dimecres, 18 de juny del 2008

JOSEP CARRERAS, 50è aniversari del seu debut al Liceu

Ahir dimarts 17 de juny era el dia que estava assenyalat per al recital de Josep Carreras al Gran Teatre del Liceu, per a celebrar els 50 anys del seu debut.

Les entrades les teníem des de feia un any i per fi el gran dia havia arribat. Hi vam anar d’hora, ja que abans del recital volíem visitar l’exposició que hi ha instal•lada al costat del Foyer. Una exposició molt interessant, plena de records (des de les pastilles predilectes per aclarir la gola fins a un diploma de l’Orfeó de Sants del 1954, escrit en català!), de cartells de teatres, i de moltes fotografies: de quan va trepitjar per primera vegada l’escenari del Liceu el 3 de gener de 1958, fotos d’actuacions seves arreu del món, fotos amb companys de feina com el Pavarotti, el Plácido, l’Aragall, la Baltsa, el Karajan, l’Abbado, o el Mehta, i com no, amb la Monserrat Caballé.

No parlarem de la biografia del Josep Carreras, ja que a la wiquipèdia en trobareu una de molt àmplia i ben documentada, sinó que ens centrarem en el recital d’ahir. Per cert, entre els assistents que omplien el teatre de les Rambles, hi havia molts estrangers, entre els quals destacaven tres senyores japoneses abillades amb els clàssics “quimonos”, com acabades de sortir d’una representació de Madama Butterfly.

El públic va rebre Josep Carreras amb una calorosa ovació, que no va ser res si la comparem amb els aplaudiments que van acompanyar els vuit bisos que ens va regalar, encara que per televisió només se’n van poder veure quatre.

El recital d’ahir estava dividit en dues parts en què predominava la música italiana (Scarlatti, Costa, Tosti, Puccini, etc.), completada amb dues cançons de Toldrà i una altra de Carlos Gardel.

No obstant això, per a mi l’autèntic recital va començar després, en el torn de “bisos”. Semblava com si el Josep Carreras s’hagués anat reservant per a la “traca” final. El programa oficial havia estat correcte, amb cançons a la mida de les possibilitats actuals del tenor, però va ser amb els “bisos” que vam poder gaudir de l’autèntic cantant que tan ens agrada.

Els aplaudiments van durar gairebé una hora, i només van ser interromputs per les aparicions del cantant, (sempre acompanyat del pianista Lorenzo Babaj) que va anar corresponent a l’entusiasme del públic amb una cançó rere l’altra. Val a dir que les dues darreres cançons van ser cantades davant dels més fidels seguidors, ja que molta gent havia marxat després del cinquè o sisè “bis”, perquè semblava que el cantant no hi tornaria, però els centenars d’incondicionals que encara seguíem aplaudint érem conscients que aquesta era una de les darreres ocasions de gaudir de la veu d’en Carreras i no el volíem deixar anar. Per cert, entre els “bisos”, per a mi el millor va ser el “Core ‘ngrato”, que si no va sonar com en els millors temps en quant a potència, si que ho va fer en quant a intensitat i sentiment.

Cal destacar que la veu del Josep Carreras no és ni de bon tros la que coneixem dels anys 70 i 80 (molt millor, però, del que molts esperàvem), en canvi el que no ha canviat gens és la seva entrega total i la passió que hi posa en cada nota, i això el públic ho aprecia i ho agraeix.

En resum, una vetllada carregada de sentiments i que els afortunats que hi vam poder assistir, no oblidarem mai.

De la manera de fer del Josep Carreras, una de les coses que més ens emociona són els seus “pianissimos”. Un exemple és aquesta ària de la flor, de l’òpera Carmen que, tal com explica ell, va preparar amb el Von Karajan per a una gravació i aquest, en escoltar el resultat, va dir “fa setanta-cinc anys que estic esperant que això es faci així”. Des de llavors, el Josep Carreras, sempre que ha estat possible, ha cantat aquesta nota així. Aquí en teniu un exemple, dirigit en aquesta ocasió pel James Levine i amb l’Agnes Baltsa, l’any 1987 al Metropolitan de Nova York.

6 comentaris:

  1. Hola! Escoltar una veu com la de Josep Carreras en directe ha de ser tot un privilegi. Malgrat que hagen passat els anys i algunes tonalitats de la seua veu puguen haver canviat, com molt bé dieu, després de tot el que ha hagut de passar, encara gràcies! Em feu sana envegeta. Sempre hem tingut veus bones a casa nostra (Carreras, Dels Àngels, Caballé...). Això dels bisos és fantàstic. El comentari que heu fet del kàrajan, m'ha vingut molt bé per a aprendre'n una cosa nova que desconeixia del tot. Salutacions i gràcies per oferir-nos eixa cultura musical que teniu als qui sempre en necessitem per gaudir millor d'aquest plaer que és la bona música.

    ResponElimina
  2. Francesc,

    Pel Josep Carreras, apart de l'admiració que li tenim com a cantant, hem d'afegir-hi el que li tenim com a persona que sempre ho dona tot, i ahir ho va demostrar una vegada més. A banda de la seva tasca al front de la seva Fundació de lluita contra la leucémia, a títol personal hi ha una altra cosa per la qual també li tenim simpatia, va néixer al nostre barri de Sants i moltes vegades passem per davant de la casa on hi ha la placa que aixó ho indica.
    Gràcies pel teu comentari i fins una altra trobada.

    ResponElimina
  3. Josep,
    Ahir vaig voler entrar per felicitar-te per aquest post tan emotiu que has fet "de Josep de Sants a Josep de Sants", però no hi va haver maneres. Avui que tinc accés al vostre blog constato el que he deixat escrit.
    Amb afecte

    ResponElimina
  4. Glòria,

    Gràcies pel teu comentari. Es nota que sóm de Sants, però es que cada vegada que passem pel carrer Galileu veiem la placa de la casa on va néixer en Josep. Per cert, recordo perfectament el dia que la van posar, ja fa uns anys amb la presència del cantant.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Us vull felicitar de tot cor per les hores gaudides i els moments tan intensos i emotius que vau poder viure al Liceu amb Josep Carreras, a qui la meva companya de fatigues del bloc anomena en “la intimitat” Josep Maria :), i que ho hagiu sabut reflectir, encara amb l’emoció campant dins el vostre esperit, al vostre bloc per fer-nos-en partíceps als que no hi érem físicament malgrat que molts de nosaltres vam seguir, o bé a través de la ràdio o de la televisió, aquest recital i que, per tant no vam poder-lo viure, ni de bon tros, de la mateixa manera que vosaltres.

    Per motius de feina, vaig estar una llarga temporada anant un parell de cops per setmana a uns estudis de gravació que hi ha al vostre barri de Sants, i cada cop que acabava, que eren quarts d’una del migdia i ja quedava lliure fins l’endemà de la feina, m’agradava perdre-m’hi pels seus carrers i carrerons.

    En una d’aquestes passejades, vaig descobrir la placa commemorativa de què parleu al lloc on va néixer Carreras i, malgrat els canvis que de ben segur hi deu haver en aquell trosset de paisatge urbà, em vaig voler imaginar al gran cantant, de petit, jugant-hi sense ser conscient encara del futur tan gloriós que l’esperava.

    ResponElimina
  6. Enric,

    Mercès pel teu comentari. Efectivament com molt bé dius, la casa on va néixer en Carreras fa molts anys va ser enderrocada per a construir-hi un nou edifici de pisos i és en aquest nou edifici on hi ha la placa que hem vist tots. Efectivament la fesomia
    de la ciutat ha canviat molt en els darrers anys i no sempre per bé.
    Una abraçada

    ResponElimina