JAZZ AL PALAU (2) Sant Andreu Jazz Band, els primers de la classe

Pocs dies després d’haver gaudit amb el concert del 40è aniversari de la Locomotora Negra, en el mateix escenari, el Palau de la Música Catalana va acollir la més clara representació del futur jazzístic de casa nostra, la Sant Andreu Jazz Band.

Aquesta banda va néixer l’any 2006 en el sí de l’escola de música de Sant Andreu. El seu director, i un dels professors de l’escola, Joan Chamorro, va impulsar un grup format per joves estudiants de música d’entre 10 i 20 anys, tot i que en l’actualitat hi ha membres encara molt més joves. Aquesta actuació va tenir lloc abans d’ahir dia 30 de novembre festivitat de Sant Andreu. Sens dubte era un bon presagi del que viuríem al Palau aquella nit.  

Van ser gairebé dues hores musicals viscudes amb molta intensitat. El temps va passar molt ràpid, senyal indiscutible que gaudeixes molt del que passa. I és que els números musicals van anar caient un darrera l’altre sense pausa, alternant les intervencions dels diferents membres de la banda. Com sempre, Joan Chamorro va ser al front de la formació dirigint i controlant tot el que succeïa dalt l’escenari. Cal esmentar que aquesta actuació era la cloenda del 43è Festival de Jazz de Barcelona a l’escenari del Palau de la Música, ja que encara resten un parell de concerts més en altres sales.

Per aquesta ocasió, la banda santandreuenca va comptar amb grans col·laboracions, com les del saxo Jesse Davis, el trombonista Wycliffe Gordon i els trompetistes Terrell Sttaford i Ricard Gili, líder de la Locomotora Negra, a més del bateria Esteve Pi i del guitarrista Josep Traver.

Hi va haver molts moments per destacar, com per exemple quan la petita Elsa de només 7 anys, va interpretar un tema amb Jesse Davis i Terrell Sttaford, dos grans músics en el més ampli sentit de la paraula, ja que semblaven dos gegants, amb l’Emma amb la seva trompeta en mig d’ells dos.

Un altre dels grans moments de la nit va ser quan la seva germana Alba, de 10 anys, va interpretar en solitari el Sing me a swing song (And let me dance). En la presentació de la cançó, l’Alba va dir que les seves cantants preferides eren l’Ella Fitzgerald, la Billie Holiday i la Sarah Vaughan, gairebé res!, sens dubte els millors referents musicals per anar endavant. Cal dir que mentre l’Alba cantava, al seu costat ballaven els seus professors de dansa Jana i Jordi, membres del grup Swing Maniacs.

Un altre dels moments inoblidables va ser quan diversos membres de la banda, encapçalats per l’Andrea Motis van mostrar públicament el seu agraïment al Joan Chamorro per la feina i l’empenta que els transmet a diari. No cal dir que el Joan es va emocionar i va dir que durant la nit “intentaria pair tot allò que estava vivint”.

És totalment sobrer dir que en aquesta formació hi ha molt talent, des de la ja consagrada Andrea Motis que, no ho oblidem, només té 16 anys, fins les més petites Alba Esteban i Alba i Elsa Armengou. Vull destacar de l’Andrea que, a més d’exercir dalt de l’escenari de “germana gran” de l’Alba i l’Elsa, trompetistes com ella, sap ser una més de la banda malgrat el reconeixement aconseguit en els darrers mesos. És un rol que assumeix  amb tota naturalitat i de ben segur que compartir escena amb els amics de l’escola de música hi ajuda molt. No vull esmentar tots els membres de la banda perquè me’n deixaria algun i no seria just, però vull destacar el treball sempre en un segon pla de gent com la Carla Motis (germana de l’Andrea) amb la guitarra, l’ukelele o el banjo, la Magalí Datzira al contrabaix i amb una veu càlida i personal i el Marc Martín, un dels més “veterans” amb 18 anys, al piano.

Ara només ens resta esperar l’aparició del disc+vídeo de l’actuació, que serà ja el tercer de la banda.


Aquí us deixo un parell de vídeos amb la petita de la banda l'Elsa Armengou de protagonista.