diumenge, 22 de febrer de 2009

PER MOLTS ANYS FIGARO!

Fa uns dies, exactament el 20 de febrer, va fer anys que es va estrenar l’òpera més famosa de Rossini, Il Barbiere di Siviglia, al Teatro Argentina de Roma. Va ser l’any 1816, amb un llibret de Cesare Starbini basat en la comèdia del mateix nom (Le Barbier de Séville) de Pierre Augustin de Beaumarchais.

Beaumarchais era un personatge força peculiar, que havia escrit també Le Mariage de Figaro, que Mozart havia convertit en òpera uns anys abans, amb el títol de Le Nozze di Figaro.

restes del teatre de Pompeu amb el Teatre Argentina al fons Un petit parèntesi, el Teatre Argentina de Roma, es troba situat enfront mateix de les restes del Teatre de Pompeu, on l’any 44 a.C. va ser assassinat Juli Cèsar.

Però tornem a l’estrena de Il Barbiere..., els papers principals, escollits pel mateix Rossini, van ser la contralt Gertrude Righetti com Rossina i el gran tenor español Manuel del Pópulo Vicente Garcia en el paper d’Almaviva.

Sembla ser que Rossini va escriure l’òpera en un temps rècord (ell deia que 13 dies), tot i que el més probable és que molts dels fragments ja els tingués escrits anteriorment.

interior del Teatre ArgentinaL’acció se situa a la Sevilla del segle XVII, on una noia (Rossina) bonica, rica i orfe està tancada a casa per ordre del seu tutor (Don Bartolo) que té l’esperança de casar-se amb ella algun dia. Però Rossina està enamorada del jove Comte Almaviva, que ajudat per Figaro (barber i mil coses més) es disfressa de soldat amb dispensa d’allotjament per entrar a casa de Don Bartolo. Però aquest té diversos privilegis, entre ells la no obligació d’hostejar soldats a casa seva. Després de mil i un embolics, Almaviva és expulsat i, ja en el segon acte, sempre amb l’ajut de Figaro, torna a la càrrega, aquesta vegada disfressat de clergue que vol donar classes de cant a Rossina en substitució del seu mestre Don Basilio que està malalt. Però la mala sort fa que Don Basilio es presenti de sobte. Tot i això, Figaro, home de mil recursos, posa una bossa de monedes a la ma de Don Basilio, que el vell corrupte accepta a canvi del silenci. D’aquesta manera Almaviva i Rossina acorden casar-se en secret. Don Bartolo se n’adona i avisa el notari per formalitzar el seu casament, però novament Figaro s’avança a tots i fa que Almaviva i Rossina es casin abans.

Gioacchino RossiniEl dia de l’estrena, l’obra no va ser ben acceptada pel públic, ja que van succeir tota una sèrie de petits accidents: un dels cantants sembla ser que va caure a terra, a un dels músics se li va trencar una corda de l’instrument i un gat va saltar a l’escenari. Tot en mig del rebombori general.

No obstant això, l’obra va triomfar i no només és l’obra de Rossini més popular sinó que és una de les òperes que s’han representat en més ocasions al llarg de tota la història.

Il Barbiere és una òpera en dos actes, plens de bona música i de divertides situacions que fan que sigui perfecte per a tots aquells que no estan acostumats a veure representacions operístiques. Ja des de l’obertura, alegre i desenfadada, passant per fragments tan coneguts com el Largo al Factotum de Figaro, l'Ecco ridente d’Almaviva, l'Una voce poco fa de Rossina, o la Callunnia de Don Basilio.

Per il•lustrar una mica aquesta meravellosa òpera, he triat uns quants fragments que sempre m’han agradat molt.

En primer lloc, el vídeo del duet entre Almaviva i Figaro, (All'idea di quel metallo), on Figaro explica al Comte les seves idees per tal de fer-lo entrar a la casa de Rossina disfressat de soldat. Gino Quilico com Figaro i David Kuebler com Almaviva en fan una molt bona interpretació, amb unes veus fresques, brillants i compenetrades.



El segon tall, aquest d’audio, es el fragment final del primer acte (Ma signor... ma un dottor) en què podem apreciar la meravellosa conjunció de veus que Rossini exigia sempre als seus cantants. És una gravació molt bona de l’any 1963 en la qual podem escoltar entre d’altres, les veus de Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini.



Finalment us proposo un altra petita joia, és el duet entre Rossina i Figaro (Dunque io son), magníficament interpretat per Joyce DiDonato i Peter Mattei.


-

12 comentaris:

  1. Josep,
    M'ha agradat molt, com sempre, el teu post sobre el gran Rossini i aquesta òpera tan preciosa com divertida que és "Il Barbiere...". Jo tinc, i suposo que tu tambè, el dvd de la Bayo, en Praticó, en Raimondi, l'Spagnuolo p Spagnolo, és igual, i finalment en Juan Diego Flórez que, com saps molt bè, canta un Almaviva inmillorable.
    Avui no puc escoltar els "Youtubes" que ens baixes. Ho farè demà. Segur que sòn bons.
    Una afectuosa abraçada per la Glòria i per tú.

    ResponElimina
  2. Quin post més maco. M'encanta Rossini. Molt ben narrat i explicat. Salut!!!!!!

    ResponElimina
  3. Malauradament, el Barbero de Sevilla el tinc amb cinta. Teresa Berganza, Luigi Alva, Hermann Prey.
    Podría ser, que aquesta òpera fos escrita en 13 díes, doncs el gran Donizetti escribía una òpera en una setmana, hi començada del no res¡.
    Per altre banda he pogut escoltar el duo Figaro, Almaviva... fresques i brillants sens cap dubte com dius tu Josep¡.
    Em guardo els dos talls següents per demà, doncs aquestes veus tens que quedar-te amb ganes de escoltar-les¡.
    Per molts anys¡¡.
    Salutacions Josep, Josepb -menja de bacallà-

    ResponElimina
  4. Doncs per molts anys!! i per molts anys a vosaltres que ens ho pogueu anar explicant. petons i fins moooolt aviat!!

    ResponElimina
  5. Gloria,

    Nosaltres també tenim el DVD del Flòrez i la Bayo gravat al Real de Madrid. De fet, d'Il Barbiere es possiblement de l'òpera que tenim més gravacions, i és que com tu molt bé dius, la música és "preciosa i divertida"

    Olles,

    Celebrem que també siguis del "club" dels Rossinians. Nosaltres amb la música de Rossini ens ho passem d'alló més bé. Es el meu músic preferit, i un dels que més li agraden també a la Glòria.

    JosepB
    Aquesta versió a que fas referència també la tenim, si no vaig errat es la que dirigeix el Claudio Abbado amb un repartiment d'autèntic luxe.

    Amics vermells,

    Aprofitar els aniversaris per parlar d'una obra, es una manera de recordar-la i reviure-la.

    Una forta abraçada a tothom

    ResponElimina
  6. Magnific post, ja soposo que la coneixeu, però hi ha una versió amb La Di Donato i el Carlos Chausson (grandissim baix bufo i bon amic, es nota, oi?) que actoralment es divertidissima i concretament ells dos estan magnifics.

    ResponElimina
  7. Maria Teresa,

    No coneixem la versió de la DiDonato i el Chausson, però coincidim amb tu en que el Chausson es un magnífic baix. Nosaltres la darrera vegada que el vam veure va ser a la Cenerentola al Liceu (desembre 2007), genial actuació!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Felicitats Fígaro !Un post molt maco d’una preciosa òpera divertida, dinàmica i vital. Posats a triar he de dir que el millor Almaviva per mi és en Francisco Araiza. Una veu dolça com poques amb una calidesa immensa que em va fer arribar el paper com cap altra.
    Per cert, m’encanta en Quilico!!!

    Gràcies.

    ResponElimina
  9. Tosca,

    El Francisco Araiza fa un Almaviva espléndid en la gravació dirigida pel Neville Marriner i al costat de l'Agnes Baltsa i el Thomas Allen. Altres grans Almaviva, per a mi han estat el Luigi Alva, el Rockwell Blake o darrerament el Juan Diego Flórez.
    Per cert, Il Barbiere.. del Met, amb el Flórez, la DiDonato i el Mattei... sensacional!!. Mercès.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. M'està entrant el neguit...quin és eixe Barbiere del MET, amb el Flórez i Di Donato? No trobe cap referència en cap lloc!!!
    Gràcies pel post. També nosaltres estimen enormement Rossini.
    Salutacions valencianes

    ResponElimina
  11. Durant anys i panys, l’obra de Rossini, a excepció del magnífic “Barbiere”, va quedar injustament relegada dels teatres de tot el món, amb l’agreujant que fins i tot el mateix “Barbiere” es representava fent “trampes” perquè les Rossines interpretades per sopranos tipus “canari” lluïssin els seus aguts refilets per fer gaudir a un públic –permeteu-me la comparació- més amant de l’espectacularitat dels focs artificials que no pas de l’esclat de vida que bullia dins els envelats de les festes majors, amb l’afegit que fins i tot s’obviava per part dels intèrprets de Don Bartolo l’ària “A un dottor della mia sorte” per la gran dificultat tècnica i expressiva que suposa cantar-la.

    Crec que és important ressaltar el paper que va tenir Conxita Supervía, pionera del que després s’anomenaria la Renaixença rossiniana, a l’hora de fer justícia al gran músic de Pesaro, ja que va ser aquesta mezzosoprano lírica barcelonina qui va tornar a les horoïnes rossinianes el seu veritable esperit, i és magnífic constatar, com a rossinià convençut que, com tu, Josep, em declaro sempre, que en l’actualitat i gràcies a grans intèrprets, com és el cas d’en Flórez o la Di Donato, als quals vam tenir la immensa sort de poder veure junts a la “Cenerentola” del Liceu, l’obra de Rossini torna a ocupar un sempre esperat i merescut, però no, com ens agradaria als rossinians, sempre segur espai a les temporades d’òpera.

    Visca Rossini!!!

    ResponElimina
  12. Amics valencians,

    Il Barbiere ... del que parlem es va representar al MET el 2007. Per exemple el darrer video d'aquest post pertany a aquella representació, i al YouTube és poden trobar diversos fragments d'aquest Barbiere, però "trànqui" Cris, que tot està controlat.
    Una abraçada i fins aviat.

    Amic Enric,

    Em trec el barret davant dels teus coneixements "rossinians", com diria el Joaquim, "de reclinatori".
    Penso que seria molt interessant que parlessim un dia, de les grans sopranos barcelonines de principis del segle XX, Supervia, Capsir, Barrientos... que van ser els precedents de les grans Caballé i Dels Àngels.
    Una abraçada

    ResponElimina