IL TROVATORE

Aquesta setmana s’ha estrenat al Liceu una tanda de representacions de Il Trovatore de Verdi. Aquesta òpera, amb un llibret de Leone Emmanuelle Bardare i Salvatore Cammarano basada en l’obra teatral El Trobador d’Antonio Garcia Gutierrez, va ser estrenada el 19 de gener de 1853 al Teatro Apollo de Roma.

Nosaltres hem tingut ocasió de veure-la dues vegades en pocs dies, l’estrena per televisió i avui al Gran Teatre de Liceu en directe. Per tant podem comparar dos repartiments completament diferents.

La llàstima és que no sigui diferent ni l‘escenografia ni el vestuari. Per cert, el dia de l’estrena, els responsables van ser fortament xiulats quan van sortir a saludar al final de la representació. I és que l’escenografia és molt pobre, pobríssima!. Tot es redueix a petits canvis de les robes que apareixien al fons d’un escenari completament nu de cap altra element decoratiu, ni mobles ni res que s’assembli.

Pel que fa al vestuari, horrorós!. Uns soldats que semblen clicks de Famobil, amb uns cascs de textura plàstica i color vermell o blau depenent del bàndol i amb unes proteccions (suposadament metàl•liques) que semblaven més aviat llaunes “d’abrefacil” a mig obrir. I per acabar-ho d’adobar, amb una coreografia que semblava un “aurresku” a l’inici del tercer acte quan el cor (en un segon terme) cantava “Squilli echeggi la tromba guerriera”, és a dir, un bunyol darrera l’altre.

Tot plegat una manca d’imaginació que es repeteix massa sovint. I és que avui en dia, els escenògrafs ja no saben què fer, si fan una escenografia clàssica tenen por que se’ls acusi de poc imaginatius i per tant molts (massa) recorren a la provocació barata o, en un intent de ser originals, a una concepció estètica de l’obra que no té absolutament res a veure amb el que diu el text. Qualsevol cosa abans que puguin semblar “conservadors”, i és clar, munten uns nyaps indigeribles que indignen el públic més tradicionalista, tot i que tenen el beneplàcit sincer o fingit d’altres, entre ells la colla que els contracten.
Però indubtablement es pot ser innovador i fugir del classicisme sense caure en les “barrabassades” que sovint hem de patir, només cal tenir imaginació.

Pel que fa al repartiment del dia de l’estrena, crec que les úniques que van estar a l’alçada ven ser les veus femenines. Una Luciana d’Intino sensacional que va brodar el seu paper de la gitana Azucena, i una Fiorenza Cedolins, que va començar un pel “conservadora”, però que en el tercer i quart actes va fer una perfecta demostració de com s’ha d’interpretar el personatge de Leonora. Els homes... totalment oblidables. El baix georgià Paata Barchuladze, va complir i poc més amb el seu paper de Ferrando. El Comte Luna va ser interpretat pel baríton Vittorio Vitelli (en substitució del previst Roberto Frontalli), amb una veu bonica però un pel tova per al personatge. I finalment arribem al protagonista Manrico, interpretat pel tenor Marco Berti. A mi particularment no em va agradar en Turandot del mes de juliol passat, el vaig trobar molt fluix aleshores i les impressions s’han repetit amb aquest Trovatore. Insegur en el primer acte, però amb una notable millora en el segon que feia concebre esperances. Lamentablement però, en el tercer acte va aparèixer novament la pitjor versió de Berti què, tot sigui dit, té una veu força bonica, però què literalment va despatxar maldestrament (i com va poder) el “Ah si ben mio” i “Di quella pira”, en una de les pitjors versions que he escoltat mai. Quina nit!!.

Avui diumenge, la cosa no ha començat massa bé, ja que sense cap avís, s’ha suspès l’explicació que prèviament a les funcions sempre es fa al foyer.

El repartiment però, ha superat amb escreix el de la inauguració. La part femenina amb Maria Pia Piscitelli (Leonora) i Elena Manistina (Azucena) han cantat a un molt bon nivell. Les dues han estat segures, creïbles i amb unes veus clares i potents. La part masculina, ha millorat espectacularment les prestacions que van oferir els teòrics “titulars” dijous passat. D’una banda Stefano Palatchi (Ferrando), esplèndid i eficaç com sempre, d’altra, Juan Jesús Rodríguez (Comte de Luna) amb una veu vigorosa i una teatralitat convincent. Finalment un voluntariós Giuseppe Gipali en el paper de Manrico. Tot i això, no crec que aquest paper sigui el més apropiat per a una veu lleugera com la seva, però com a mínim se n’ha sortit sense fer trencadissa.

Perfecta i acurada feina de Marco Armiliato, dirigint una orquestra i uns cors que van sonar amb força i rotunditat.

Esperem que en properes produccions el nivell escenogràfic millori, però veient el tarannà actual, ho dubto. Demà anem al cinema a veure en directe la Carmen de l’Scala de Milà, i pel que he llegit també pot ser polèmica, ja ho explicarem.

Per cortesia de Serggio 123, aquí teniu el “Ah si ben mio” i “Di quella pira”, amb Franco Corelli, un dels millors Manrico de la història.