxol, ens transporta a la infantesa. Però com molt bé dius, aquest carrer es moltes més coses i totes molt interessants.

    Anna,
    Els mosaics d'aquest carrer son molt atractius. Jo no els havia donat més importància fins fa poc que hi vaig passar a primera hora del matí i a més de mirar-me'ls amb tranquil·litat em vaig posar a fotografiar-los i aquí va començar aquest post.

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  29. Sembla que tots estem d'acord en que tornem a un dels bons records de quan erem petits, la xocolata amb melindros...Com semprè un post molt interesant, una abraçada.

    ResponElimina
  30. m'ha cridat l'atenció això de la cara de pedra a la façana d'algunes cases ... i d'entrada crec recordar moltes "cases de barrets" que mai no hagués ni imaginat!! ... magnífica crònica ..
    una abraçada

    ResponElimina
  31. Ara quan ens hi passegem a l'estiu o hi anem a fer una xocolata a l'hivern ja sabrem alguna coseta més!

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  32. Maia: Això de la xocolata amb melidros sembla ser
    que es el record de infantesa majoritari.

    Alfons: Ara no ho tinc ben present, però la
    propera vegada que hi passi, em fixaré
    en el nombre de cares de pedra que hi ha
    encara.

    Dolça: Qualsevol època es bona per passejar-hi.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  33. Saps que sempre que s'anomena el carrer de Petritxol recordo que va ser a una d'aquestes granges, on hi vaig anar de molt jovenet amb uns amics (com que jo treballava a Barcelona i ells encara estudiaven i no s'havien bellugat de Badalona jo el feia de Ciceró) que vaig saber, gràcies a la senyora que servia les taules, que les ensaïmades amb cabell d'àngel se'n diuen farcides i no pas, tal i com jo li vaig demanar, "rellenes"? :))

    ResponElimina