LA SEDUCCIÓ D’ANGELA

Saimir Pirgu i Angela Gheorghiu

Ahir vam assistir a la darrera representació de La Bohème al Gran Teatre del Liceu. En total se n’han fet divuit i totes amb les localitats exhaurides. La Bohème, sens dubte, segueix sent una de les òperes més populars i que més atreuen el públic de totes les edats.

Ahir però, hi havia un altre al·licient, la protagonista era Angela Gheorghiu, una de les millors sopranos dels darrers anys, i naturalment, l’expectació era majúscula. Com era d’esperar, la soprano romanesa no va decebre els seus seguidors, entre els quals m’hi compto des de que vaig veure-la en vídeo, en aquella inoblidable Traviata de l’any 1994 al Covent Garden londinenc, sota la direcció del gran Georg Solti.

El magnetisme que desprèn la prodigiosa veu d’Angela Gheorghiu sobre l’escenari és tan gran que amb dues notes te n’oblides de si és bona actriu o no, de si gesticula en excés o va d’estupenda. Quan obre la boca s’acaba tot. Quan en el primer acte (que no va ser precisament el millor) apareix i comença amb el “Si, mi chiamano Mimi”  i treu tot el reguitzell de recursos tècnics i exquisideses vàries, et deixa amb la boca oberta. En bona lògica, això seria difícil de superar, però no, arribem al tercer acte i ens ofereix un “Donde lieta usci al tuo grido” rematat amb un “Addio, addio senza rancor”  que et deixa amb el cor encongit i els ulls totalment humits. Jo no havia tingut ocasió de veure-la mai en directe, però us ben asseguro que me’n recordaré sempre de la nit d’ahir.

Àngel Òdena, Saimir Pirgu, Angela Gheorghiu i Victor Pablo Pérez

Al seu costat va tenir el millor Rodolfo dels tres que he pogut sentir en aquesta tanda de Bohèmes. Es tracta del jove tenor albanès Saimir Pirgu, que va fer una autèntica exhibició de tècnica vocal, acompanyada d’un extraordinari gust per cantar i dir el que toca i com toca. Posats a trobar-li una “pega” diria que té una veu un pel lleugera, per al meu gust, per a cantar Puccini, però el que és indubtable és que ho va fer de meravella.

Al costat dels dos protagonistes, vam poder gaudir d’un Àngel Òdena en estat de gràcia. El baríton tarragoní té la veu més fosca que quan el vam veure per primera vegada fent un gran Figaro, per als Amics de l’Òpera de Sabadell, d’això ja fa disset anys i les seves qualitats vocals han guanyat molt en aquest temps. D’altra banda, la Musetta d’Ainhoa Arteta va ser molt correcta, i amb una gran dosi de teatralitat com ja l’havíem vist dies enrere. Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez, que han intervingut en catorze de les divuit representacions, van resoldre amb solvència i sobrietat els seus papers, igual que Valeriano Lanchas que ha estat present en totes les funcions. 

Carlo Colombara, Ainhoa Arteta, Gabriel Bermúdez i Valeriano Lanchas

Nosaltres vam assistir a l’assaig general de La Bohème el 24 de febrer, desprès hi vam tornar el 9 de març i el dia 13, aquesta vegada al cinema, abans de la funció d’ahir, i haig de dir que tal com han anat passant els dies, l’orquestra ha sonat cada vegada millor, la qual cosa diu molt del treball del director Victor Pablo Pèrez.

En resum, vam tornar a casa amb un sabor de boca immillorable i que superava de llarg el de les representacions que havíem presenciat anteriorment que havien estat molt correctes.

Angela Gheorghiu

CONTRACRÒNICA – Com fem habitualment (nosaltres som així) vam anar a esperar la sortida dels cantants després de l’actuació. Ja ho havíem fet anteriorment el dia que cantaven Ramón Vargas i Fiorenza Cedolins. Per cert, el dia que vam anar a veure’ls era l’aniversari de la Cedolins i sembla ser que el seu marit li va regalar un pastís d’aniversari culminat amb un interrogant en lloc del número que normalment corona aquest tipus de pastissos. Amabilíssima, ens va signar programes i es va fer fotos amb nosaltres, igual que Ramón Vargas que ens va dir que tornaria a Barcelona i València amb dues òperes de Verdi que li encanten (Simon Bocanegra i I due foscari) i que diu que li van molt millor a la seva veu. Ainhoa Arteta va estar cordial, simpàtica i amable al igual que Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez. Valeriano Lanchas amabilíssim i satisfet que se’n recordin dels “secundaris”. Amb l’Àngel Òdena vam estar conversant sobre la primera vegada que el vam veure actuar i al mestre Victor Pablo Pérez, quan li vam preguntar si era difícil mantenir la tensió necessària per fer divuit representacions, ens va dir que no, que la principal dificultat havia estat acoblar-se a quatre repartiments diferents. Saimir Pirgu, tímid i amable i amb un castellà molt bo, també va signar i fer-se fotos amb tothom que li ho demanava. Finalment la “diva” Gheorghiu va sortir saludant ja de lluny a la gent que l’esperava. Vestida de marca (no sé dir de quina) però semblava més que anés a recollir un “oscar” que no pas que “sortís de la feina”, també va estar molt correcta i agradable amb tothom. Les esperes mentre no surten els cantants es podrien fer llargues, però, si ho fas conversant i en bona companyia, com va passar ahir, realment se’t fan curtes i tot.