Posem punt i final a l’ Agost Musicald’enguany amb la traca final que, com no podia ser d’una altra manera, és la visita de la Maria Callas (1923-1977), una de les poquíssimes veus que aconsegueix emocionar-me cada vegada que l’escolto, i mira que ho faig sovint. Algú va dir que hi havia “grans sopranos, excel·lents sopranos i Maria Callas”, i no seré jo qui li porti la contrària. Hi ha moltes gravacions de la Maria Callas a internet, i tot i que l’àudio no és de gran qualitat, he preferit posar una actuació en directe (crec que va ser a Hamburg el 1959) interpretant un d’aquells fragments que a mi em posa la pell de gallina. Es tracta de la darrera escena de Il Pirata de Bellini, on, tot i tractar-se d’un concert (no una representació), aconsegueix amb la seva expressivitat, commoure l’auditori.
Tal i com dèiem en el primer apunt d’aquesta sèrie, les calors de l’agost eren propícies per a mandrejar i no fer massa feines als fogons. Per aquest motiu ens vam empescar aquest petit divertimento batejat com Agost Musical que ens ha permès convertir el bloc en un autèntic festival d’estiu amb intèrprets molt variats. Durant la resta de l’any es fa difícil donar cabuda en un bloc multitemàtic com el nostre, a un més sencer d’apunts exclusivament musicals. Esperem però repetir l’experiència i us donem les gràcies als que ens heu anat seguint. Ara, recuperem la normalitat i com que la cafetera ja ha passat la ITV, esperem seguir servint cafès de diferents sabors a tots els amics que ens visiteu.
Malgrat el títol, avui no toca Wagner, malauradament parlaré, però poc, del recital “Montserrat Caballé i les seves veus” que acabem de presenciar al Liceu.
No sabria per on començar, bé sí, jo ja imaginava que la veu de la Montserrat Caballé no estaria massa fina, però no podia pensar que la cosa estigués tan malament.
La primera pregunta que m’he fet quan he escoltat les primeres notes que han sortit de la gola de la soprano ha estat: qui la pot haver enredat d’aquesta manera?.
Prefereixo no entrar en detalls, només dir que la veu ha sonat clarament escanyada i sense potència, per no dir fora de to en molts moments.
És realment molt trist veure com una de les veus més grans de la segona meitat del segle vint s’apaga d’aquesta manera i públicament.
El públic però, ha respost carinyosament, vull pensar que ha estat així, ja que creure que ha estat una gran nit seria auto-enganyar-se.
No vull dir gaire coses més perquè tot plegat ha estat força trist. Només que la Montserrat Martí no ha pogut cantar a causa d’una hèrnia discal. Sí que ho han fet el baix ucraïnès Serghiy Mahera i el tenor rus Nikolai Baskov, ambdós amb una veu molt bonica, acompanyats al piano per l’argentí Manuel Brugueras.
Com que no vull acabar amb mal sabor de boca, aquí us deixo una de les millors Casta Diva que he escoltat. Va ser a Orange el 1974, la protagonista : la millor Montserrat Caballé.
L’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell ha inaugurat el 22è cicle d’Òpera a Catalunya amb la posada en escena d’una obra que no es representava a Catalunya des de l’any 1971. Es tracta de Il Pirata de Vincenzo Bellini, una òpera amb llibret de Felice Romani que va ser estrenada amb gran èxit al teatre Alla Scala de Milà l’any 1827, interpretada per Giovanni Rubini, el tenor més famós de l’època.
L’acció està ambientada en la Sicília del segle XIII, on Gualtiero, seguidor de Frederic II està enfrontat amb Ernesto partidari de Carles d’Anjou. Gualtiero i els seus seguidors han de fugir i convertits en pirates inicien una lluita per recuperar el poder. L’obra comença quan després d’un naufragi del vaixell pirata, Gualtiero arriba al castell de Cadalora on s’enfrontarà a Ernesto, senyor del castell i actual marit d’Imogene. Gualtiero donarà mort a Ernesto, ja que aquest va obligar la seva estimada Imogene a casar-se amb ell sota l’amenaça de matar el seu pare, seguidor com Gualtiero, de Frederic II.
Gualtiero posteriorment serà jutjat i condemnat a mort mentre Imogene embogeix de dolor. En aquesta versió de Il Pirata s’inclou una escena final (sembla ser que l’original), on es veu la mort de Gualtiero.
Il Pirata està estructurada en només dos actes, però tot i això és una de les òperes més llargues de Bellini i es caracteritza, com és habitual en el compositor sicilià, per una música extraordinàriament melòdica no exempta del romanticisme dramàtic de l’època. No obstant això, ha estat una obra poc representada, segurament per la dificultat vocal, tal i com va explicar en roda de premsa Mirna Lacambra, presidenta de l’AAOS i per aquest motiu se’ls ha d’agrair la seva posada en escena després de tants anys.
Nosaltres ja fa uns quants anys que assistim a representacions de l’AAOS, habitualment a Sabadell o Sant Cugat, però aquesta vegada ho vam fer per primera vegada a l’ Atrium de Viladecans.
L’escenografia, amb una escalinata de rigorós vermell, per la qual circulaven tots els cantants, no em va desagradar, és més, la prefereixo a molts del muntatges que amb molts més mitjans econòmics es fan en altres teatres i que em fan pensar que no saben què fer-ne amb els diners de què disposen. L'únic problema és que els cantants anaven molt (massa) en compte de no ensopegar, cosa que hauria estat molt fàcil amb l'innecesàriament feixuc vestuari que duien.
L’orquestra no em va acabar de convèncer, tot i que llegint cròniques del dia de l’estrena, sembla que s’han corregit errors, igual que la interpretació del cor que em va semblar molt acceptable.
Pel que fa als cantants, crec que el nivell general va ser correcte, però voldria destacar en primer lloc Ismael Pons, molt solvent en el paper d’Ernesto, sabent en tot moment el què i el com ho ha de fer. El barceloní Albert Casals amb un timbre de veu preciós, va anar de menys a més en el paper de Gualtiero, un rol prou complicat, que va resoldre sense prendre riscos però transmetent bones sensacions cara al futur. I finalment, Saioa Hernández, a la que ja coneixíem del concurs de cant Manuel Ausensi que va guanyar fa uns mesos precisament amb l’ària final de Il Pirata. Va ser una Imogene amb veu potent i segura que va transmetre emocions en molts moments. No oblidem que el paper d’Imogene és molt complicat i no està a l’abast de moltes veus. La Saioa se’n va sortir perfectament i, tal i com estava escrit, va ser la triomfadora de la nit. L’única “pega” que hi posaria, és que en general la teatralitat de tothom va ser mol “asèptica”, no sé si per imposició de la direcció escènica o perquè aquesta mateixa direcció no va saber trobar la vena dramàtica als protagonistes.
Finalment només cal felicitar a l’AAOS per aquest 22è cicle d’Òpera a Catalunya, per portar l’òpera a diferents comarques catalanes i per muntar espectacles tan dignes amb pressupostos ajustats. Tot un exemple.
Els que em coneixeu ja sabeu la meva debilitat per les òperes de Bellini i en particular per I Puritani, la seva darrera obra, una òpera amb molta més orquestració que les anteriors del músic sicilià. Es va estrenar amb gran èxit a París el 25 de gener de 1835, amb llibret de Carlo Pepoli i basada en una novel•la de Walter Scott.
La trama està ambientada en la guerra civil anglesa a mitjans del segle XVII i en un castell governat pels Valton, puritans (seguidors de Cromwell). Al castell també hi viu Elvira, filla i neboda dels Valton, que espera casar-se amb el seu estimat Arturo, oficial monàrquic. Durant la seva presència al castell, Arturo ajuda a fugir a Enrichetta, presonera dels Valton i vídua del rei Carles I que havia estat executat. El casament d’Elvira i Arturo queda suspès per la fugida d’aquest, i Elvira entra en un procés de bogeria. Al cap d’un temps, Arturo torna al castell i explica tot a Elvira que el perdona i poc a poc es recupera de la seva melancòlica bogeria, però Arturo és descobert i condemnat a mort per alta traïció. Però en el moment just de l’execució, arriba la notícia de la derrota definitiva dels monàrquics i el perdó per als vençuts, amb la qual cosa, Arturo és alliberat i pot casar-se amb Elvira.
Tenia moltes ganes de veure en el cinema aquesta òpera, gravada el gener d’enguany al Teatro Communale de Bolonya, amb un repartiment de luxe encapçalat per Juan Diego Flórez (Arturo) i Nino Machaidze (Elvira). I em feia especial il•lusió perquè la gravació d’àudio l’he escoltada moltes vegades i és tan brillant la interpretació, que em mancava la imatge per arrodonir-ho del tot.
Juan Diego Flórez, extraordinari en tot moment, es troba amb una partitura que li va que ni pintada a la seva veu i on pot lluir abastament les seves magnífiques qualitats vocals. Juntament amb la joveníssima (26 anys) soprano georgiana Nino Machaidze formen un molt bon tàndem. Crec que la Nino fa una gran Elvira, fresca, sensible i visualment molt creïble, cosa difícil d’assolir avui en dia. A més, amb uns meravellosos registres interpretatius. Posats a posar algun però, penso que podria arriscar una mica més en algunes àries en què la trobo un pèl conservadora en la manera de cantar. El repartiment el completen un sensacional Ildebrando d’Arcangelo (Giorgio), i un poc convincent Gabriele Viviani (Riccardo). També Ugo Guagliardo (Gualtiero), Gianluca Floris (Bruno) i Nadia Pirazzini (Enrichetta), especialment aquesta última, perfecte en el seu paper de reina vídua. La direcció va anar a càrrec de Michele Mariotti que va completar el gran nivell de la posada en escena general.
Pel que fa al muntatge, m’ha agradat força, auster i sense concessions a les filigranes inútils que malauradament patim tan sovint. La filmació m’ha encantat, amb uns primers plànols i uns enquadres sensacionals que permetien veure perfectament les expressions de la cara dels protagonistes, la qual cosa ens ha permès valorar la gran actuació teatral principalment de la Nino Machaidze i l’Ildebrando d’Arcangelo.
En resum, amb uns mesos de retard hem pogut gaudir d’aquests I Puritani, encara que hagi estat des del pati de butaques d’un cinema. Ara, esperem la propera sortida en DVD d’aquesta gravació.
Avui voldria parlar d’una de les veus de la lírica que més està destacant actualment. Es tracta de la mezzo-soprano Elina Garanca. La veritat és que els seus dos darrers discos no paren de sonar a casa, i cada vegada que els escolto m’agrada més la veu i la seva manera de cantar.
Nascuda a Riga (Letònia) l’any 1976, Elina va començar a estudiar música a l’acadèmia propietat de la seva família a Riga i posteriorment es va traslladar a Viena per perfeccionar la tècnica. Tal i com ha confessat en alguna entrevista, li va costar decidir-se per la lírica, ja que de molt jove li agradava molt més la música pop, fins i tot es va plantejar dedicar-se a la comèdia musical. Però finalment un dia es va decidir pel món de l’òpera, suposem que la influència familiar hi va tenir molt a veure, ja que la seva mare havia estat cantant de lieder i el seu pare director de cor.
L’any 1988, quan encara estudiava, i amb només 10 dies, va haver de preparar el paper de Giovanna Seymour de l’òpera Anna Bolena de Donizetti a l’òpera de Viena. Això la va donar a conèixer, i des d’aleshores va començar a participar en altres muntatges operístics com Der Rosenkavalier o Rigoletto.
A partir del 2000 participa en muntatges com La flauta màgica, Hänsel und Gretel i Il Barbiere di Siviglia.
A partir del 2003 comença a interpretar personatges protagonistes a Cavalleria Rusticana, Die Fledermaus, Falstaff, Il Barbiere di Siviglia, La Clemenza di Tito, Cosi fan tutte, l’Stabat Mater, Els Contes d’Hoffmann, Werther i Norma.
Ja hi ha força gravacions seves en el mercat, però el darrer disc gravat en solitari és Bel Canto aparegut a inicis d’aquest any. En aquest disc, Elina Garanca interpreta àries de Donizetti (Lucrezia Borgia, L’assedio de Calais, Roberto Devereux, Dom Sebastien, Maria Stuarda), Rossini (Tancredi, Maometto II) i Bellini (Adelson e Salvani, I capuleti e i Montecchi).
“Di tanti palpiti” de l’òpera Tancredi de Rossini
Aquest any 2009 ha participat entre d’altres a Der Rosenkavalier, Carmen, La Cenerentola o I Capuletti e i Montecchi.
Precisament aquesta darrera òpera ha aparegut recentment en CD. Una magnífica i acurada gravació de la Deutsche Grammophon que compta amb el mateix repartiment que la va representar al Covent Garden de Londres. Podem gaudir d’una sensacional Elina Garanca que comparteix protagonisme amb una meravellosa Anna Netrebko i un molt digne Joseph Calleja. És una gravació que cada vegada que l’escolto més m’agraden les veus, tant de l'Elina Garanca com de l'Anna Netrebko i que em fa augmentar la meva passió per la música de Vincenzo Bellini.
Aquí us deixo un petit però deliciós fragment del duet entre Romeo (Elina Garanca) i Giulietta (Anna Netrebko), de la part final del primer acte de I Capuleti e i Montecchi de Bellini.
Per acabar, només voldria afegir que la veu d’Elina Garanca és fresca i clara i la seva manera d’interpretar és plena de matisos en tots i cadascun dels personatges als quals dóna vida. Sens dubte és una de les cantants amb més projecció del panorama operístic actual, una cantant de la qual ja se n’està parlant molt però que en els propers temps encara se’n parlarà molt més.
Efectivament la nit del 22 d’abril, mentre el Barça arrasava al Camp Nou, un cicló anomenat Cecilia Bartoli va fer-ho al Palau de la Música Catalana.
Malgrat els lamentables problemes d’aïllament acústic del Palau, que sembla que es repeteixen amb més freqüència del que seria desitjable, va ser un recital extraordinari. La mezzo romana va ser rebuda amb grans aplaudiments per part d’un públic entregat des de l’inici.
En la primera part, va interpretar, amb el bon gust i la delicadesa a què ens té acostumats, cançons de Rossini i de Bellini. Per al meu gust, la interpretació de Bellini va ser magistral, traient de la veu tots els matisos que només una “gran” és capaç d’obtenir. La segona part va començar amb Donizetti, va seguir amb Rossini i va acabar amb el temperament que exigien les cançons de Manuel Vicente Garcia i Maria Malibran, de totes maneres, per a mi va ser el més fluix de llarg, de tota la nit.
El públic va premiar la cantant amb llargues i entusiastes ovacions i crits de “brava” que es van perllongar durant molts minuts i que van permetre que la Bartoli ens obsequiés amb tres propines, dues de De Curtis sensacionalment interpretades y una altra de Montsalvatge.
Cecilia Bartoli va estar magníficament acompanyada al piano per Sergio Ciomei, que en tot moment va demostrar l’altíssim nivell de compenetració i complicitat que té amb la cantant.
Després d’haver llegit les cròniques de les actuacions que Cecilia Bartoli va fer els dies precedents a Valladolid i Castelló, esperàvem amb candeletes aquest “Palau”, i la veritat és que la menuda però gran cantant italiana va superar sobradament totes les expectatives.
I és que Cecilia Bartoli, canta amb un gust i una tècnica exquisida i sap treure el màxim profit de les seves facultats vocals, que són moltes, al contrari del que opinen molts.
A la sortida, juntament amb una cinquantena d’entusiastes, vam anar a esperar-la a veure si teníem sort i ens signava el programa de mà. I sí que vam tenir la sort que ens el signés i de poder-nos fer unes fotos amb ella. En tot moment es va mostrar encantadora i simpàtica, cosa que no tots els cantants saben fer, i més quan es tracta de primeríssimes figures mundials com ella.
Ceci, moltes gràcies per haver-nos fet gaudir d’una gran vetllada musical i t’esperem ben aviat.
Vaga luna de Bellini, que Bartoli també va interpretar ahir al Palau
Fa pocs dies que s’ha posat a la venda una gravació històrica de La Sonnambula de Vincenzo Bellini (1801-1835), i aprofitant que ja hem superat els 100 posts al Cafè de Nit, la Glòria i jo vam decidir regalar-nos-el.
Aquesta versió de La Sonnambula és històrica, tal i com s’explica en el llibret que acompanya els cd’s, en primer lloc perquè s’ha respectat la versió original de Bellini i el rol principal és interpretat per una mezzo i no per una soprano com s’havia fet en les darreres dècades; i en segon lloc, perquè l’orquestració s’ha fet amb instruments antics i amb la tonalitat original.
El bel-canto, molt popular al segle XIX, va decaure força fins a meitat del segle XX en què es va recuperar, però llavors els papers principals van ser representats per sopranos com Joan Sutherland o Maria Callas, mentre que Bellini els havia escrit per a mezzo-sopranos com Giuditta Pasta, que va ser qui va estrenar La Sonnambula, o la famosa Maria Malibran.
Vincenzo Bellini, sicilià de naixement, va escriure 11 òperes,
Adelson e Salvini (12/2/1825 Conservatori de San Sebastiano, Nàpols)
Bianca e Gernando (30/5/1826, Teatre San Carlo, Nàpols)
Il Pirata (27/10/1827, Teatre de la Scala, Milà)
Bianca e Fernando (7/4/1828, Teatre Carlo Felice, Gènova)
La Straniera (14/1/1829, Teatre de la Scala, Milà)
Zaira (16/5/1829 Teatre Ducale, Parma)
I Capuleti e i Montecchi (11/3/1830, Teatre La Fenice, Venècia) La Sonnambula(6/3/1831, Teatre Carcano, Milà)
Norma (26/12/1831, Teatre de la Scala, Milà)
Beatrice di Tenda (16/3/1833, Teatre La Fenice, Venècia)
I Puritani (24/1/1835, Théâtre Italien, Paris)
gairebé totes van ser estrenades amb gran èxit. Tot i això, la seva obra operística no és més extensa perquè va morir molt jove.
Aquesta versió de La Sonnambula no només té les novetats ja apuntades, sinó que a més és excepcional per la seva interpretació. Sota la direcció d’Alessandro de Marchi, la Orquestra La Scintilla i els cors de l’Operhaus de Zurich acompanyen una Cecilia Bartoli extraordinària, un Juan Diego Flórez en la seva plenitud, un gran Ildebrando d’Arcangelo i uns secundaris boníssims com Gemma Bertangnoli, Liliana Nikiteanu, Peter Kálmán i Javier Camarena.
Tot seguit us deixo un parell de tastets d’aquesta Sonnambula, se’m feia molt difícil triar només un parell de talls d’aquesta “joia” de Bellini però finalment m’he decidit per una ària del final del primer acte (Ah! Perche non posso odiarti) cantada pel Juan Diego Flórez, i després l’ària final del segon acte (Ah! Non giunge uman pensiero...) interpretada per Cecilia Bartoli.
Amb uns mesos de retard respecte a altres països europeus, a principis d’octubre s’ha posat a la venda a l’Estat Espanyol, el darrer disc de Juan Diego Flórez, “Bel canto Spectacular”.
Ja feia temps que anàvem darrera d’aquest disc, preguntant a tot arreu quan sortiria a la venda, però ningú en coneixia la data exacta. L’altra dia la Glòria, que està subscrita als fòrums de”florezidos”, va rebre l’avís que per fi s’havia posat a la venda el disc i que al menys a El Corte Inglés hi era. Ella, diligent com sempre, va aprofitar l’hora d’esmorzar per sortir “cames ajudeu-me” cap els magatzems del Portal de l’Angel i ... era cert, el disc per fi havia aparegut!.
Després d’escoltar-lo varies vegades, què voleu que us digui, que el Flórez està com mai?, que el títol d’espectacular li fa justícia?, que les col·laboracions d’altres cantants són magnífiques?, doncs, sí, això i molt més. I és que Juan Diego Flórez és actualment imbatible en el terreny belcantista.
En el disc hi ha temes que ja havia gravat anteriorment com Una furtiva lagrima o Ah! mes amis, tot i que aquí tenim la versió italiana (Amici miei). També fa una meravellosa interpretació de La maîtresse du roi... Ange si pur, de la versió francesa de La Favorita de Donizetti.
Anem a les col·laboracions. Anna Netrebko ho fa molt bé (com sempre) a Vieni fra aqueste braccia de I Puritani, tot i que jo crec que la seva veu no és la més apropiada per a un duet amb Flórez, la interpretació és magnífica.
El baríton polonès Matiusz Kwiecien l’acompanya força bé en el paper de Belcore de l’Elisir d’amore, però potser li falta la picardia llatina.
Plàcido Domingo compleix amb el duet de l’Otello de Rossini, tot i que Flórez (autèntic especialista rossinià) l’empetiteix una mica.
Els millors duets són, al meu parer, els de Flórez i Patrizia Ciofi en el fragment Linda! Linda! da quel di che t’incontrai de Linda de Chamounix (veus magníficament complementades) i també el que fa amb Daniela Barcellona a Di che son reo?... D’alma celeste de Il viaggio a Reims. Sensacionals en tot moment.
En resum, un disc extraordinari per a tothom però molt especialment per als amants del bel canto. I és que Juan Diego Flórez és en sí mateix, belcantisme en estat pur.
Ara, esperem i desitgem que La Sonambula que Flórez fa poc que ha gravat amb Cecilia Bartoli i Ildebrando d’Arcangelo no es faci esperar tant i ben aviat en puguem gaudir.
Us deixo un parell de tastets dels spectaculars duets del disc
Juan Diego Flórez i Anna Netrebko – Vieni fra questra braccia de I Puritani de Bellini
Juan Diego Flórez i Patrizia Ciofi – A consolarmi affretissi de Linda de Chamounix de Donizetti-
