Dins la temporada d’òpera al cinema, dijous passat vam anar a veure la representació de Rigoletto. La gravació corresponia al festival Verdi del 2008 al Teatro Regio de Parma.
Amb Rigoletto, Verdi va trencar amb les seves composicions anteriors i va iniciar la posada en escena de tres de les òperes més famoses i populars que el músic italià va composar. Rigoletto, es va estrenar l’any 1851, i les dues òperes següents van ser Il Trovatore i La Traviata, les dues l’any 1853.
Quan la Glòria em va proposar anar a veure Rigoletto, vaig pensar, “un altre Rigoletto!”, però al acabar la representació, vaig reconèixer que no només no m’havia sabut greu haver presenciat “un altre Rigoletto” sinó que vaig sortir molt satisfet d’haver gaudit d'una gran interpretació. Podríem dir allò tan gastat “d’un espectacle dels que fan afició”, i sonaria a tòpic, però realment no ho va ser gens ni mica de tòpic, va ser un espectacle magnífic.
L’escenografia d’aquesta versió de Parma va ser sòbria i s’adequava perfectament a l’obra, cosa difícil de veure avui dia. La direcció de Massimo Zanetti va ser en tot moment molt correcta i al servei dels cantants i per descomptat de la magnífica partitura de Verdi.
Pel que fa als intèrprets, hi va haver de tot. En la meva opinió, els cors van estar molt correctes. També em van agradar força la Maddalena de l’Stafanie Iranyi i l’Sparafucile de Marco Spotti, ambdós ficats en la pell dels seus respectius personatges. On la cosa va anar una mica més fluixa va ser en el rol del Duc de Mantua del Francesco Demuro que per a mi només va estar correcte. Però correcte i prou, en alguns moments va donar una mica l’impressió d’ofec, i molt probablement si al costat no haguessin estat la Machaidze i el Nucci, amb un nivell tan alt no ho hauria notat tant.
Amb Rigoletto, Verdi va trencar amb les seves composicions anteriors i va iniciar la posada en escena de tres de les òperes més famoses i populars que el músic italià va composar. Rigoletto, es va estrenar l’any 1851, i les dues òperes següents van ser Il Trovatore i La Traviata, les dues l’any 1853.
Quan la Glòria em va proposar anar a veure Rigoletto, vaig pensar, “un altre Rigoletto!”, però al acabar la representació, vaig reconèixer que no només no m’havia sabut greu haver presenciat “un altre Rigoletto” sinó que vaig sortir molt satisfet d’haver gaudit d'una gran interpretació. Podríem dir allò tan gastat “d’un espectacle dels que fan afició”, i sonaria a tòpic, però realment no ho va ser gens ni mica de tòpic, va ser un espectacle magnífic.
L’escenografia d’aquesta versió de Parma va ser sòbria i s’adequava perfectament a l’obra, cosa difícil de veure avui dia. La direcció de Massimo Zanetti va ser en tot moment molt correcta i al servei dels cantants i per descomptat de la magnífica partitura de Verdi.
Pel que fa als intèrprets, hi va haver de tot. En la meva opinió, els cors van estar molt correctes. També em van agradar força la Maddalena de l’Stafanie Iranyi i l’Sparafucile de Marco Spotti, ambdós ficats en la pell dels seus respectius personatges. On la cosa va anar una mica més fluixa va ser en el rol del Duc de Mantua del Francesco Demuro que per a mi només va estar correcte. Però correcte i prou, en alguns moments va donar una mica l’impressió d’ofec, i molt probablement si al costat no haguessin estat la Machaidze i el Nucci, amb un nivell tan alt no ho hauria notat tant.
En canvi la Nino Machaidze com a Gilda es va mostrar als seus 26 anys com una veterana. Va estar en tot moment esplèndida de veu i amb una teatralitat envejable, cosa que ja havíem comprovat en anteriors interpretacions com en I Puritani o Romeo et Juliette. Finalment arribem al gran Leo Nucci (Rigoletto) que amb 66 anys (la gravació d’aquest Rigoletto és del 2008) va fer una autèntica exhibició de recursos vocals i gestuals. Amb una veu encara molt ben timbrada i potent va arrencar fins i tot aplaudiments del públic del cinema, ja no parlem dels assistents al Regio de Parma. Per cert, Leo Nucci, seguint amb el costum de les darreres representacions de Rigoletto en diferents teatres, va repetir amb la Nino Machaidze l’ària de la vendetta del final del tercer acte. Va ser una autèntica delícia gaudir d’aquestes dues veus.
Aquí us deixo l’àudio d’aquesta escena amb el Leo Nucci (Rigoletto) i la Nino Machaidze (Gilda)
Aquí us deixo l’àudio d’aquesta escena amb el Leo Nucci (Rigoletto) i la Nino Machaidze (Gilda)
.
Totalment d'acord amb les vostres apreciacions. Leo Nucci, esplèndid i emocionant, i la Machaidze guanyant força.La repetició de l'aria de la vendetta va ser, efectivament, de les d'esborronar la pell. També ens va agradar molt Sparafucile, amb veu i un fisic d'allò més adient. El Duc de Mantua del Demuro no ens va agradar gaire, no tant per la veu (que tampoc) sinò sobretot per la péssima interpretació. La direcció i l'escenografia molt bones. Podria prendre'n nota Carlus Padrissa.
ResponEliminaUna abraçada
Lluís i Cristina
jo no hi vaig poder anar, quina llàstima. Cada vegada m'agrada més la Nino, tinc ja moltes ganes de veure-la al Liceu, ni que sigui al segon repartiment (?)¿No es podria posar la Ciofi malalta (res greu, una tonterieta només)?
ResponEliminajosep che, no cal ser reiteratiú per la mégua part agrairte la tégua narrativa,..verdi es el méu compossitor operistic favorit, parle en consepte global, y en cuant a rigoletto, es la única ópera que le vist en directe en cuatre ocassións, y a tota volta que no visc a barna, per a mi es un encant de ópera..maravellossa...
ResponEliminaabraçades paco
Lluís i Cristina,
ResponEliminaEfectivament hi va haver moments en que se'ns va esborronar la pell, i la repetició de l'ària de la vendetta va ser una d'elles.
Jo sempre que vaig a veure Rigoletto, tinc l'esperança que la pobre Gilda no mori, però res, no hi ha manera!
Teresa,
Jo suposo que com que el Liceu fa contractes amb anys d'antelació, va signar amb la Nino abans que aquesta esclatés l'any passat com una de les figures emergents més importants i ara s'han trobat amb la paradoxa que una primera figura mundial va al segon repartiment. No li trobo cap més explicació.
Paco,
Verdi també és un dels meus preferits, és més, gràcies a òperes com La Traviata o Rigoletto em vaig aficionar a l'òpera, i quan fa temps que no les he vist/escoltat i ho torno a fer, m'agraden encara més.
Una abraçada a tots
Si, Josep, comparteixo la teva explicació. Pero ara deixam que escombri "cap a casa", de tot el que ha fet la Nino, em sembla que pel que més se la ha conegut i on més ha destacat, ha estat en el Romeo et Juliette al costat del NEN, on tots dos estan magnífics !
ResponEliminaJosep,
ResponEliminaUn compromís em va impedir veure aquest Rigoletto que és, per a mi, una òpera canònica. La Nino m'agrada però l¡'haig de veure i escoltar més i penso que és una llàstima un Rigoletto amb un Duca que no estigui a l'alçada. És un paper difícil i hi ha unes quàntes versions que embadeleixen.És a dir, jo sense un bon Duca, un bon Rigoletto i una bona Gilda, no monto un Rigoletto. Hi ha molt camp per corre sense fer el ridícul.
Bon diumenge!
Teresa,
ResponEliminaEstic d'acord amb tu. La Nino va tenir el reconeixement en la Juliette que va fer substituint la Nebtrenko a Salzburg amb el Rolando. Però després d'allò ha fet coses molt interessants que l'estan confirmant com una de les millors (o més mediàtiques)veus de l'actualitat. En I Puritani amb el JDF va estar molt bé, i en aquest Rigoletto encara millor. Espero noves ocasions de veure-la i poder confirmar el fenómen NM.
Glòria, Tens tota la raó, un Riogoletto sense un bon Duca és una òpera coixa. Jo no dic que Il Duca del Demuro fos dolent, simplement el vaig trovar justet i això és va notar més al tenir al costat la Nino i el Leo que van estar realment molt i molt bé.
Una abraçada a les dues
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaA mi la Nino m'encanta, i la seva Juliette, que he vist al “yutub”, m'emociona moltíssim, cosa que no em passa amb la de la Netrebko. (Anava a dir "ho sento", però com que és tal com ho sento, la veritat és que no ho sento) :)
ResponEliminaPel que fa a Leo Nucci, què més es pot dir que no s'hagi dit? A Parma (hi ha el “yutub”) va fer un pare de la Luisa Miller EXTRAORDINARI, també.
Assur,
ResponEliminaTotalment d'acord, que més és pot dir del extraordinari Leo Nucci que no s'hagi dit ja?. Pel que fa a la Nino, haig de dir que a mi també m'agrada molt, crec que hi ha papers que li poden anar més bé que a la Nebtrenko i al inrevés. A mi l'Anna també em té el cor robat.
Una abraçada