Fa uns dies, exactament el 20 de febrer, va fer anys que es va estrenar l’òpera més famosa de Rossini, Il Barbiere di Siviglia, al Teatro Argentina de Roma. Va ser l’any 1816, amb un llibret de Cesare Starbini basat en la comèdia del mateix nom (Le Barbier de Séville) de Pierre Augustin de Beaumarchais.
Beaumarchais era un personatge força peculiar, que havia escrit també Le Mariage de Figaro, que Mozart havia convertit en òpera uns anys abans, amb el títol de Le Nozze di Figaro.
Un petit parèntesi, el Teatre Argentina de Roma, es troba situat enfront mateix de les restes del Teatre de Pompeu, on l’any 44 a.C. va ser assassinat Juli Cèsar.
Però tornem a l’estrena de Il Barbiere..., els papers principals, escollits pel mateix Rossini, van ser la contralt Gertrude Righetti com Rossina i el gran tenor español Manuel del Pópulo Vicente Garcia en el paper d’Almaviva.
Sembla ser que Rossini va escriure l’òpera en un temps rècord (ell deia que 13 dies), tot i que el més probable és que molts dels fragments ja els tingués escrits anteriorment.
L’acció se situa a la Sevilla del segle XVII, on una noia (Rossina) bonica, rica i orfe està tancada a casa per ordre del seu tutor (Don Bartolo) que té l’esperança de casar-se amb ella algun dia. Però Rossina està enamorada del jove Comte Almaviva, que ajudat per Figaro (barber i mil coses més) es disfressa de soldat amb dispensa d’allotjament per entrar a casa de Don Bartolo. Però aquest té diversos privilegis, entre ells la no obligació d’hostejar soldats a casa seva. Després de mil i un embolics, Almaviva és expulsat i, ja en el segon acte, sempre amb l’ajut de Figaro, torna a la càrrega, aquesta vegada disfressat de clergue que vol donar classes de cant a Rossina en substitució del seu mestre Don Basilio que està malalt. Però la mala sort fa que Don Basilio es presenti de sobte. Tot i això, Figaro, home de mil recursos, posa una bossa de monedes a la ma de Don Basilio, que el vell corrupte accepta a canvi del silenci. D’aquesta manera Almaviva i Rossina acorden casar-se en secret. Don Bartolo se n’adona i avisa el notari per formalitzar el seu casament, però novament Figaro s’avança a tots i fa que Almaviva i Rossina es casin abans.
El dia de l’estrena, l’obra no va ser ben acceptada pel públic, ja que van succeir tota una sèrie de petits accidents: un dels cantants sembla ser que va caure a terra, a un dels músics se li va trencar una corda de l’instrument i un gat va saltar a l’escenari. Tot en mig del rebombori general.
No obstant això, l’obra va triomfar i no només és l’obra de Rossini més popular sinó que és una de les òperes que s’han representat en més ocasions al llarg de tota la història.
Il Barbiere és una òpera en dos actes, plens de bona música i de divertides situacions que fan que sigui perfecte per a tots aquells que no estan acostumats a veure representacions operístiques. Ja des de l’obertura, alegre i desenfadada, passant per fragments tan coneguts com el Largo al Factotum de Figaro, l'Ecco ridente d’Almaviva, l'Una voce poco fa de Rossina, o la Callunnia de Don Basilio.
Per il•lustrar una mica aquesta meravellosa òpera, he triat uns quants fragments que sempre m’han agradat molt.
En primer lloc, el vídeo del duet entre Almaviva i Figaro, (All'idea di quel metallo), on Figaro explica al Comte les seves idees per tal de fer-lo entrar a la casa de Rossina disfressat de soldat. Gino Quilico com Figaro i David Kuebler com Almaviva en fan una molt bona interpretació, amb unes veus fresques, brillants i compenetrades.
El segon tall, aquest d’audio, es el fragment final del primer acte (Ma signor... ma un dottor) en què podem apreciar la meravellosa conjunció de veus que Rossini exigia sempre als seus cantants. És una gravació molt bona de l’any 1963 en la qual podem escoltar entre d’altres, les veus de Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini.
Finalment us proposo un altra petita joia, és el duet entre Rossina i Figaro (Dunque io son), magníficament interpretat per Joyce DiDonato i Peter Mattei.
Beaumarchais era un personatge força peculiar, que havia escrit també Le Mariage de Figaro, que Mozart havia convertit en òpera uns anys abans, amb el títol de Le Nozze di Figaro.
Un petit parèntesi, el Teatre Argentina de Roma, es troba situat enfront mateix de les restes del Teatre de Pompeu, on l’any 44 a.C. va ser assassinat Juli Cèsar.Però tornem a l’estrena de Il Barbiere..., els papers principals, escollits pel mateix Rossini, van ser la contralt Gertrude Righetti com Rossina i el gran tenor español Manuel del Pópulo Vicente Garcia en el paper d’Almaviva.
Sembla ser que Rossini va escriure l’òpera en un temps rècord (ell deia que 13 dies), tot i que el més probable és que molts dels fragments ja els tingués escrits anteriorment.
L’acció se situa a la Sevilla del segle XVII, on una noia (Rossina) bonica, rica i orfe està tancada a casa per ordre del seu tutor (Don Bartolo) que té l’esperança de casar-se amb ella algun dia. Però Rossina està enamorada del jove Comte Almaviva, que ajudat per Figaro (barber i mil coses més) es disfressa de soldat amb dispensa d’allotjament per entrar a casa de Don Bartolo. Però aquest té diversos privilegis, entre ells la no obligació d’hostejar soldats a casa seva. Després de mil i un embolics, Almaviva és expulsat i, ja en el segon acte, sempre amb l’ajut de Figaro, torna a la càrrega, aquesta vegada disfressat de clergue que vol donar classes de cant a Rossina en substitució del seu mestre Don Basilio que està malalt. Però la mala sort fa que Don Basilio es presenti de sobte. Tot i això, Figaro, home de mil recursos, posa una bossa de monedes a la ma de Don Basilio, que el vell corrupte accepta a canvi del silenci. D’aquesta manera Almaviva i Rossina acorden casar-se en secret. Don Bartolo se n’adona i avisa el notari per formalitzar el seu casament, però novament Figaro s’avança a tots i fa que Almaviva i Rossina es casin abans.
El dia de l’estrena, l’obra no va ser ben acceptada pel públic, ja que van succeir tota una sèrie de petits accidents: un dels cantants sembla ser que va caure a terra, a un dels músics se li va trencar una corda de l’instrument i un gat va saltar a l’escenari. Tot en mig del rebombori general.No obstant això, l’obra va triomfar i no només és l’obra de Rossini més popular sinó que és una de les òperes que s’han representat en més ocasions al llarg de tota la història.
Il Barbiere és una òpera en dos actes, plens de bona música i de divertides situacions que fan que sigui perfecte per a tots aquells que no estan acostumats a veure representacions operístiques. Ja des de l’obertura, alegre i desenfadada, passant per fragments tan coneguts com el Largo al Factotum de Figaro, l'Ecco ridente d’Almaviva, l'Una voce poco fa de Rossina, o la Callunnia de Don Basilio.
Per il•lustrar una mica aquesta meravellosa òpera, he triat uns quants fragments que sempre m’han agradat molt.
En primer lloc, el vídeo del duet entre Almaviva i Figaro, (All'idea di quel metallo), on Figaro explica al Comte les seves idees per tal de fer-lo entrar a la casa de Rossina disfressat de soldat. Gino Quilico com Figaro i David Kuebler com Almaviva en fan una molt bona interpretació, amb unes veus fresques, brillants i compenetrades.
El segon tall, aquest d’audio, es el fragment final del primer acte (Ma signor... ma un dottor) en què podem apreciar la meravellosa conjunció de veus que Rossini exigia sempre als seus cantants. És una gravació molt bona de l’any 1963 en la qual podem escoltar entre d’altres, les veus de Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini.
Finalment us proposo un altra petita joia, és el duet entre Rossina i Figaro (Dunque io son), magníficament interpretat per Joyce DiDonato i Peter Mattei.
-
