diumenge, 4 de desembre de 2011

JUAN DIEGO FLÓREZ, impecable i antològic

La nit d’ahir dissabte sens dubte serà una de les que passarà a la història del Gran Teatre del Liceu. Amb les entrades exhaurides des de fa mesos, el tenor peruà Juan Diego Flórez es va presentar amb un programa que, d’entrada i per al meu gust, no era massa atractiu. El cantant, però, de mica en mica va anar fent atractiu tot allò que cantava. Acompanyat al piano pel gran mestre Vincenzo Scalera, que com sempre va fer gal·la d’una gran exquisidesa interpretativa i que té amb el cantant una compenetració perfecta des de fa anys.

D’entrada, em va semblar que la veu de Flórez era un pel més fosca que la darrera vegada que l’havia escoltat, però amb la mateixa agilitat, potència i brillantor de sempre. La veritat és que el començament em va agafar una mica fred i no va ser fins la segona interpretació i molt especialment la tercera, “En butte aux fureurs de l’orage” de Niccoló Piccini, que em va fer gaudir d’allò més i se’m va posar pell de gallina per primera vegada. Va seguir amb tres peces de Rossini per acabar la primera part (i segona pell de gallina) amb l’ària “Che asccolto” de l’Otello de Rossini.

La segona part s’inicia amb “Viens gentile dame” de Boieldieu, “Vainement, ma bien aimée” de Lalo i “Au mont Oda” de l’opereta La Belle Hélène d’Offenbach on va estar magnífic i va treure la seva bis còmica interpretant com si es tractés d’una representació. Va seguir un bloc de tres temes cantats en castellà, que tot i estar impecablement cantants no em van apassionar massa. Això sí, el segon d’aquests temes, Amapola, una cançó molt popular però que em fa molta mandra d’escoltar, em va semblar nova, diferent, increïblement fresca, em sembla que mai m’havia agradat tant aquesta cançó com ahir. Per acabar aquesta segona part, nou lluïment vocal amb “Allegro io son” de Donizetti.


I arribem a les “propines”. No m’esperava més de dos o tirant molt llarg tres bisos, però no, Flórez es trobava com a casa i per començar ens ofereix “Bella enamorada” de la sarsuela “El último romántico”. El públic que abarrotava el Liceu esclata en una nova mostra de deliri col·lectiu i el tenor torna a escena, aquesta vegada per atacar la cabaletta final de Il Barbiere di Siviglia, “il più lieto”. Al acabar, a mi em va semblar visiblement cansat i vaig pensar “això ja s’està acabant”, però ni de bon tros!. Després d’uns minuts d’aplaudiments incansables, torna a escena i ens sorprèn amb el “Pour mon âme” de “La fille du regiment de Donizetti amb els corresponents 9 do de pit. Sensacional, el teatre s’ensorra, i ara sí que s’ha acabat, penso. Un cop més erro, després de varis minuts d’aplaudiments, el tenor torna a escena i canta “La dona è mobile” del Rigoletto de Verdi amb focs d’artifici vocals inclosos, tal i com ens té acostumats. Nou deliri col·lectiu i després de varies sortides per saludar, torna per cantar la Granada de Lara, enmig d’un públic rabiosament entregat al cantant. Sensacional, espectacular, extraordinari, falten adjectius per a definir el que vam viure els afortunats que vam ser-hi.

Un comentari del gran baríton Fabio Capitanucci que vaig trobar en el Facebock : "Di ritorno dal Gran Teatro del Liceu.....Recital Di Juan Diego Florez!!!! Un serata storica, unica, memorabile.....programma bellissimo e vastissimo.....5 bis.....teatro pieno e in standing ovation....Florez semplicemente GRANDIOSO...non si puo' descrivere l'emozione a parole! Al pianoforte il Grande Maestro Vincent Scalera, formidabile, praticamente un'orchestra!!! Questo e' cio' che fa davvero bene all'Opera Lirica!!!!"

CONTRACRÒNICA - Amb el teatre ja buit, un parell de centenars seguidors, insaciables i irreductibles van estar aplaudint a peu d’escenari durant gairebé deu minuts, fins que el cantant va tornar a aparèixer per agrair les mostres d’afecte i suport. Més tard a la sortida d’artistes del Liceu, va signar i es va fer fotos amb tothom, abans de marxar en taxi amb destinació desconeguda, juntament amb el seu representant Ernesto Palacio i Joan Matabosch, director artístic del Liceu, entre d’altres acompanyants. Això sí, des de l’interior del taxi, Juan Diego va saludar amb la mà una vegada més els que havíem presenciat l’escena i que moments abans érem amb ell.



PHILIPPE JAROUSSKY
l’altre triomfador del màgic cap de setmana

Divendres passat vam tenir una altra nit inoblidable al Gran Teatre del Liceu. Amb un teatre ple de gom a gom i amb l’acompanyament de la magistral Freiburger Barockorchester sota el genial lideratge de Petra Müllejans, el contratenor francès Philippe Jaroussky ens va oferir un concert difícil d’oblidar. D’entrada haig de dir que si a mi em diuen fa uns anys que gaudiria amb la veu d’un contratenor no m’ho hauria cregut. Sortosament, en els darrers anys he anat escoltant diferents cantants i, sense ser la veu que més m’agrada, l’assimilo i puc gaudir-la plenament com va ser el cas de divendres. També vull dir que divendres passat va ajudar molt que tota la música era de Händel, exceptuant un dels tres bisos que Jaroussky ens va oferir i que era de Porpora.

La veu del contratenor francès no és excessivament potent, al menys per a un recinte tan gran com el Liceu, ara bé, arribava perfectament a tot arreu i vam poder apreciar perfectament l’enorme domini tècnic en la utilització de les coloratures i del legato.

Va ser una nit extraordinària en tots el aspectes, ja que com deia al principi, l’acompanyament de la sensacional formació alemanya va ser capital.  La interpretació que van fer en la primera part del Concerto grosso en Sol menor  i en la segona, la de la Sarabanda d’Almira, van ser tan extraordinàries, que per si soles ja justificaven l’assistència al concert.

Sembla increïble però és cert, dues nits seguides triomfals, fregant l’excel·lència i amb tot l’aforament venut!. En temps de crisi potser és això el que necessita un teatre d’òpera, oferir el que el públic demanda i deixar experiments dubtosos per a millors èpoques.


CONTRACRÒNICA - Amb uns dies d’antelació, la direcció del Liceu havia anunciat que al final del concert, Philippe Jaroussky signaria CD’s. Doncs bé, la cua que es va formar a les Rambles va ser tan descomunal, que ni els més vells ho havien vist ni en les grans èpoques del Liceu. És clar que en temps pretèrits, penso jo que la gent no s’esperava al carrer sinó que ho devien fer al saló dels miralls. I és que com diria Bob Dylan, “The times they are changin’”, i jo afegeixo: sortosament!.

12 comentaris:

  1. Vaja, vaja... Quin cap de setmana i quina enveja que em doneu!

    ResponElimina
  2. Realment ha estat un cap de setmana força inusual, però ara mateix signo uns quants com aquest.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Com tu,amb el "militaire" que ja ha fet seu per sempre més, creia que ja no podia donar més. Quina nit i quina sort de ser-hi.

    ResponElimina
  4. És increïble, però nits com les de divendres i dissabte ens fan oblidar alguns dels "fiascos" del GTL. Tant de bo el que hem viscut aquest cap de setmana fos habitual, oi?

    ResponElimina
  5. No veia com deixar un comentari en l'apunt de JUAN DIEGO FLOREZ... i
    es que soc un pallús i no m'havia donat que la crònica aquesta vegada
    era doble.

    A nosaltres evidentment també teníem "Gallina de piel" moltes vegades
    durant el recital gairebé orgasmic.... jejejejeje Per recordar tota la
    vida.

    Jo des de el cel, també vaig estar aplaudint entre els mes fidels,
    fins que per "nassos" el varem fer sortir quan el Teatre era gairebé
    buit.

    Una nit màgica de debò.

    abraçada enormus

    ResponElimina
  6. Miquel,
    Una nit màgica que s'hauria de repetir més sovint, crec que ens ho mereixem, no?
    Una abraçada i fins aviat

    ResponElimina
  7. Quin dissabte!!! En tots els sentits. Dinar fantàstic, nit musical fabulosa i maneta del Barça. Que mes es pot demanar.
    Veig que va cubrir les vostres expectatives, la Glòria fa una cara de felicitat...
    Glòria, entre tú i jo, el Jaroussky no está gens malament, també,eh? jaja
    Petonets.

    ResponElimina
  8. Efectivament un dissabte completet, je,je
    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Sempre no pot ser així, deixaria de ser excepcional i no sé si podríem resistir-ho.
    Dos dies seguits és una immensa sort, però tres podria ser un perill.
    HAHAHAHAHAHAHA.

    ResponElimina
  10. Res, res, altres coses hem aguantat i no precisament bones, no et sembla?. De totes maneres tens raó que cada dia no pot ser festa i si cada dia fos així no podríem fer distincions entre el bo i el dolent.

    ResponElimina
  11. Dos nits màgiques, me'n alegro que cobrissin les vostres expectatives.
    Només veure la cara de satisfacció de la Glòria puc entendre que siguessin unes veritables nits inoblidables.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Van ser dues magnífiques nits musicals. A més, al ser consecutives encara es fan més inoblidables.
    Una abraçada

    ResponElimina