Posem punt i final a l’ Agost Musicald’enguany amb la traca final que, com no podia ser d’una altra manera, és la visita de la Maria Callas (1923-1977), una de les poquíssimes veus que aconsegueix emocionar-me cada vegada que l’escolto, i mira que ho faig sovint. Algú va dir que hi havia “grans sopranos, excel·lents sopranos i Maria Callas”, i no seré jo qui li porti la contrària. Hi ha moltes gravacions de la Maria Callas a internet, i tot i que l’àudio no és de gran qualitat, he preferit posar una actuació en directe (crec que va ser a Hamburg el 1959) interpretant un d’aquells fragments que a mi em posa la pell de gallina. Es tracta de la darrera escena de Il Pirata de Bellini, on, tot i tractar-se d’un concert (no una representació), aconsegueix amb la seva expressivitat, commoure l’auditori.
Tal i com dèiem en el primer apunt d’aquesta sèrie, les calors de l’agost eren propícies per a mandrejar i no fer massa feines als fogons. Per aquest motiu ens vam empescar aquest petit divertimento batejat com Agost Musical que ens ha permès convertir el bloc en un autèntic festival d’estiu amb intèrprets molt variats. Durant la resta de l’any es fa difícil donar cabuda en un bloc multitemàtic com el nostre, a un més sencer d’apunts exclusivament musicals. Esperem però repetir l’experiència i us donem les gràcies als que ens heu anat seguint. Ara, recuperem la normalitat i com que la cafetera ja ha passat la ITV, esperem seguir servint cafès de diferents sabors a tots els amics que ens visiteu.
L’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell ha inaugurat el 22è cicle d’Òpera a Catalunya amb la posada en escena d’una obra que no es representava a Catalunya des de l’any 1971. Es tracta de Il Pirata de Vincenzo Bellini, una òpera amb llibret de Felice Romani que va ser estrenada amb gran èxit al teatre Alla Scala de Milà l’any 1827, interpretada per Giovanni Rubini, el tenor més famós de l’època.
L’acció està ambientada en la Sicília del segle XIII, on Gualtiero, seguidor de Frederic II està enfrontat amb Ernesto partidari de Carles d’Anjou. Gualtiero i els seus seguidors han de fugir i convertits en pirates inicien una lluita per recuperar el poder. L’obra comença quan després d’un naufragi del vaixell pirata, Gualtiero arriba al castell de Cadalora on s’enfrontarà a Ernesto, senyor del castell i actual marit d’Imogene. Gualtiero donarà mort a Ernesto, ja que aquest va obligar la seva estimada Imogene a casar-se amb ell sota l’amenaça de matar el seu pare, seguidor com Gualtiero, de Frederic II.
Gualtiero posteriorment serà jutjat i condemnat a mort mentre Imogene embogeix de dolor. En aquesta versió de Il Pirata s’inclou una escena final (sembla ser que l’original), on es veu la mort de Gualtiero.
Il Pirata està estructurada en només dos actes, però tot i això és una de les òperes més llargues de Bellini i es caracteritza, com és habitual en el compositor sicilià, per una música extraordinàriament melòdica no exempta del romanticisme dramàtic de l’època. No obstant això, ha estat una obra poc representada, segurament per la dificultat vocal, tal i com va explicar en roda de premsa Mirna Lacambra, presidenta de l’AAOS i per aquest motiu se’ls ha d’agrair la seva posada en escena després de tants anys.
Nosaltres ja fa uns quants anys que assistim a representacions de l’AAOS, habitualment a Sabadell o Sant Cugat, però aquesta vegada ho vam fer per primera vegada a l’ Atrium de Viladecans.
L’escenografia, amb una escalinata de rigorós vermell, per la qual circulaven tots els cantants, no em va desagradar, és més, la prefereixo a molts del muntatges que amb molts més mitjans econòmics es fan en altres teatres i que em fan pensar que no saben què fer-ne amb els diners de què disposen. L'únic problema és que els cantants anaven molt (massa) en compte de no ensopegar, cosa que hauria estat molt fàcil amb l'innecesàriament feixuc vestuari que duien.
L’orquestra no em va acabar de convèncer, tot i que llegint cròniques del dia de l’estrena, sembla que s’han corregit errors, igual que la interpretació del cor que em va semblar molt acceptable.
Pel que fa als cantants, crec que el nivell general va ser correcte, però voldria destacar en primer lloc Ismael Pons, molt solvent en el paper d’Ernesto, sabent en tot moment el què i el com ho ha de fer. El barceloní Albert Casals amb un timbre de veu preciós, va anar de menys a més en el paper de Gualtiero, un rol prou complicat, que va resoldre sense prendre riscos però transmetent bones sensacions cara al futur. I finalment, Saioa Hernández, a la que ja coneixíem del concurs de cant Manuel Ausensi que va guanyar fa uns mesos precisament amb l’ària final de Il Pirata. Va ser una Imogene amb veu potent i segura que va transmetre emocions en molts moments. No oblidem que el paper d’Imogene és molt complicat i no està a l’abast de moltes veus. La Saioa se’n va sortir perfectament i, tal i com estava escrit, va ser la triomfadora de la nit. L’única “pega” que hi posaria, és que en general la teatralitat de tothom va ser mol “asèptica”, no sé si per imposició de la direcció escènica o perquè aquesta mateixa direcció no va saber trobar la vena dramàtica als protagonistes.
Finalment només cal felicitar a l’AAOS per aquest 22è cicle d’Òpera a Catalunya, per portar l’òpera a diferents comarques catalanes i per muntar espectacles tan dignes amb pressupostos ajustats. Tot un exemple.
