Ahir vespre vam assistir a l’Atrium de Viladecans a una de les darreres representacions del Così fan tutte de Mozart, amb què els Amics de l’Òpera de Sabadell clouran la temporada actual.
D’entrada, dir que la partitura mozartiana va ser estrenada l’any 1790 a Viena. Va ser la tercera i darrera col•laboració de Mozart amb Lorenzo da Ponte que ja havia donat uns molts bons resultats anteriorment amb Le Nozze di Figaro (1786) i Don Giovanni (1787).
L’acció se situa a Nàpols al segle XVIII. Don Alfonso discuteix sobre la fidelitat amb Guglielmo i Ferrando, dos joves oficials que estan convençuts que les seves promeses són veritables models de fidelitat. Don Alfonso els proposa una juguesca: les dues noies els seran infidels abans que acabi el dia.
La jugada comença quan les noies, Fiordiligi i Dorabella, que són germanes, reben la notícia que els seus enamorats han de marxar a la guerra. Quan els dos oficials han marxat, entren en escena dos joves albanesos (que no són altres que Guglielmo i Ferrando disfressats) que intentaran enamorar les dues germanes.
L’estratègia de Don Alfonso comptarà amb la col•laboració de Despina, la serventa de Fiordiligi i Dorabella, que a canvi de diners intentarà influir en les dues germanes en el fet que han d’aprofitar el temps, tenir nous amants i oblidar-se dels seus enamorats que segurament moriran a la guerra.
La trama segueix amb els intents dels dos “albanesos” d’enamorar les dues germanes, les quals després d’una gran resistència acaben cedint davant dels encants dels joves. Quan les noies estan a punt de formalitzar la seva relació amb els albanesos davant d’un notari (Despina disfressada), Don Alfonso que es considera ja guanyador de la juguesca, fa “aparèixer” els oficials, és a dir, que els falsos “albanesos” es treguin la disfressa i es descobreixi la infidelitat de les noies.
Don Alfonso assumeix la seva responsabilitat en tot l’embolic i proposa que el conflicte se solucioni tornant cadascú amb la seva parella, que tothom hi posi seny i accepti els contratemps de la vida.
Aquesta és a grans trets la trama d’una òpera considerada musicalment modèlica, amb moments realment extraordinaris que requereixen d’una gran compenetració de les veus dels sis protagonistes, ja que la partitura conté moltes interpretacions conjuntes (duos, tercets, quartets, i sextets).
En aquestes 10 representacions que han fet els AAOS, la interpretació ha anat a càrrec d’un grapat de joves amb un futur més que brillant. Maite Alberola va ser una Fiordiligi convincent i solvent; Gemma Coma-Alabert, una Dorabella brillant i amb plenitud de facultats vocals; Carles Daza un magnífic Guglielmo, amb tots els trets que requereix el personatge; Albert Casals va fer un Fernando ple de sensibilitat i amb una gran veu, tot i que li manca teatralitat; Elisa Vélez va brodar una Despina, bé vocalment, però millor encara gestualment. Finalment, el veterà Enric Serra, va complir correctament amb el seu paper tot i que amb alguna mancança vocal.
Daniel Gil de Tejada va treure un gran rendiment a l’Orquestra Simfònica del Vallès i al Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. L’escenografia de Pau Monterde i el vestuari van estar a un molt bon nivell, amb propostes vistoses i perfectament integrades en l’obra, sense els riscos innecessaris i surrealistes a què estem sotmesos en molts muntatges.
En resum, cal felicitar una temporada més als AAOS que sota la direcció artística de Mirna Lacambra estan fent una gran tasca de difusió operística per tot el territori. I atenció a la propera temporada, amb una programació que inclou Rigoletto, Les Contes d’Hoffmann i Il Barbiere di Siviglia.
.
