JOSEP CARRERAS, 50è aniversari del seu debut al Liceu

Ahir dimarts 17 de juny era el dia que estava assenyalat per al recital de Josep Carreras al Gran Teatre del Liceu, per a celebrar els 50 anys del seu debut.

Les entrades les teníem des de feia un any i per fi el gran dia havia arribat. Hi vam anar d’hora, ja que abans del recital volíem visitar l’exposició que hi ha instal•lada al costat del Foyer. Una exposició molt interessant, plena de records (des de les pastilles predilectes per aclarir la gola fins a un diploma de l’Orfeó de Sants del 1954, escrit en català!), de cartells de teatres, i de moltes fotografies: de quan va trepitjar per primera vegada l’escenari del Liceu el 3 de gener de 1958, fotos d’actuacions seves arreu del món, fotos amb companys de feina com el Pavarotti, el Plácido, l’Aragall, la Baltsa, el Karajan, l’Abbado, o el Mehta, i com no, amb la Monserrat Caballé.

No parlarem de la biografia del Josep Carreras, ja que a la wiquipèdia en trobareu una de molt àmplia i ben documentada, sinó que ens centrarem en el recital d’ahir. Per cert, entre els assistents que omplien el teatre de les Rambles, hi havia molts estrangers, entre els quals destacaven tres senyores japoneses abillades amb els clàssics “quimonos”, com acabades de sortir d’una representació de Madama Butterfly.

El públic va rebre Josep Carreras amb una calorosa ovació, que no va ser res si la comparem amb els aplaudiments que van acompanyar els vuit bisos que ens va regalar, encara que per televisió només se’n van poder veure quatre.

El recital d’ahir estava dividit en dues parts en què predominava la música italiana (Scarlatti, Costa, Tosti, Puccini, etc.), completada amb dues cançons de Toldrà i una altra de Carlos Gardel.

No obstant això, per a mi l’autèntic recital va començar després, en el torn de “bisos”. Semblava com si el Josep Carreras s’hagués anat reservant per a la “traca” final. El programa oficial havia estat correcte, amb cançons a la mida de les possibilitats actuals del tenor, però va ser amb els “bisos” que vam poder gaudir de l’autèntic cantant que tan ens agrada.

Els aplaudiments van durar gairebé una hora, i només van ser interromputs per les aparicions del cantant, (sempre acompanyat del pianista Lorenzo Babaj) que va anar corresponent a l’entusiasme del públic amb una cançó rere l’altra. Val a dir que les dues darreres cançons van ser cantades davant dels més fidels seguidors, ja que molta gent havia marxat després del cinquè o sisè “bis”, perquè semblava que el cantant no hi tornaria, però els centenars d’incondicionals que encara seguíem aplaudint érem conscients que aquesta era una de les darreres ocasions de gaudir de la veu d’en Carreras i no el volíem deixar anar. Per cert, entre els “bisos”, per a mi el millor va ser el “Core ‘ngrato”, que si no va sonar com en els millors temps en quant a potència, si que ho va fer en quant a intensitat i sentiment.

Cal destacar que la veu del Josep Carreras no és ni de bon tros la que coneixem dels anys 70 i 80 (molt millor, però, del que molts esperàvem), en canvi el que no ha canviat gens és la seva entrega total i la passió que hi posa en cada nota, i això el públic ho aprecia i ho agraeix.

En resum, una vetllada carregada de sentiments i que els afortunats que hi vam poder assistir, no oblidarem mai.

De la manera de fer del Josep Carreras, una de les coses que més ens emociona són els seus “pianissimos”. Un exemple és aquesta ària de la flor, de l’òpera Carmen que, tal com explica ell, va preparar amb el Von Karajan per a una gravació i aquest, en escoltar el resultat, va dir “fa setanta-cinc anys que estic esperant que això es faci així”. Des de llavors, el Josep Carreras, sempre que ha estat possible, ha cantat aquesta nota així. Aquí en teniu un exemple, dirigit en aquesta ocasió pel James Levine i amb l’Agnes Baltsa, l’any 1987 al Metropolitan de Nova York.