dimecres, 30 de novembre de 2011

JAZZ AL PALAU (1) La Locomotora Negra, els mestres

Aquest any 2011, la Locomotora Negra ha fet 40 anys. Les celebracions van començar el mes de març amb una gran festa i acabava el dissabte amb un concert únic al Palau de la Música i dins del marc del 43è Festival de Jazz de Barcelona, reunint a més de 25 dels millors músics de casa nostra. Alguns d’ells veterans amb molts i molts concerts a les seves espatlles, i d’altres que pertanyen a les noves fornades del jazz català, que semblen no tenir aturador.

Abans de començar el concert, el líder de la Locomotora Negra, Ricard Gili, va rebre la medalla del Festival de Jazz, la primera vegada que es lliurava a una formació local. El lliurament el va fer l’històric propietari del Hot Club de Barcelona Alfredo Papo, que va ser el primer que els va contractar fa 40 anys.


www.btvnoticies.cat

Entre els molts músics que van acompanyar la Locomotora Negra la nit de dissabte, vam poder gaudir de la presència dels històrics Josep Maria Farràs i Pere Farré; també de diversos components de La Vella Dixieland, la competència, com els anomenen carinyosament; de The BCN Swing Serenaders (l'Oriol Romaní i la Queralt Camps) o de The Swing Set al complet. També hi van participar joves però grandíssims músics com Juli Aymí i Martí Elias del Ivanow Jazz Group, Joan Casares de l’Escola Pausa, Eva Fernández, Iscle Datzira, Eduard Ferrer i la petita Alba Armengou de la Sant Andreu Jazz Band i les col·laboracions especials de Susana Sheiman, Jordi Molina, Joan Chamorro, Dani Alonso de la Barcelona Jazz Orquestra i “el galàctic” Llibert Fortuny (així el va presentar Ricard Gili) a més dels Tap Dancers Guillem Alonso i Roser Font.

En total van ser gairebé tres hores de swing, blues, gospel  i jazz de tot tipus que van fer vibrar  un públic totalment entregat i que omplia a vessar el Palau. Un  públic que va gaudir d’allò més amb uns mestres del jazz com la Locomotora Negra i amb tota la colla de músics que han anat sorgint els darrers anys dins del panorama musical català.

La Locomotora Negra és la història viva, i ben viva, del jazz de casa nostra. Per molts anys!!



"Basin Street Blues" – Auditori de Barcelona 2011 (La Locomotora Negra amb l’Oriol Romaní al clarinet, que també hi va ser en el concert de dissabte passat)

12 comentaris:

  1. Tres hores de Locomotora Negra i al Palau de la Música. Això sí que és un goig!!! petons

    ResponElimina
  2. Marina,
    Va ser una passada i avui hi tornem que hi actuen "els nens de Sant Andreu"
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Amb aquest entorn i aquest jazz la nit havia de ser de 10. Seguiu disfrutant d'aquests concerts, i sobretot enganxeu-nos vídeos, m'encanta! :D

    ResponElimina
  4. Helena,
    Exactament d'això es tracta de passar-s'ho bé. El jazz tradicional es una música que et fa vibrar i a la qual estem dedicant darrerament més atenció. Ho seguirem fent ja que ens encanta.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Ondia, quaranta anys de vida musical. La llista de components i excomponents ha de ser digna de rècord i record!! :O

    ResponElimina
  6. Òscar,
    Es veritat, crec que només els superen els Stones!. Fa quaranta anys van començar com un quintet i de mica en mica (ara son 17) es van anar convertint en una Big band. De totes maneres, els 5 fundadors encara hi son.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Mariàngels,
    Per aquesta banda han passat, en algun moment o altra, molts dels grans músics que tenim en el nostre país. Després de 40 funcionant, es de justícia que, tan el públic com els altres músics els reconeguin la feina feta (i que segueixen fent).
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Quin reconeixement més bonic!no coneixia res de la Locomotora negra. Quins posts més instructius :)!

    Petons!

    ResponElimina
  9. Alba,
    Celebro que hagis descobert i t'agradi La Locomotora Negra, un dels grans grups catalans de jazz. Si t'interessa al YoTube hi ha força vídeos.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. FANTÀSTICS! En sóc una fan de la Locomotora i de la Vella Dixieland.

    ResponElimina
  11. Cristina,
    Si senyora, tens bon gust. La bona música no té fronteres!
    Una abraçada

    ResponElimina