dijous, 13 de novembre de 2008

GENIAL ROSSINI !!

Gioacchino Rossini
Gioacchino Rossini va néixer a Pesaro el 29 de febrer de 1792 i va morir a París el 13 de novembre de 1868, avui fa 140 anys.
Va estudiar al Liceo Musicale de Bolonya i l’any 1810, composa la seva primera òpera (La cambiale di Matrimonio), i no deixarà d’escriure’n fins l’any 1829.

La seva obra es podria dividir en dues grans parts. La primera, la italiana, en què va estrenar moltes òperes en diferents ciutats d ‘Itàlia. En aquesta etapa podem trobar molts “pasticcios” o “auto plagis” ja que en estar obligat per contracte a escriure moltes partitures, aprofitava fragments d’una òpera per incorporar-les a una altra. D'aquesta època destaquen algunes de les obres composades per a la soprano espanyola Isabel Colbran, com Elisabetta Regina d’Inghilterra (1815), Otello (1816), Armida (1817), Mose in Egitto (1818), Ricciardo e Zoraide (1818), Ermione (1819), Semiramide (1823). Rossini i Isabel Colbran es van casar l'any 1822.

Isabel Colbran El músic exhaureix poc a poc els seus recursos en les seves composicions i després de l’estrena de dues de les òperes que exigeixen el màxim en quant a dificultat vocal, com van ser Semiramide i Zalmira, es desplaça a l’estranger i s'acaba establint finalment a París on inicia la segona etapa musical.

Aquesta segona etapa (1825-1829) és molt menys prolífica que la italiana (a Itàlia havia composat 34 òperes entre el 1810 i el 1823) tot i culminar la seva obra operística amb Guillaume Tell, una obra grandiosa de més de quatre hores de durada i escrita íntegrament en francès.

Posteriorment, Rossini es retirarà de la composició tot i que seguirà vinculat al món de la música dirigint diversos teatres francesos.

Els motius del per què va deixar de composar són una incògnita. El cansament?, la fortuna acumulada?, la seva precària salut?, no se sap ben bé.

Conservatorio Satale di Pesaro, G.Rossini L’any 1837 es va divorciar d’Isabel Colbran i se’n va anar a viure amb Olympe Pélissier, amb la qual no es va casar fins l’any 1846 (un any més tard de la mort de Colbran).

Rossini va sobreviure a molts dels seus “successors” com Bellini o Donizetti i la seva mort va coincidir amb l’èxit emergent de Verdi i Wagner.

De les seves 39 òperes cal destacar Tancredi (1813), L’italiana in Algeri (1813), Il turco in Italia (1814), Il Barbiere di Siviglia (1816), La Cenerentola (1817), La gazza ladra (1817), Ermione (1819), La donna del lago (1819), Matilde di Shabran (1821), Semiramide (1823), Il viaggio a Reims (1825) i Guillaume Tell (1829) . També va escriure obres religioses entre les quals destaca Stabat Mater; i alguns llibres relacionats amb la seva altra gran passió, la cuina.
El nostre més humil homenatge al que sens dubte ha estat un dels més grans compositors d'òpera de la història, apassionat i apassionant, sorneguer i bon vivant, però sempre genial, el gran GIOACCHINO ROSSINI.

caricatura de G.Rossini

Il•lustrar musicalment aquest post és dificilíssim per l’extensíssima i meravellosa obra de Rossini, però he seleccionat un parell de fragments que penso que il•lustren la seva genialitat, encara que sigui una dossi mínima. En primer lloc, l’obertura de "Il Barbiere di Siviglia" dirigida pel gran Claudio Abbado, i després, un dels fragments més famosos de "Semiramide", Bel raggio Lusinghier. Hi ha molt bones versions d’aquesta ària (Caballé, Callas, etc.) però he triat la captivadora versió de Marilyn Horne, en primer lloc per l’extraordinària interpretació que en fa i en segon lloc perquè la vull dedicar a un amic que sempre em retreu que no valoro suficientment la gran mezzo-soprano nord-americana.






13 comentaris:

  1. Josep,
    No hauria dit que la meva admirada Horne cantés la Semiramide si sempre havia estat un Arsace perfecte. No m'ha desagradat escoltar-la però com que la meva primera Semiramide va ser la Caballe, versió casset, en vaig quedar presonera de per vida.
    La Horne va ser la meva Carmen amb en Bernstein i també doblant a la protagonista de la pel·lícula Carmen Jones, Dorothy Dandridge donant saviament al seu cant un aire afro.
    L'amic que et diu que no la valores prou sabrà perquè t'ho diu, Josep. A mi em sembla una mezzo de primeríssima, diuen que la millor intèrpret de Rossini u ideal per cantar Händel i Vivaldi amb una veu que es pot prendre per la d'un contratenor.
    Del seu comiat al GTL prefereixo no parlar-ne.
    Ja veus el que m'ha fet escriure aquest post tan interessant que ens has fet i que traspua el teu amor a la música, un sentiment que compartim.
    L'enhorabona, Josep!

    ResponElimina
  2. Glòria,
    Mercès pel teu interessant comentari. Estic d'acord amb tu, estem acostumats més a la veu de soprano que a la de mezzo en la Sermiramide, tot i que sembla ser que va ser la Colbran, més mezzo que soprano, qui la va estrenar.
    Jo particularment (tot i que la Caballé m'agrada molt), soc un incondicional de la Callas. Jo no domino el coneixement de les veus com tu, però també crec, que la Horne és ideal per a Rossini, sens dubte un dels més grans de la història, al menys per a mi que m'entusiasma el bel canto.

    ResponElimina
  3. Estimats Glòria, Josep i Glòria: em deixeu al·lucinat amb el vostre coneixement del món de la música, les veus, les òperes, els autors... Sou uns cracs i em feu passar unes estones delicioses. El post: magnífic. No he pogut escoltar bé l'obertura perquè el youtube estava una mica refredat. La Horne, molt bé. Per a un no-entés com jo, aquestes veus li sonen com els àngels. Jo també sóc fan de la Callas, però no deixe de costat la Caballé (encara que, de vegades m'entristesca i m'emprenye la seua adscripció nacional, tot i que li reconec el seu dret a sentir-se profundament espanyola, només faltaria). En fi, la música, afortunadament, no entén de política (o sí?) Salutacions

    ResponElimina
  4. Francesc,
    Encantat com sempre de la teva visita. La Callas,la Caballé, i molts més ens han fet viure moments inoblidables amb la seva veu. Pel que fa al nacionalisme hispà de la Montserrat, que hi farem, cadascú és com és, com a mínim no se n'amaga.

    ResponElimina
  5. Bé saps de sobres, Josep, que compartim aquesta admiració envers Rossini, i m’alegra cada vegada que se li dedica, com has fet tu en aquest, un "post" tot sencer per allò de, “si pica” algú que només el coneix de nom i sentint qualsevol fragment de la seva obra, s’hi enganxi. :)

    Res més a dir d’aquest magnífic resum que ens has preparat del genial compositor de Pesaro, però sí felicitar-te per haver-ho sabut fer tan condensat, perquè mira que és difícil, oi?, explicar amb quatre ratlles la vida, l’obra, i el valor d’aquesta obra que, malauradament, va estar molts anys menyspreada, fins al punt que quan la grandiosa Conxita Supervia va treure la pols a “L’italiana in Algeri” i va retornar a la Rossina d’”El barbiere di Siviglia” (l’unica obra que durant anys i panys va es va aguantar al repertori dels teatres d’òpera del món) la seva veu de mezzo al Liceu, les crítiques que va rebre no van ser, precisament, gaire encoratjadores, però aquelles representacions van significar un primer pas per a la recuperació de l’obra rossiniana, un compositor que torna a omplir les funcions als teatres on es tornen a representar les seves esperades obres.

    Pel que fa al teu amic admirador de la Horne –em sembla que ja sé de qui parles-, digues-li quan el vegis, encara que ell ja ho sap, que sentim la mateixa admiració envers la gran mezzo nord-americana. Com diria el nostre benvolgut amic Joaquim (àlies Ximo): una cantant de reclinatori.

    ResponElimina
  6. Enric,
    Ja sé que compartim una gran admiració per Rossini. Jo durant molt de temps però, vaig quedar enganxat només a Il Barbiere (no parava de escoltar-la), la Cenerentola i les obertures. Des que em vas passar la Semiramide, això ha canviat totalment. Els 3 cd's de l'òpera, si no han rebentat estan a punt de fer-ho per l'explotació a que han estat i estan sotmesos. Amb la Matilde di Shabran passa el mateix. És increible que les "modes" d'unes determinades èpoques, comdemnés a l'ombra a genis com Rossini o el mateix Mozart. Sort que s'han pogut recuperar per joia nostra. Pel que fa a la Marilyn, penso com el Joaquim i el meu amic, que és una cantant de reclinatori.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Gràcies, parella del café de nit...per possar aquesta música que escolto menntre estic navegant per internet...el vostre queda obert per poguer anar escoltant!!JA ho sabeu...

    ResponElimina
  8. Núria,
    Com sempre, t'hem d'agrair tant les visites com els comentaris afelagadors. La música sempre és una molt bona companya.
    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Josep, no t'has plantejat donar classes d'història de la música?? Segur que ho faries mil vegades millor que el professor que vaig tenir! Transmetries aquesta passió que se't nota i engrescaries als alumnes de ben segur!

    ResponElimina
  10. Josep: He trobat el significatiu fragment de la crítica que t'esmentava en l'anterior missatge que et vaig enviar ahir, crítica dedicada a les representacions de “L’italiana in Algeri” al Liceu que va protagonitzar Conxita Supervia l’any 1920 i que tot seguit et transcric (amb un copia i enganxa, està clar) ;)

    “El autor de "L´italiana in Algeri" representada estos días en el Liceo es uno de los responsables del descenso del gusto del público durante una larga época. Como otros autores de óperas de un periodo funesto, es culpable de un retroceso de tan malas consecuencias que aún hoy sufrimos sus efectos. ¡Pobre Gluck, que tanto había luchado por regenerar la escena lírica!. Pase como una humorada, si se quiere, la exhumación de esta Italiana indeseable; mas tendríamos que vigilar ahora que no se quede demasiado tiempo a la luz. Nuestro voto es que la vuelvan a enterrar pronto y muy adentro, y la dejen para siempre en reposo.”

    Déu-n’hi do, oi?

    ResponElimina
  11. Mercè,

    Gràcies pels teus amables afalacs, però jo soc només un aficionat a la bona múica (tota eh!), des de Beethoven a Springsteen passant per Rossini, Gershwin o els Stones.
    I com en els darrers anys m'he dedicat a escoltar força òpera, és sobre això que intento parlar-ne una mica. En el que si et dono la raó és que quan una cosa m'apassiona, se'm nota.
    Una abraçada


    Enric,
    Gràcies per "tirar" d'hemeroteca.
    Déu-n'hi do amb el senyor "crític".
    Sembla mentida que les "modes" ens facin oblidar altres coses, però això passa. A qui no hauria de passar però, es a un senyor que se suposa que hi enten del que parla, i escriu en un mitjà seriós (suposo) i ho fa com si fos un hooligan.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Primer de tot perdonar-me, no poder entrar abans.
    Estic escoltant la Marilyn amb Semiramide, el que jo puc dir, està tot dit... perfecció?... deixem-ho en magnífic?... extraordinari... bé en fi...excel.lent¡¡.
    Referent al perqué va deixar la música -tu ho expliques-. La versió que jo conec, es què amb la música, va fer molts diners, sobre tot amb Guillem Tell, que l'hi va donar per retirar-se els trenta set anys... sí sí el trenta set anys... per poder-se dedicar a la seva passió, que fou la cuina.
    Va dir en retirar-se; Un èxit més, no afegeig res a la meva fama; una caiguda podría portar-me algún perjudici; no tinc necessitat d'aquell -perjudici- ni vull exposar-me a aquesta -fama- Referent al Stabat Mater,té una história força curiosa... però no em vull allargar més, "el post" es teu.
    L'obertura del barbero de Sevilla per Claudio Abaddo, una garantía de qualitat¡¡ i escoltar Semiramide un luxe per l'orella -i pel cos. Salutacions¡¡ Josepb.

    ResponElimina
  13. JosepB

    Mercès pel teu cfomentari. Sobre el que expliques de Rossini, crec que aquest músic té tantes anècdotes i històries gairebé com Mozart. Se'n podrien escriure uns quants llibres, si és que no s'han escrit ja.
    Una abraçada

    ResponElimina