FAUST GRAN PERÒ INSUFICIENT

Faust és una de les meves òperes de capçalera i com que ja en vaig parlar força extensament en una entrada anterior, avui no parlaré ni de l’argument ni del seu autor Charles Gounod.

És una òpera que no havia vist mai escenificada en directe i em va fer molta il·lusió quan, fa més d’un any ens vam assabentar que seria el títol triat per inaugurar la temporada del Liceu 2011/2012. Malauradament, aquella il·lusió es va fondre de cop quan, fa uns mesos, la direcció del teatre va anunciar que, a causa de les retallades de pressupost, havien decidit fer-la només en versió concert (és a dir sense escenificació) i a més tallant alguns fragments per tal d’escurçar-ne la durada total. En resum, una obra de més de tres hores ha quedat en dues hores i quart.

D’entrada, és lamentable que una òpera, (espectacle total, compendi perfecte de música i teatre) sigui privat d’un dels seus elements bàsics, el teatre, però la cosa és molt pitjor quan a més es mutila una part considerable de l’altra element bàsic, la música. Això de “l’òpera en versió concert” s’acostuma a fer amb obres que rarament es representen i que muntar-les escènicament representa una despesa molt gran i difícilment recuperable. Naturalment, aquest no és el cas de Faust, una de les obres cabdals de la música francesa i de l’òpera en general. Posats a retallar, no es podia haver fet amb algunes de les representacions previstes (no vull dir noms, només cal veure la programació de la temporada) que tindran un interès escàs o nul per al gran públic?, perquè és en el gran públic en qui s’ha pensat a l’hora de fer la programació, no?. Doncs, per què es “mutila” un dels quatre o cinc grans títols de l’any que tenen l’èxit garantit?.

En fi, passem de les polítiques del teatre i centrem-nos en el que va ser la funció d’ahir divendres i  que servia per inaugurar la temporada actual del Liceu. Veient el repartiment, encara fa més ràbia el desaprofitament, va ser com menjar llagosta o caviar en plats de plàstic.

Malgrat tot, vaig intentar oblidar-me del sarau muntat i centrar-me en la música i les veus, i haig de dir que m’ho vaig passar molt bé. El Faust de Piotr Beczala, va ser elegant i impecable. És un tenor que l’havia escoltat en discos i l’havia vist en dvd’s però no havia tingut la sort d’escoltar-lo en directe. Va ser extraordinari en tots els aspectes, bé, només un però, la seva pronunciació francesa (una mica “zapateril”) és molt millorable. La soprano búlgara Krassimira Stoyanova em va encantar. Amb una veu meravellosa, hi havia moments que semblava oblidar-se que la “cosa” no era escenificada i gesticulava, però ràpidament tornava a la realitat ja què el seu esforç era sobrer. L’Erwin Schrott, un baríton que no m’agrada massa, em va semblar força encertat i còmode fent de Méphistophélès, per descomptat el millor paper que l’he vist fins ara. El Ludovic Tézier, tan extraordinari de veu i tan inexpressiu com sempre. Van completar el repartiment de solistes la Karine Deshayes i la Julia Juon, més que correctes i mantenint el grandíssim nivell general. A aquest alt rendiment vocal hi hem d’afegir l’extraordinària aportació del cor del Gran Teatre del Liceu. Lamentablement, sempre hi ha algú que no està a l’alçada, i aquesta vegada ha estat el director  musical Pierre Vallet, que va dirigir(?) l’orquestra sense pensar que no era al fossat sinó dalt de l’escenari i per descomptat no va “controlar” el volum instrumental. Aquest, en més d’una ocasió va tapar i enfosquir l’extraordinària interpretació dels cantants. Senyor Vallet: zero patatero!.

Doncs bé, gairebé sense treva, dilluns ens disposem a anar al cinema a veure un altre Faust, aquesta vegada en directe des de la Bastille de Paris, amb un bon repartiment encapçalat pel Roberto Alagna i l’Inva Mula. Sens dubte serà un Faust “sencer”, sense talls i amb una escenografia com cal. Llàstima de l’ocasió perduda a Barcelona.