CLASSE A L'AULA DE CUINA DE LA BOQUERIA AMB L'IKER ERAUZKIN

Tota aquesta colla: Xaro Morral, Dolors, Mireia Sihuro, Glòria Vilà, Gemma Ruiz, Ester Giró, Anna Pié, Sandra Fortuny, Maria Solé, Marta Jubert, Anna Olivé, Gemma Clofent, Elisabet Carreras, Txell Pi, Kike Palau, Eva Montearriba i Glòria Moreno, varem assistir a la classe de l’Aula de Cuina de la Boqueria, a càrrec del xef bilbaí Iker Erauzkin.

L’Iker és un cuiner força reconegut que a més treballa com a assessor gastronòmic per a diversos restaurants, editorials i altres empreses relacionades amb el món de la gastronomia.

Els plats que ens va preparar l’Iker van ser una focaccia amb olives negres, tomaquets cherry i orenga fresca; una hamburguesa de sípia i rap i un pastís de xocolata trufada, amb granissat de taronja, plats que varem poder tastar en acabar la classe.

Així que varem entrar a l’Aula, el varem trobar traient els pinyols a les olives negres, d’Aragó, això sí!, per a la focaccia. Nosaltres anàvem a seure a les cadires que hi ha disposades com unes grades, però aquí ja varem tenir la primera mostra de la seva proximitat. Ens va dir que on anàvem tant lluny, res, res, a davant de tot, a tocar del taulell on ell treballava. Així doncs, el varem veure maniobrar de prop. Va ser el primer detall de la seva forma de ser, una persona molt comunicativa, molt simpàtic i amb el tarannà que defineix els bascos, sobretot, els de Bilbao.

La primera cosa que va fer va ser preparar la massa per a la focaccia, però a mà, desmitificant una mica el paper de les màquines, que a vegades són molt útils, però que no sempre cal fer-les servir. En aquesta recepta, ens va ensenyar el que hem de fer per preparar-la, i el que no hem de fer, és a dir, no ens hem de despistar a l’hora d’afegir el llevat. Com que l’ambient era molt distès i relaxat, constantment estàvem fent preguntes, comentaris i bromes i el que va passar és que es va deixar d’afegir el llevat en el moment que tocava!. Però cap problema, va tornar a començar i llestos!. Per altra banda, això també reconforta, perquè si li passa a un professional del tema, què no ens pot passar a nosaltres a casa?.

Bé, doncs va deixar aparcada la massa perquè pugés, fins que “es tornés a recordar d’ella”, i es va dedicar a fer el pastís. Aquí sí que va tenir una col•labora d’excepció. La Gemma es va oferir per ajudar-lo a preparar la planxa del pa de pessic i aquí la podeu veure en acció.

En aquest punt, també hi va haver un petit incident. Ningú no és perfecte!. Va fer servir un paper de forn que no era de la millor qualitat, tot i que hi va posar farina i què va passar?. Doncs que se li va enganxar, i què va fer?. Exactament!, tornar a començar. Llavors la col•laboradora va ser la Xaro.


Bé, superats aquests dos entrebancs, com que diuen que “no hi ha dos sense tres”, n’hi va haver un altre a l’hora de fer el granissat de taronja. Ens va dir que la manera de preparar-lo l’havia vist en un programa de televisió i, molt en la línia del caràcter basc, es va llançar a la piscina i ho va voler provar amb nosaltres, sense haver-ho assajat abans. Aquí va tenir la col•laboració d’en Kike per esprémer les taronges.

Mentre es coïa la planxa del pa de pessic, aquesta vegada amb totes les precaucions, a sobre d’un silkpad, va preparar l’hamburguesa de peix, que havia generat moltes expectatives i realment no va decebre. La va lligar sense farina ni ou, només amb un petit rajolinet d’oli i aquí va tenir la col•laboració de l’Eva i de la Gemma per presentar els plats. Ho veieu que bé que ho fan?.

Amb tot, la classe va durar gairebé tres hores i com que es feia tard, l’Anna i la Sandra van haver de marxar abans cap a Vila-rodona i Tarragona. Elles, però, varen ser les primeres de tastar la focaccia!. Eh que era boníssima, noies?.

Mentre nosaltres anàvem fent el tast de la focaccia i de l’hamburguesa de peix, delicioses les dues coses, ell va acabar de muntar el pastís que era excel•lent. L’Iker diu que a ell no li agrada especialment fer postres i aquí també va desmitificar una mica el concepte que tenim en general que per fer pastisseria no es poden variar les mides de les receptes i que tot ha de ser molt exacte. La prova que no sempre és així, la teniu aquí:


Com que ja s’havia fet molt tard, després de tastar els plats ens varem acomiadar ben de pressa, amb el convenciment que havia valgut la pena aquesta trobada, i fins la propera!.