200.000 GRÀCIES !!

Durant el dia d’ahir, aquest petit cafè va servir la tassa número dues-centes mil des de que va obrir, fa una mica mes de tres anys.

Quan vam començar a publicar, no crèiem que “les nostres coses” poguessin arribar a interessar a massa gent, però el que ni en somnis podíem imaginar és que assoliríem aquesta quantitat de visites. Hi ha molts blocs que han arribat a números molt més elevats que els nostres, ho sabem i nosaltres no pretenem comparar-nos-hi, però el sol fet d’haver arribat fins aquí és una cosa que ens omple plenament de satisfacció i joia.

Segons les xifres que portem comptabilitzades amb l’ajut inestimable del Sr. Blogger, han estat 470 entrades i més de 8.000 comentaris, que sumats a la resta de visitants, han donat vida a aquest racó, i ens han renovat dia a dia la il·lusió per a seguir publicant.

Desitgem que el nostre cafè, fet amb tot el carinyo de què som capaços, us segueixi sent agradable i us permeti seguir-nos visitant.

Ja sabeu que al  Cafè de Nit sempre tindreu taula.

Una abraçada i moltes gràcies.

Glòria i Josep

RETRATS DE LA BELLE ÉPOQUE

programa de l'exposició amb la imatge del  retrat de
Gaston Bonnefoy de Toulouse-Lautrec

L’anomenada Belle Époque, és el període de temps que va des del final de la guerra franco-prusiana (1871) fins el començament de la primera guerra mundial (1914). És també l’època de l’Art Nouveau a Bèlgica i França, el Modern Style a Anglaterra o del Modernisme a Catalunya, entre d’altres.

Aquest període de temps va ser d’un gran creixement econòmic però també de grans canvis socials i per descomptat de molta creativitat artística. El retrat va ser el gènere pictòric més notable, i és que la majoria de les classes benestants volien retrats seus o de la seva família per omplir les parets de les cases i mansions on vivien. A causa d’això, molts dels grans artistes de l’època van tenir feina assegurada i, penso que molt ben pagada, durant força temps.

Amb el títol de “Retrats de la Belle Époque”, fa pocs dies que s’ha inaugurat, al CaixaForum de Barcelona, una interessant mostra d’aquests retrats que, dividida en diferents conceptes com: autoretrats, retrats de societat, retrats de grup o el retrat com a símbol  entre d’altres, fa que poguem apreciar l’obra dels grans pintors i retratistes del moment. Les signatures de gent com Ramon Casas, Edvard Munch, Pierre Bonnard, Anglada Camarasa, Giovanni Boldoni, Joaquin Sorolla o Tolouse-Lautrec, ens permeten fer un viatge a través dels corrents artístics de finals del segle dinou com l’impresionisme, fins les primeres avantguardes del segle vint, i veure’n l’evolució.

Boldoni: La senyora de rosa  -  Casas: Cosint a l'ombra  -  Sorolla: Maria pintant a El Pardo

Aquesta exposició s’ha coproduït amb el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i consta d’un centenar d’obres de dues dotzenes d’artistes diferents, procedents de prop de quaranta museus i col·leccions particulars d’Europa i dels Estats Units. Una exposició molt recomanable que estarà oberta fins el 9 d’octubre de 2011 i amb l’entrada lliure, com és habitual en aquest espai de cultura que és el CaixaForum.

DE TAPES AMB EL DAVID LIENAS

Divendres passat la Cristina, l’Elena, la Gemma, la Montse, el Miquel, la meva amiga Teresa i jo, varem assistir al darrer taller de cuina abans de vacances, a l’Espai Consum del Bonpreu. En aquesta ocasió, el David Lienas ens va oferir un autèntic festival de tapes, unes més tradicionals i altres diríem que una mica menys convencionals. Aquestes són les receptes: taquets de formatge arrebossats amb compota de poma, “oros i bastos”, bombes picants, patates braves amb all i oli i torradeta de tàrtar de carn amb ous ferrats.

Si hi ha una tapa per excel·lència, aquesta són les patates braves, i quan es parla de patates braves, sempre surt allò de “on fan les millors?”. Segurament molts de nosaltres diríem el Tomás de Sarrià, però després de tastar les del David, sense desmerèixer el Tomás, no sé quin nom propi posaria primer. El David, a més d’ensenyar-nos la recepta, ens va oferir un veritable monogràfic sobre les patates: n’hi ha més de dues mil varietats;  per fer patates braves, important comprar-les per fregir (són més dures, aguanten millor la cocció i queden cruixents); fregir-les en oli d'oliva; si volem fer puré de patates, perquè no quedi gomós, les patates no s’han de triturar, s’han d’aixafar. I una recomanació perquè l’all i oli de les braves no repeteixi, escaldar els alls sense el cor durant un parell de minuts, per rebaixar-ne la fortor.

A mi em va agradar especialment la de taquets de formatge, arrebossats amb farina de galeta, coco i pebre vermell picant. A més, com que després d’arrebossar-los s’han de congelar fins al moment de fregir, es poden tenir fets per endavant i deixar el fregit per al final, que això també va bé!.

I què dir de les bombes picants?, doncs això que eren... picants, picants!. Tal com han  de ser!. Si us hi fixeu, hi ha una foto on es veu la quantitat d’espècies que va fer servir el David.

Jugant amb el noms de dos dels pals d’una baralla de cartes, els “oros” eren rodanxes de poma arrebossades amb una massa feta amb Maizena i els “bastos”, anxoves arrebossades igualment.

La torradeta de tàrtar anava acabada amb un ou de guatlla ferrat i aquí és on varem descobrir l’estri estrella de la classe: un tallapuros!. Tothom que hagi fet servir ous de guatlla sap com és de difícil trencar la closca sense que el rovell es rebenti, oi?, Doncs amb el tallapuros, problema solucionat, amb un simple gest la closca queda perfectament escapçada i el rovell surt en perfectes condicions!.

Ara, només queda posar en pràctica les receptes que segur que aniran molt bé per a aquests àpats informals de vacances. 

LES DUES CARES DE LA MONEDA

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre “Un rei cop per cop” escrit per Patricia Sverlo i traduït al català per Miquel Marcè, que va ser publicat per l’Editorial Kalegorria l’any 2001, tot i que la seva durada a les llibreries va durar pocs dies ja que va “desaparèixer” ràpidament.

No és d’estranyar perquè es tracta d’una “biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó”  tal i com es destaca en la portada.

Evidentment, i per tal d’evitar sancions, no es citen les fonts de les informacions. És clar que podeu pensar que si no es citen les fonts, el que s’explica pot ser fals. I tant que sí, però jo no sé si vosaltres heu vist la comèdia “Pel davant i pel darrera” que en els darrers anys ha estat força present en les nostres cartelleres. En aquesta comèdia teatral es veu en el primer acte el que passa dalt de l’escenari, però en el segon es veu el que realment es cou al darrera. Doncs amb aquest llibre he tingut la mateixa sensació. Els que hem seguit una mica els esdeveniments que han succeït i s’han explicat a l’estat espanyol els darrers anys, és com si haguéssim vist el primer acte (pel davant) i al llegir aquest llibre, és com si veiéssim el segon acte (pel darrera). I és que el que es cou pel darrera encaixa prou bé amb el que hem vist pel davant Per tant, si no amb exactitud, sí que penso que el que he llegit és més creïble que el que se’ns ha explicat.

Alguns dels molts protagonistes de la història: Joan de Borbó, Francisco Franco, Sofia de Grècia, Torcuato Fernandez Miranda,
Adolfo Suarez, Alfonso Armada,  Felipe Gonzalez, Sabino Fernandez Campo, Manuel Prado y Colón de Carvajal y Mario Conde.

Per descomptat, es tracta d’una lectura més que interessant per tot el que es diu i per la manera com es diu, ja que no es tracta d’una història de “bons i dolents” sinó de veure com tot un ampli ventall de personatges (amb nom i cognom) es mouen per uns interessos molt concrets i com alguns d’ells en surten ben escaldats quan intenten mantenir un mínim de coherència en la seva manera de fer. Naturalment no seré jo qui jutgi si aquesta manera de fer és correcta o no; llegint, cadascú es formarà la seva opinió. La veritat és que per molts rius de tinta que s’hagin vessat a la premsa, mai hem tingut clares quines eren les relacions entre Joan de Borbó i Franco, com va anar realment la transició, o el 23-F, o el paper real i el pes que han tingut personatges com Torcuato Fernández Miranda, Alfonso Armada, Adolfo Suárez, Mario Conde, Javier de la Rosa, Felipe González ... i moltíssims més. Tot plegat, apassionant.

Tal i com he dit al principi, aquest llibre no el trobareu a cap llibreria, però si esteu interessats en llegir-lo, podeu baixar-vos-el en versió pdf en català i en castellà.

GELAT DE XOCOLATA

Aquest mes de juliol, la Marina, la Sandra i el Xavier ens proposen treballar amb gelats i sorbets per a la recepta del 15, quina bona idea!. He triat aquesta recepta de la Su, de Webos Fritos, perquè el primer que em va cridar l’atenció va ser que ella l’anomena falso helado de chocolate. Llavors, és o no és un gelat?. I tant que sí, però com que es fa només amb llet evaporada, xocolata i una mínima quantitat de sucre, resulta molt lleuger però alhora ben saborós.

Així doncs, a més de donar-nos un capritx aquests dies de calor, ho podem fer de forma saludable, ja que ens estalviem les moltes calories que acostumen a portar els gelats en forma de nata, rovells d’ou i sucre.

Ingredients:

150 g de xocolata negra

Un pot de llet evaporada de 400 g

Una culleradeta de postres de sucre

Preparació:

Posar la llet evaporada en un bol i posar-la al congelador una hora i quart aproximadament fins que es comenci a congelar per sobre però continuï líquida per dins.

Fondre la xocolata (al microones o al bany maria) i reservar-la. Treure el bol de la llet evaporada del congelador i batre-la amb una batedora elèctrica de varetes fins que dobli el seu volum, fins i tot una mica més. Afegir la culleradeta de sucre i sense deixar de batre anar afegint la xocolata fins que estigui integrada del tot.

Posar el bol al congelador i, al cap d’una hora, treure’l i tornar a batre la mescla, perquè quedi més cremosa i evitar que es formin cristalls. Tornar el bol al congelador i repetir l’operació dues vegades més.

Servir el gelat en la forma que més us agradi. Si en feu boles, cal mullar l’estri abans de fer cada bola, per tal que es puguin formar i desprendre millor. 

CARRER DE PETRITXOL

Avui vull parlar d’un dels carrers més tradicionals de la Barcelona antiga, el carrer de Petritxol. Un carrer estret que va del carrer de la Portaferrissa fins a la plaça del Pi. Però d’on venen aquests noms?. Hem consultat la web de l’Ajuntament de Barcelona on hi ha un apartat en què s’explica l’origen dels noms dels carrers i places de la ciutat, i aquest és el resultat.

El nom del carrer de la Portaferrissa ve de la porta fortament clavetejada situada en el portal que es va construir quan es va alçar la muralla de la Rambla (1260). L’any 1374, ja es menciona un alberg prop de la “porta ferrissa”, per tant, el nom data com a mínim del segle XIV.

La plaça del Pi té aquest nom perquè segons una antiga llegenda hi havia un bosc de pins on es venerava una imatge de la Verge Maria posada en un altar. També hi ha testimonis documentals que diuen que l’any 958 ja hi havia una capella al mateix lloc, ombrejada per un corpulent pi.

Segons l’inventari d’elements del paisatge urbà, el carrer de Petritxol té una llargada de 129 metres amb una amplada mitjana de 3,16. Originàriament el carrer no tenia sortida i estava envoltat d'horts. El carrer fou obert l'any 1465, travessant les finques propietat del senyor Petritxol, per comunicar-lo amb el carrer de la Portaferrisa, per tal d'anar més fàcilment a l'església del Pi. Moltes de les seves cases foren construïdes durant els segles XVII-XVIII, malgrat que la majoria de les construccions que podem veure avui són del segle XIX. En una de les cases d'aquest carrer hi havia hagut una gran cara de pedra, que indicava l'existència d'un bordell, senyal necessari en una època en què l'analfabetisme era molt corrent. El carrer té el record ciutadà i literari entranyable de la figura del popular dramaturg del segle XIX Àngel Guimerà (1847-1924) que hi va viure. I més darrerament, en un habitatge d'aquest carrer, hi hagué l'estudi d'assaig de la soprano Montserrat Caballé; una placa n'és testimoni.

Aquest carrer és un dels racons més acollidors de la part vella de Barcelona. Està ple de comerços antics i tradicionals com la llibreria Quera, situada en el número 2, especialitzada en llibres i guies d’excursionisme i viatges, que va ser oberta l’any 1916 per l’aventurer Josep Quera. Al número 5 hi trobem la Sala Parés, la més antiga de Barcelona. Inaugurada l’any 1840 per Joan Baptista Parés com a botiga per articles de belles arts, l’any 1877 ja es va convertir en galeria d’art i en les seves sales hi han exposat grans noms de la pintura com Urgell, Rossinyol, Cases, Mir, Nonell, Hugué o Dalí. També va ser sala de subhastes i subministradors d’obres d’art per a grans museus. Al número 8 hi ha la Galeria Trama una de les més prestigioses de l’actualitat.  I qui no ha anat mai a berenar a la Granja La Pallaresa?. Aquest local, situat al número 11 del carrer, tal i com el coneixem avui, va ser inaugurat per Magí Cases l’any 1947. Abans, durant molts anys havia estat una lleteria. Avui és lloc obligat per a fer una aturada i prendre un suís o una xocolata desfeta amb melindros. Al mateix carrer podem trobar la Granja Dulcinea al número 2 i la Petritxol (antiga Xocoa) al costat mateix de La Pallaresa.

Hi ha molts més comerços, botigues de regal, de roba o joieries, però també una altra cosa molt interessant, un grapat de mosaics a les parets que n’expliquen la història i que son els que il·lustren aquesta entrada. A més, l’any 1959 es van eliminar les voreres i es va convertir en el primer carrer de la ciutat de Barcelona només per a vianants.


En resum, un carrer que convida a passejar i badar.

DECONSTRUCCIÓ D’EMPEDRAT

En un taller que el David Lienas va dedicar fa temps a la cuina catalana des del punt de vista de la innovació, ens va ensenyar a fer una versió particular de l’empedrat, amb els ingredients típics, però amb una altra textura i una altra presentació.

Com que l’empedrat és un plat força estiuenc, m’ha vingut de gust fer-lo d’aquesta manera, és refrescant i nutritiu, una bona manera de menjar llegum en temps de calor.

Ingredients per a 4 persones:

400 g de morro de bacallà en un sol tros

500 g de mongetes del ganxet cuites

100 g d’olives negres desossades

200 g de tomàquets de pera

200 g de ceba de Figueres

100 g de pebrot vermell

100 g de pebrot verd

Sal, pebre negre

Oli d’oliva verge extra

Vinagre de Mòdena

Julivert picat

2 alls

2 bitxos

Farigola en branca

Romaní en branca

Llorer

Preparació:

Escalfar l’oli amb els alls sense pelar i aixafats, els bitxos, la farigola i el romaní en branca i el llorer. Quan s’hagi escalfat lleugerament, retirar-lo del foc i reservar-lo.

Tallar el bacallà en un tac gruixut, confitar-lo en l’oli aromatitzat, deixar-lo coure a molt baixa temperatura fins que estigui lleugerament tou i reservar-lo. Opcionalment, es pot reservar una mica de bacallà per servir-lo cru.

Per preparar el gaspatxo de mongetes seques, un cop cuites, condimentar-les amb el vinagre, l’oli d’oliva, la sal i el pebre. Afegir un rajolí d’aigua i triturar-les amb el túrmix. Colar el preparat i reservar-lo.

Llevar els peduncles dels tomàquets, escaldar-los durant 15 segons en aigua bullint, escórrer-los i ràpidament submergir-los en aigua amb gel per tallar-los la cocció. Un cop freds, treure’ls de l’aigua, pelar-los, tallar-los per la meitat horitzontalment, llevar-ne les llavors, picar-ne la carn i reservar-la. Picar les olives ben fines i reservar-les.

Pelar la ceba i tallar-la a làmines ben fines i barrejar-les amb el tomàquet.

Llevar el peduncle, les llavors i els nervis (la part blanca interior) dels pebrots i picar-los ben fins. Mesclar-los amb la barreja anterior i salar-los lleugerament, afegir-hi les olives, empolsegar-hi una mica de pebre negre i de julivert picat i amanir-ho amb oli d’oliva.

Deixar reposar la mescla una hora com a mínim dins la nevera perquè els sabors dels aliments es barregin.

Disposar en una copa o en un got de sidra una base de gaspatxo de mongetes seques, afegir-hi el bacallà i les hortalisses picades.