divendres, 6 d’abril de 2012

L’ART DE NOVEL•LAR LA HISTÒRIA

Jordi Fernando, Maria Carme Roca, Alber Salvadó i Xulio Ricardo Trigo

Amb aquest suggerent nom, el dimecres 4 d’abril, es va fer una taula de debat a La Casa del Llibre de Barcelona, organitzat per l’editorial Meteora. El presentador va ser Jordi Fernando i els participants, Maria Carme Roca, Albert Salvadó i Xulio Ricardo Trigo.

Jordi Fernando, com a introducció,  va intentar definir i acotar la marca “novel·la històrica”. Va dir que es pot considerar Homer com un dels primers narradors de la història. També els llibres medievals de cavalleria, o els narradors russos i francesos del segle XIX podrien formar part d’aquesta denominació, fins arribar al segle XX en què l’anomenada novel·la històrica s’ha convertit en tot un clàssic, sobretot a partir de la publicació de “Sinuhé l’egipci” que va marcar un abans i un després. També va fer una definició, crec que molt encertada, quan va situar la  “història” en un nivell i la “narració” en un altre, mentre que la “novel·la històrica” era com un riu ple de meandres que circulava enmig dels dos nivells, agafant elements de cadascun d’ells.

Maria Carme Roca va dir que ella va néixer al carrer de Sant Domènec del Call i per tant (salvant les distàncies del temps) va ser “veïna” de Luci Minici (el protagonista del seu llibre “Barcino”) i quan era petita i passejava amb la seva mare pel barri antic de Barcelona, sempre s’aturava davant les pedres antigues que s’anaven descobrint cada vegada que es removia el paviment per iniciar una obra. La curiositat per “conèixer” la va dur a estudiar història, i aquella passió per “documentar i saber” s’ha mantingut i incrementat amb el pas dels anys.

Maria Carme Roca, Albert Salvadó i Xulio Ricardo Trigo
Albert Salvadó va començar la seva intervenció amb una frase de Winston Churchill: “com més lluny viatges cap al passat, més lluny viatjaràs cap al futur”. Després va posar un exemple molt gràfic per delimitar les diferències. Va dir “El rei va morir i poc després ho va fer la reina” és història, mentre que dir “El rei va morir i poc després ho va fer la reina de tristesa” és novel·la. També va dir que de petit va arribar a odiar la història ja que el que li van ensenyar eren només un grapat de dades i xifres fins que un dia, el seu pare li va regalar una “història universal” i va experimentar un canvi radical.

Per la seva banda, Xulio Ricardo Trigo va manifestar que el seu interès per la història va començar de petit ja que el seu pare era viatjant i ell moltes vegades l’acompanyava. Va conèixer molts llocs i allò li va despertar la curiositat. Per això en les seves novel·les, més que un determinat personatge, ell sent una necessitat especial per recuperar llocs i paisatges d’interès per tal de situar els escenaris de les seves novel·les i al mateix temps fugir de les fredes dades que s’extreuen de la datació de pedres i altres elements recuperats en excavacions.

La Maria Carme Roca en canvi va manifestar que gràcies als arqueòlegs, la investigació i recerca de documentació a l’hora d’escriure un relat, simplifica moltíssim la feina. En el que van coincidir plenament tots tres va ser en el rigor històric i en que la història “oficial” és molt subjectiva perquè sempre l’han escrit els “guanyadors” i per tant l’han adaptat a la seva conveniència. En aquest sentit, la Maria Carme Roca va explicar que, arrel d’escriure el llibre “Akanuu l’arquer persa” va haver de fer un exhaustiu treball de documentació i recerca sobre la vida dels perses, descobrint que la realitat poc tenia a veure amb l’oficialitat, ja que aquesta havia estat escrita i propagada pels grecs, és a dir pels vencedors. El mateix va explicar l’Albert Salvadó sobre Jaume I, i va assenyalar que tot el que es deia sobre el rei català en els llibres d’història que ell havia estudiat era que se l’anomenava “conquistador, porque había conquistado Valencia y Mallorca” i res més, mentre que quan va començar a indagar, va descobrir l’autèntica universalitat del personatge, que era conegut i admirat fins i tot pel mateix Kublai Khan, emperador dels mongols.

En el debat, que va durar una hora i mitja llarga,  es van tocar temes com la tècnica d’escriptura;  si és millor fer-ho en primera o en tercera persona; que l’escriptor s’ha d’identificar totalment amb els personatges triats per tal que la narració sigui versemblant; o que tal com avança l’elaboració de la novel·la, tot sovint es van descobrint coses que no agraden gens dels protagonistes.

El temps ens va passar volant però va ser una trobada agradable i enriquidora amb tres dels màxims exponents actuals de la novel·la històrica en català.

En aquests enllaços (1, 2, 3, 4, 5, 6) podreu veure algunes de les ressenyes fetes en aquest bloc, sobre alguns llibres d'aquests autors .

6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Òscar,

      Com diria l'Arguiñano, un debat "rico, rico y con fundamento".

      Elimina
  2. Segur que va ser molt interessant. El problema es la fiabilitat de la novel•la històrica, perque pot ser un best-seller i ple de mentides. Jo Claudi i les Memòries d’Adrià son llibres esplèndids i probablement amb consistència històrica, però també podria ser que la reina morís de felicitat i es triï la opció contraria nomes perquè va millor per la novel•la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Interessantíssim tema el que planteges: la credibilitat de la novel·la històrica.
      En primer lloc hauriem de saber si la "marca" novel·la històrica (en nom de la qual ens han "colat" autèntics "bodrios") es refereix a quan en el text hi apareix un personatge real o quan només hi apreixen fets i escenaris. En el primer cas, que es cert i fals: la història oficial que ens explica que Colon va descobrir Amèrica en nom de Castella, o la de investigacions recents que ens diuen que Colon era Colom, català i al servei del rei d'Aragó?. I sobre el mitificat Graves autor de Jo Claudi, que es va basar en els escrits de Seutoni, un personatge de dubtosa credibilitat i propagandista tot i ser advocat, però al servei dels Antonins, enemics dels Juli-Claudis? ("la història la escriuen sempre els vencedors"). I parlant d'escriptors moderns, qui em pot demostrar que tot el que escriuen Ken Follet, Naguib Mafhuz, Ruiz Zafon o Jaume Cabré, per posar només uns noms, es correcte o està al servei del relat?. Ja no parlem de cinema, pintura, esculptura, teatre o fins i tot òpera. Em sembla que "repartir" certificats de credibilitat a uns i negar-los a altres es com a mínim perillós i interessat. Una altra cosa es la qualitat (literaria, pictòrica, etc.) però això té poc a veure amb la rigorositat històrica dels fets. Per descomptat, això no treu que hi hagi gent que se n'hagi aprofitat de tot plegat, sempre passa, però quan una cosa està treballada i documentada penso que no s'hauria de jutjar amb l'alegria que es fa, gairebé sempre per part dels mateixos sectors.

      Sobre si la reina va morir de pena o felicitat, pot efectivament ser una llicència, però potser això no passa en TOTES les arts amb rerafons històric?. En tot cas, segur que l'escriptor o el pintor no hi eren presents.

      Per aquests motius (dels quals se'n va parlar força) em va agradar aquesta xerrada i per això mateix trobo tan interessant i engrescador el teu comentari.

      Una abraçada i moltes gràcies per l'aportació.

      Elimina
    2. Mentides pietoses, artístiques, malintencionades, innocents i deshonestes, cabdals o irrellevants... Ahir nit us vaig perdre de vista de seguida, hauríem pogut alternar el tema Netrebko amb aquest :-)

      Elimina
    3. Es veritat, només ens vam veure un moment a l'entrada i després ja no. Barrejar Netrebko i novel·la histriònica (vull dir històrica) seria interessantíssim.
      Una abraçada

      Elimina