dimarts, 20 març de 2012

LA SEDUCCIÓ D’ANGELA


Saimir Pirgu i Angela Gheorghiu
Ahir vam assistir a la darrera representació de La Bohème al Gran Teatre del Liceu. En total se n’han fet divuit i totes amb les localitats exhaurides. La Bohème, sens dubte, segueix sent una de les òperes més populars i que més atreuen el públic de totes les edats.

Ahir però, hi havia un altre al·licient, la protagonista era Angela Gheorghiu, una de les millors sopranos dels darrers anys, i naturalment, l’expectació era majúscula. Com era d’esperar, la soprano romanesa no va decebre els seus seguidors, entre els quals m’hi compto des de que vaig veure-la en vídeo, en aquella inoblidable Traviata de l’any 1994 al Covent Garden londinenc, sota la direcció del gran Georg Solti.

El magnetisme que desprèn la prodigiosa veu d’Angela Gheorghiu sobre l’escenari és tan gran que amb dues notes te n’oblides de si és bona actriu o no, de si gesticula en excés o va d’estupenda. Quan obre la boca s’acaba tot. Quan en el primer acte (que no va ser precisament el millor) apareix i comença amb el “Si, mi chiamano Mimi”  i treu tot el reguitzell de recursos tècnics i exquisideses vàries, et deixa amb la boca oberta. En bona lògica, això seria difícil de superar, però no, arribem al tercer acte i ens ofereix un “Donde lieta usci al tuo grido” rematat amb un “Addio, addio senza rancor”  que et deixa amb el cor encongit i els ulls totalment humits. Jo no havia tingut ocasió de veure-la mai en directe, però us ben asseguro que me’n recordaré sempre de la nit d’ahir.

Àngel Òdena, Saimir Pirgu, Angela Gheorghiu i Victor Pablo Pérez

Al seu costat va tenir el millor Rodolfo dels tres que he pogut sentir en aquesta tanda de Bohèmes. Es tracta del jove tenor albanès Saimir Pirgu, que va fer una autèntica exhibició de tècnica vocal, acompanyada d’un extraordinari gust per cantar i dir el que toca i com toca. Posats a trobar-li una “pega” diria que té una veu un pel lleugera, per al meu gust, per a cantar Puccini, però el que és indubtable és que ho va fer de meravella.

Al costat dels dos protagonistes, vam poder gaudir d’un Àngel Òdena en estat de gràcia. El baríton tarragoní té la veu més fosca que quan el vam veure per primera vegada fent un gran Figaro, per als Amics de l’Òpera de Sabadell, d’això ja fa disset anys i les seves qualitats vocals han guanyat molt en aquest temps. D’altra banda, la Musetta d’Ainhoa Arteta va ser molt correcta, i amb una gran dosi de teatralitat com ja l’havíem vist dies enrere. Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez, que han intervingut en catorze de les divuit representacions, van resoldre amb solvència i sobrietat els seus papers, igual que Valeriano Lanchas que ha estat present en totes les funcions. 

Carlo Colombara, Ainhoa Arteta, Gabriel Bermúdez i Valeriano Lanchas

Nosaltres vam assistir a l’assaig general de La Bohème el 24 de febrer, desprès hi vam tornar el 9 de març i el dia 13, aquesta vegada al cinema, abans de la funció d’ahir, i haig de dir que tal com han anat passant els dies, l’orquestra ha sonat cada vegada millor, la qual cosa diu molt del treball del director Victor Pablo Pèrez.

En resum, vam tornar a casa amb un sabor de boca immillorable i que superava de llarg el de les representacions que havíem presenciat anteriorment que havien estat molt correctes.

Angela Gheorghiu
CONTRACRÒNICA – Com fem habitualment (nosaltres som així) vam anar a esperar la sortida dels cantants després de l’actuació. Ja ho havíem fet anteriorment el dia que cantaven Ramón Vargas i Fiorenza Cedolins. Per cert, el dia que vam anar a veure’ls era l’aniversari de la Cedolins i sembla ser que el seu marit li va regalar un pastís d’aniversari culminat amb un interrogant en lloc del número que normalment corona aquest tipus de pastissos. Amabilíssima, ens va signar programes i es va fer fotos amb nosaltres, igual que Ramón Vargas que ens va dir que tornaria a Barcelona i València amb dues òperes de Verdi que li encanten (Simon Bocanegra i I due foscari) i que diu que li van molt millor a la seva veu. Ainhoa Arteta va estar cordial, simpàtica i amable al igual que Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez. Valeriano Lanchas amabilíssim i satisfet que se’n recordin dels “secundaris”. Amb l’Àngel Òdena vam estar conversant sobre la primera vegada que el vam veure actuar i al mestre Victor Pablo Pérez, quan li vam preguntar si era difícil mantenir la tensió necessària per fer divuit representacions, ens va dir que no, que la principal dificultat havia estat acoblar-se a quatre repartiments diferents. Saimir Pirgu, tímid i amable i amb un castellà molt bo, també va signar i fer-se fotos amb tothom que li ho demanava. Finalment la “diva” Gheorghiu va sortir saludant ja de lluny a la gent que l’esperava. Vestida de marca (no sé dir de quina) però semblava més que anés a recollir un “oscar” que no pas que “sortís de la feina”, també va estar molt correcta i agradable amb tothom. Les esperes mentre no surten els cantants es podrien fer llargues, però, si ho fas conversant i en bona companyia, com va passar ahir, realment se’t fan curtes i tot. 

20 comentaris:

  1. Estic una mica fotudot: Tinc un flegmó que ahir al vespre, quan em mirava al mirall, semblava que hi veiés el ninot del Netol, però tot i així -avui ja no el tinc tan inflamat gràcies a l'antibiòtic-, tenia ganes de saber com us havia anat, i celebro que us haguéssiu passat tan rebé.

    Una abraçada i, encara que amb vint-i-quatre hores de retard, per molts anys, Josep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      Gràcies per la felicitació.
      Celebro que el flegmó vagi de baixa, son empipadors a més no poder.
      La d'ahir va ser una gran nit, l'Angela fenomenal, però el Pirgu deu n'hi do, serà qüestió de seguir-lo d'aprop aquest noi.
      Una abraçada

      Elimina
    2. "Quan obre la boca s’acaba tot". S'acaben les preguntes i comença la felicitat, oi?

      "Cara de Netol"... Assur: ¿No seran galteres?

      Elimina
    3. Ho has definit perfectament.

      Elimina
    4. Jo, què voleu que us digui?... Doncs va; ho dic!: I quan té la boca tancada també està preciosa!!!

      Serà tan diva com es digui que és (vaig assabentar-me, a la sortida i de bones tintes, que s'havia portat el seu vestuari perquè el de la producció no li agradava), però quan surt a l'escenari a mi em captiva, no ho puc evitar, tant és així que de tan trist que jo estava perquè s'havia acabat morint, vaig passar al súmmum de la felicitat quan va sortir a saludar i vaig veure que s'havia mort "per exigències del guió".

      Es nota que estic eufòric?... És que avui és el primer dia que pràcticament no em noto el flegmó (no eren paperes, José Luis!) :))

      Elimina
    5. Efectivament, part del vestuari de la Gheorghiu no era el mateix que havien portat tan la Cedolins com la Siri (les altres dues Mimi's que vaig veure, però jo gairebé no hi vaig parar atenció, i es que la veu ho absorvia tot. El bo que te el teatre escom molt bé dius, que després d'haver-te emocionat i haver mort, l'actor o actriu surt a saludar.
      Celebro la fi de la síndrome "netol".

      Elimina
  2. (Volia dir "us ho haguéssiu") :))

    ResponElimina
  3. Apa, apa, quatre vegades la mateixa òpera...deu ser com veure 4 vegades el hat trick de Messi... que no et canses mai de veure...jaja
    Petonets.

    ResponElimina
  4. Gemma,
    Hi ha coses que no es poden desaprofitar, i més quan les pots fer per un preu més que raonable o convidat. La Bohème es una joia que cal revisar de tant en tant i si a sobre, ho fas amb algun dels millors cantants... oli en un llum!.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Quin privilegi Josep! La Bohème al Liceu i... amb aquesta veu d'àngela... és l'òpera que m'agrada més, em porta dolços records, quan el meu avi, quan jo només tenia 12 anys, ja se m'emportava a la Faràndula de Sabadell a veure òpera (ell era soci dels Amics de l'Opera), i amb la Boheme vaig plorar com una magdalena! Em va afectar tant que encara ho recordo... gràcies per la magnífica crònica. Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marina,
      T'entenc perfectament. El fet de no emocionar-se veient i escoltant La Bohème només pot ser, penso jo, o perquè els cantants no ho fan bé, o perquè el que escolta està mancat de sensibilitat.
      Gràcies per la visita i per explicar-nos aquesta experiència d'adolescència.
      Una abraçada

      Elimina
  6. Comparteixo tot, Josep! Fins i tot el final ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A que si, que va passar ràpid el temps!.

      Elimina
  7. Vaja, una nova informació musical per a mi; desconeixia aquesta soprano...La seguiré de prop.Cada vegada que senti el seu nom recordaré el vostre post.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Angela Gheorghiu es sense cap discusió una de les millors cantants de les dues darreres dècades. I no solament això, malgrat el seu "divisme", a vegades més fictici que real, es de les poques que poden comparar-se amb les grans de tots els temps.

      Elimina
  8. Quines ganes, mira qui no es conforma es perque no vol: avui em fotré un òpera en texans en vena per fer-me passar les ganetes que m'han entrat llegint la crònica.

    Per cert, era el teu aniversari? M'hauràs de disculpar perque vaig de cul i em faig gran: ni t'he felicitat ni res!!!! Felicitats!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar,
      Moltes gràcies per la felicitació, però només era el meu Sant, per l'aniversari encara em queden uns mesets. Com pots veure vam sortir força contents d'aquestes Bohèmes, especialment de la darrera amb l'Angela Gheorghiu. De totes maneres, feia varies setmanes que no quedaven entrades, i això que han fet fins a 18 representacions!.
      Una abraçada

      Elimina
  9. Això del vestuari no és exactament així.Ella que és molt diva va demanar unes quantes coses al teatre. Coses ridícules que no esbombaré. Ara, quan va veure que una del cor portava la mateixa tela del vestit que el seu, va demanar dir que això no podia ser. Crec que aquesta i marxar a acabar l'acte 1er fora d'escena van ser les dues úniques concessions de les que jo sé, que li van ser concedides.
    Ella és així i a vegades això pot arribar a treure de polleguera als directors dels teatres, com ha succeït al MET, on ella estava obsessionada que en les flors de l'Adriana Lecouvreur li havien posat verí de veritat.
    És fruit d'un altre època, però certament quan canta i sobretot quan en té ganes, és magnífica. Al Liceu en va tenir.

    ResponElimina
  10. Doncs encara sort que amb les dues concesions que li van fer, es va donar per satisfeta, que si no...
    De totes maneres se la veia molt satisfeta tant al finalitzar la funció com a la sortida del teatre, i es que té estirabots de diva, però no es una persona inaccessible com ho eren algunes "dives-dives" d'altres èpoques, o d'èpoques no tan llunyanes.

    ResponElimina